"cas Jylland-Posten: extreure´n lliçons", grupHayek

grupHayek, butlletí Fundació Catalunya Oberta-42, 9-III-06.

De periodisme –com de tot– n’hi ha de moltes menes: n’hi ha de bo i de dolent, d’atrevit i de poruc, de prudent i d’imprudent. Per això, hom pot considerar les caricatures de Mahoma publicades pel Jylland-Posten danès com de mal gust, basades en un recurs fàcil –la provocació– i inoportunes. O, ben al contrari, hom pot creure que el diari ha estat valent en voler denunciar l’autocensura que creix per moments, filla de la por, i hom pot pensar que el conflicte haurà estat útil: al capdavall, la llibertat es guanya a base de batalles com la present, que plantegen els problemes de fons.

En tot cas, si a algú li desagrada el gest del periòdic danès, pot legítimament indignar-se, manifestar-se, deixar de comprar el diari, criticar-lo i fins i tot editar-ne un altre dedicat a enaltir el profeta i publicar dibuixos insultants. Però quan en lloc d’això, la resposta a unes vinyetes còmiques publicades el passat 30 de setembre (!) consisteix en boicotejar els productes de tot un país, atacar una dotzena d’ambaixades (un parell d’elles cremades), demanar el cap dels ninotaires, provocar el cessament o detenció de tres directors de diari, amenaçar els interessos i les persones occidentals pel sol fet de ser-ho, i assassinar un pobre sacerdot de Turquia –i ja en són sis, els morts–, aleshores cal reflexionar. El problema deixa de ser la trapelleria, la valentia o l’estupidesa d’un diari i passa a ser aquells que no només reclamen que se sancioni els periodistes i que tot un govern democràtic se’n disculpi (exigència lògica en qui no creu en la divisió de poders ni en la separació Estat-societat-religió), sinó que es prenen la ‘justícia’ per la seva mà. Un cop arribats aquí, la qüestió ja no és com s’ha de comportar la premsa nòrdica i l’europea en general, sinó què hem de fer aquells que creiem en la llibertat respecte a uns fanàtics que, de fet, ens volen imposar les seves normes de conducta. Fanàtics (Estats, organitzacions i persones) que, per cert, no admeten que es faci broma amb la seva religió, però que en canvi no dubten a trepitjar quotidianament els drets humans dels seus propis connacionals –començant per les dones– i a destruir els símbols religiosos dels altres –recordi’s els Budes de Bamiyan. Gent de molt poca credibilitat, doncs.

Però tornem a les opcions que se’ns presenten. Per molt que a alguns els costi d’admetre-ho i els pesi, la conllevancia –allò del “tu fes el que vulguis a casa teva (Orient), però no et fiquis a la meva (Occident), i viceversa”– ja fa temps que no funciona, perquè, com ho demostra aquesta crisi, l’aldea global fa que tots visquem en una mateixa casa, i el que ens juguem és qui defineix els estatuts de convivència. Així és que els ‘pragmàtics’, els acomodaticis i els pussil·lànimes –com ara els relativistes culturals– hauran de reciclar-se.

Hi ha, és clar, la possibilitat de claudicar: ens evitaríem problemes, segur, encara que a costa d’entrar en una dinàmica de renúncies creixents que no tardaria en liquidar en quatre dies moltes de les grans conquestes de la civilització occidental. Parifrassejant Benjamin Franklin: “Els que canvien la seva llibertat per la seva seguretat, no tindran –no mereixen, deia ell– llibertat ni seguretat”.

Existeix, finalment, l’alternativa de plantar cara, però no només evitant de cedir al xantatge actual, sinó entenent que s’ha de passar a l’ofensiva. Passar a l’ofensiva és sostenir amb fermesa els principis democràtics, lligar curt els fonamentalistes que viuen entre nosaltres, vincular l’ajuda econòmica amb l’obertura política i cultural (en lloc de deixar que ens prenguin el pèl a llocs com Gaza, on els manifestants fan realitat allò de mossegar la mà que et dóna de menjar quan assalten la representació de la Unió Europea), donar suport a aquells que es juguen el tipus lluitant contra règims i cultures totalitàries des del seu interior, assumir el dret i àdhuc el deure d’ingerència quan es tracta d’assumptes de drets humans i llibertat... I és que entre l’infantilisme de l’aliança de civilitzacions de Zapatero, la retòrica buida i inútil de la Unió Europea (“s’ha d’aprofundir en el diàleg”), i la cultura de cowboy de Bush i Aznar, hi ha d’haver alguna sortida més intel·ligent i sobretot més eficaç.

Conclusió: no és l’hora d’excusar-se per res. Sí és l’hora, en canvi, per demanar comptes als qui ara criden tant, denunciar la biga que porten a l’ull, i preparar-se per al que ha de venir. Tinguem-ho clar: tal com va sentenciar en el seu dia José Martí, “la llibertat costa molt cara, i és necessari o resignar-se a viure sense ella o comprar-la al seu preu”.