┤Els acords concordataris entre Espanya i la Santa Seu┤, Santiago CastellÓ

"Els acords concordataris entre Espanya i la Santa Seu"
 Santiago J. Castellà i Surribas; ed. Claret; 2008

Sinopsi

L’Acord de juliol de 1976 entre l’Estat espanyol i la Santa Seu establia que, mitjançant nous Acords sobre matèries concretes, s’aniria revisant el vell Concordat de 1953, fet en plena efervescència del nacionalcatolicisme. Poc abans de aprovar-se la Constitució Espanyola de 1978, i encara que formalment ratificats pocs dies desprès, s’adoptaven quatre Acords –sobre assumptes jurídics, sobre l’ensenyament i assumptes culturals, sobre l’assistència religiosa a les Forces Armades i servei militar dels clergues i religiosos, i sobre assumptes econòmics–: tot quedava lligat i ben lligat per uns Acords internacionals, que configuren un nou marc concordatari i que estan per sobre de tota la legislació interna de l’Estat espanyol. A què obliguen aquest cinc Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu? Quin n’és el contingut? L’autor analitza en quina mesura les contradiccions amb el model aconfessional preconitzat per la Constitució que presenten aquests Acords són un impediment per a la construcció d’una societat laica on la pluralitat religiosa i de creences, com a màxima expressió de la dignitat humana, articuli la convivència en l’espai públic.

Autor

Santiago J. Castellà i Surribas és llicenciat en Dret i en Ciències Polítiques, doctor en Dret Internacional Públic per la Universitat de Barcelona, màster en Seguretat, Pau i Defensa per l’Institut Universitari General Gutiérrez Mellado. És també especialista en Drets Humans i en protecció internacional de minories nacionals, ètniques, religioses i lingüístiques. Des de 1994 és professor de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, de la qual ha estat degà, i actualment és vicerector de Relacions Externes d’aquesta universitat. Dirigeix el postgrau d’especialista universitari en Gestió Global de la Immigració de la Fundació URV, forma part del patronat de la Fundació Ferrer i Guàrdia, del consell de Redacció de la revista Espai de Llibertat i és membre de la Lliga per a la Laïcitat. És a més membre del consell assessor del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya.


 

«L'Estat manté els privilegis a l'Església per por de repercussions electorals negatives»

Santiago Castellà analitza els acords concordataris i conclou que no són democràtics i impossibiliten la integració dels immigrats

Va ser a petició de l'associació Cristianisme al Segle XXI que Santiago Castellà, professor de dret de la URV, va estudiar a fons els acords concordataris entre l'Estat i la Santa Seu, és a dir, els acords que marquen el règim de les relacions entre l'Església catòlica i el govern espanyol, renovats l'any 1979. D'aquí n'ha sortit el llibre que tracta d'aquest marc concordatari i que posa de manifest «els privilegis que té l'Església catòlica», explica l'autor del treball, que conclou que un estat aconfessional ha de col·laborar amb totes les entitats religioses, a més de garantir la llibertat de creences «en la mesura, això sí, de la magnitud que tinguin». I, al contrari del que passa ara, una situació «d'autèntic» pluralisme religiós facilitaria la integració dels immigrats.


+ Castellà acaba de publicar el llibre sobre els acords concordataris amb la Santa Seu. Foto: J.F.

L'estudi sobre les relacions entre l'Estat i l'Església catòlica dota d'arguments jurídics i polítics per entendre «la inadequació d'aquestes relacions al règim constitucional», i es planteja la manera d'adequar-les a l'ordenament jurídic constitucional. Santiago Castellà assegura que el concordat trenca el principi d'igualtat de les confessions religioses perquè n'hi ha una, la catòlica, «que hi és clarament privilegiada» i això «només respon a la posició de força que tenia en l'època franquista», un aspecte que afecta el principi constitucional d'aconfessionalitat de l'Estat espanyol.



PER SOBRE DE LA LEGISLACIÓ
Els cinc acords concordataris, quatre del 1979 i un del 1976, són tractats internacionals i estan per sobre de la legislació. Cap norma del Parlament ni cap actuació del govern pot anar-hi en contra: «La sobirania popular no té capacitat de canviar-ne el contingut» i s'atorguen a l'Església unes competències d'Estat. Per exemple: els dies festius no els pot decidir ni el govern ni el Parlament; s'han de decidir d'acord amb l'Església: «No és només que no es pugui decidir que el dia 8 no sigui la Immaculada, sinó que perquè el dia 6 sigui la Constitució hi ha d'estar d'acord l'Església». També es donen privilegis a l'estructura militar, on hi ha una cúria castrense catòlica. I els acords estableixen que tots els centres han d'oferir ensenyament catòlic amb professors «pagats pels governs i triats i acomiadats pels arquebisbats». Castellà proposa que els acords, tal com en les altres religions, es facin per llei i, si el nombre de creients és més gran, que «l'Església tingui un tracte diferent».

SÍNDROME D'ESTOCOLM
A l'Estat espanyol, diu, li fa por afrontar la derogació del concordat: Es viu «el síndrome d'Estocolm» perquè des de la transició hi ha temes que no es poden tractar, «ja que formen part de la mística que són els que van provocar la Guerra Civil, entre els quals la qüestió de la República i la de les relacions amb l'Església». L'autor del treball opina, en canvi, que la societat és més madura «i que té superades aquestes pors». Mentrestant, però, «continua la situació de mantenir privilegis a l'Església per por de repercussions electorals negatives». Una part dels votants dels partits d'esquerres és catòlic i aquest electorat «entendria molt bé que no hi ha d'haver situacions de privilegi com aquesta». El PSOE havia amenaçat l'Església quan la seva posició era més dura, però el tema mai s'ha tractat al Congrés de Diputats. S'estan complint els acords «i no sembla fàcil el camí cap a una derogació», diu. Veu, però, que l'única solució per derogar el concordat «és que se sàpiga bé què diu i que es divulgui, perquè molts catòlics estan en contra dels seus continguts», ja que es tracta d'un règim «que no és compatible amb una societat democràtica».

«NO HI HA PLURALISME»
Espanya ha descobert el pluralisme religiós fa pocs anys i ho ha fet a través de la immigració musulmana. I els immigrants descobreixen de seguida les desigualtats, «ja que hi ha una església a cada cantonada i veuen com les autoritats participen de les seves celebracions i que les festivitats són les catòliques». I en canvi, quan ells volen obrir un oratori «són convidats a anar a polígons industrials». A l'Estat no hi ha polítiques públiques de pluralisme religiós, i en el llibre defensa la tesi que la població immigrada, sobretot la musulmana, que viu en condicions més precàries, «articula la seva indignació migratòria tornant al fenomen religiós». El més normal és que per a un immigrant musulmà, en arribar a Europa, la seva religió s'anés convertint en un aspecte no tan important per la seva vida, i en canvi passa a l'inrevés: en constatar la discriminació envers la seva religió, és allà on busquen el refugi. «Sense pluralisme religiós és molt difícil la convivència harmònica», diu. En alguns casos, com a França, ja hi ha hagut derogacions del concordat.

«Molts catòlics estan en contra dels continguts d'aquests acords, ja que es tracta d'un règim que no és compatible amb una societat democràtica»

«No hi ha polítiques públiques de pluralisme religiós, i la població immigrada articula la seva indignació migratòria tornant al fenomen religiós»

«Des de la transició hi ha uns temes que no es poden tocar perquè formen part de la mística, que són els que van provocar la guerra civil, entre els quals hi ha les relacions amb l'Església»

4-I-09, M. Cartañà, Tarragona, vilaweb