|
El mirall amenaçador que la pandèmia ha posat sobre la realitat ha revelat carències estructurales. A tot arreu. Amb les seves singularitats, aquí també. A Espanya de fet potser més que a la majoria de països europeus, si les dades són l’evidència a partir de les quals s’intenten fer els diagnòstics precisos. Hi ha lliçons inapel·lables. No tenim un sistema nacional de salut tan bo com desitjàvem i el nostre model econòmic té una fatiga de materials més avançada del que pensàvem. Alhora la crisi provocada per la Covid ens ha descobert les disfuncions del funcionament de l’Estat i, en paral·lel, la manca d’eficiència de l’administració pública. Concretem: massa sovint entre les iniciatives polítiques i el seu impacte sobre la quotidianitat passa massa temps i a la fi s’arriba tard i malament. Per respondre a aquesta realitat sovint s’afirma que cal modificar els processos, i segur que sí. Però sovint obviem que les persones són el principal motor del canvi. Si les administracions ranquegen, valdria la pena pensar què impedeix que puguin incorporar el talent que transforma. És el que ens hem proposat en aquest número.
|
