´El neo-macho, Ħes ella!´, entrevista a Elisabeth Badinter

Elisabeth Badinter : « Il faut du temps pour faire un homme »
Entrevista

Elisabeth Badinter : «Es necessita temps per a fer un home»

Fervent militant del Moviment per l’Alliberament Feminista, MLF, als anys 70, filòsofa i mare de tres infants, Elisabeth Badinter va llançar l’any 2003 el seu provocador i polèmic llibre ‘Fausse Route’, un balanç sense concessions del discurs feminista.
Una dona de cap (Foto: John Foley)
El neo-macho, és ella! Homes immadurs fugint de les seves responsabilitats front a amazones triomfadores o dones en la trentena sense fills, les relacions homes-dona són lluny d’haver-se apaivagat després de la revolució feminista dels anys setanta. Militant des dels orígens, l’escriptora i agregada de filosofia Elisabeth Bandinter, no dubta a anar contra corrent de les teories dominants. Després d’haver qüestionat l’instint maternal o profetitzat els homes embarassats, ara ataca la ideologia feminista, perquè, segons ella, vol mantenir les dones en un estat de victimització permanent.

Els homes d’avui semblen perduts, ofegats en una crisi d’identitat entre petites pors quotidianes i una immaduresa crònica. No serà que 30 anys de feminisme els han castrat?

El moviment feminista és la única revolució del segle XX que no ha estat sagnant. Això no vol dir que el procés no fos difícil o que no es desenvolupés sense obstacles. Per què molts homes pateixen avui dia el síndrome de 'Peter Pan'? Per començar, perquè tenen mala consciència. Un exemple, les investigacions sobre dones maltractades que es fa públic tots els dies 10 del mes de març, segons els quals una dona de cada 10 és víctima de violència conjugal és una interpretació vergonyosa de les estadístiques. S’esbossa una imatge masculina tan negativa que no és cap sorpresa que els xicots en fugin. La corrent feminista radical americana que jo no comparteixo tendeix a demonitzar els homes i a victimitzar les dones amb un missatge caricatural. Al final, molts pocs homes són uns desgraciats. Ens agradi o no, hem castrat als homes.

Vostè comenta que existeix una ‘domesticació de la sexualitat per un nou ordre moral feminista'. Però la banalització de la pornografia i la imatge degradant de les dones que aquest proporciona, no és contrari a aquesta idea?

El porno és negatiu des del punt de vista dels no adults. Però a la vegada, és un joc per als adults que pot convertir-se en un model de sexualitat per als més joves. I això és inacceptable. Cal afegir també, que no cal censura: no només els homes miren porno. Crec que moltes dones es troben satisfetes dintre de l’esquema tradicional consistent a acceptar la imatge de la dominació dels homes. El necessitaríem, si aquesta distribució arcaica de papers no fos satisfactòria, d’alguna manera, per a la nostra sexualitat? Es potser el moment per demanar-se sobre el masoquisme femení. Aquesta continua sent una pulsió sexual molt important.

Diu que no hi ha dominació masculina si no més aviat una manca de voluntat de les dones per afirmar la seva autonomia...

Hi ha una dominació masculina, però també una femenina. Em sorprèn la resistència de les dones joves al model feminista tradicional de la igualtat. Una part d’elles la vol, mentre que l’altre desitja conservar l’esquema anterior, que també té els seus avantatges, sobretot, perquè defineix les identitats de manera molt clara. Per què cada cop més dones llicenciades i brillants volen quedar-se a casa per ocupar-se de la seva família? Com explicar que encara ara, elles assumeixen el 80% de les tasques domèstiques, si no és en certa manera perquè és una forma de poder?

Encara que educats per mares feministes, no són gaire nombrosos els homes que participin entusiasmats i donant crits d’entusiasme...

El problema de la desigualtat entre dones i homes a la vida professional o política és conseqüència directa d’aquesta desigualtat a l’esfera privada. És veritat que molts homes no assumeixen la seva part i és una mica la seva manera de resistir a la androfobia ambiental. Hi ha, així i tot, una diferència notable comparada als anys 50 on no aixecaven un dit. L’autèntic model igualitari seria una forma de corresponsabilitat. La situació millora però encara és lluny de ser ideal: hi haurà sempre desgraciats i egoistes... Sabeu, es necessita temps per a fer un home. I, a més, cada cop ho són més tard, entre els 35 i 40 anys.

A ‘XY’, prediu que les dones i els homes esdevindran ‘bessons de sexe diferent’. Però en canvi, tenim la impressió que mai hi ha hagut tantes diferències entre els dos...

No es pot tocar la identitat dels homes sense crear grans frustracions i confusions. Els homes sempre han estat espantats per les dones, especialment en allò relatiu a la seva sexualitat. Però abans, ells semblaven sòlids, durs i forts. Un model arcaic de poder en el que les noies es limitaven a jugar el seu paper de pobres criatures desitjoses de fundar una família. Però les dones d’avui dia són dones ambicioses i amb una seguretat formidable: tenen el poder últim de donar vida, i a la vegada de conquerir el poder financer o professional en el món exterior. I que li queda a l’home? Caldrà encara ben bé mig segle de reajustos.

 
Prune Antoine (Relecture YL) - París - 29.10.2007 | Traducció : Ana Molina Vera