"El complot", Jordi Barbeta

 Barcelona. Diumenge, 25 d'octubre de 2020. elnacional.cat

La sentència de l’Audiència Nacional que ha absolt el major Trapero i la cúpula del Departament d’Interior fa quadrar més del que ja quadrava la tesi segons la qual la causa general contra l’independentisme català ha estat un complot organitzat pel govern del PP presidit per Mariano Rajoy en connivència amb membres del Poder Judicial i els mitjans de comunicació addictes amb dos objectius: desarticular el moviment independentista i emparar-se en la defensa de la unitat d’Espanya per donar marge d’actuació a les clavegueres de l’Estat en operacions que uns dies perseguien rojos i separatistes i d’altres destruïen proves de la corrupció del PP.

La principal diferència entre la sentència que absol Trapero i la que condemna els líders independentistes és que mentre la que signen els jutges de l’Audiència Ramón Sáez Valcárcel i Francisco Vieira Morante es basa estrictament en fets provats, la que va signar Manuel Marchena i la sala segona del Tribunal Suprem es basa en “percepcions” sense proves, dels testimonis d’una part.

L'Audiència observa en les acusacions de la Guàrdia Civil que primer decideixen la inculpació i després fan quadrar els fets, els testimonis i les proves

És significatiu per arbitrari que els mateixos atestats de la Guàrdia Civil, els mateixos testimonis —De los Cobos, Baena...— i, òbviament, els mateixos fets són condemnats a 99 anys de presó o són absolts segons quin sigui el tribunal jutjador. La sentència de l’Audiència prova que els testimonis de la Guàrdia Civil tergiversaven els fets, mentre que el Tribunal Suprem els atorga tota la credibilitat sense comprovar-los.

Després de tot el que ha plogut, alguns paràgrafs de la sentència absolutòria fins i tot emocionen i haurien d’avergonyir la sala segona del Suprem. Heus aquí un exemple:

“El Coronel de la Guardia Civil Sr. Pérez de los Cobos, entonces Director del Gabinete de Coordinación de la Secretaría de Estado del Ministerio del Interior, vino a sostener que había una complicidad entre el Sr. Trapero y los responsables del proceso separatista. Era una percepción, dijo (...) . Una percepción personal representa una primera aproximación a un hecho a través de los sentidos y afectos, un juicio de carácter provisional, lo que pone de manifiesto su debilidad para sustentar un hecho como la existencia de un acuerdo, explícito o implícito(...) Un testigo de excepción de aquella reunión, el Sr. Puigserver Martínez, Secretario General Técnico del Ministerio de Interior, entonces y ahora, desacreditó esa impresión: «no percibí, dijo, que el Major se manifestara en línea con el President, no hizo gestos que permitieran inferir tal posicionamiento".

La principal diferència entre la sentència que absol Trapero i la que va condemnar els líders independentistes és que una es basa estrictament en fets provats i l’altra en “percepcions” no demostrades

La mateixa sentència de l’Audiència admet per al cas del major Trapero el que ha estat el mètode acusador emprat durant tot el procés contra els líders independentistes: primer decideixen la inculpació i després fan quadrar els fets, els testimonis i les proves. “Se incurre —diu la sentència de l’Audiència— en una suerte de petición de principio, un modo de argumentar que parece alejado de los parámetros del razonamiento probatorio indiciario, en la medida que lejos de inferir a partir de hechos o circunstancias que funcionen como premisas, con la finalidad de adquirir conocimiento verdadero sobre el hecho en disputa, se parte de lo que se supone cierto, que se asume en tal concepto, aunque sea el objeto a probar, la conclusión a la que se quiere llegar”.

Fins i tot els fets varien. De la protesta del 20 de setembre davant el Departament d’Economia, la sentència de l'Audiència afirma que, malgrat la manifestació, “se posibilitó la realización de la diligencia judicial”; que els concentrats “no manifestaban una especial agresividad” i que els líders socials, en referència a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van contribuir a “desmovilizar la protesta”. Tothom recorda que aquella manifestació va ser tan pacífica que ni els establiments de la Rambla i la Gran Via van aturar la seva activitat. Tanmateix, la sentencia de Marchena i companyia afirma que “la hostilidad desplegada hizo inviable el 20 de septiembre que los funcionarios dieran cumplimiento con normalidad a las órdenes del juzgado número 13”, acusa els Jordis de “liderar la tumultuaria movilización” i els condemna per haver “induït, sostingut o dirigit la sedició”.

Quan els tribunals, siguin alemanys, belgues o fins i tot espanyols no estan compostos per jutges promocionats pel PP, les acusacions s'ensorren i això obliga el govern més progressista de la història a desfer el nus gordià que va crear Rajoy i que bloqueja la política espanyola des de fa més d’una dècada

És difícil sustreure’s a la tesi del guió premeditat d’un conjunt d’actors que han fet carrera a l’ombra del Partit Popular. Van ser dos ministres de Rajoy els que van tergiversar la protesta del 20 de setembre per convertir-la en “alzamiento tumultario” assumit immediatament per la Fiscalia per argumentar la sedició. Va ser la jutgessa Carmen Lamela qui va assumir en circumstàncies dubtoses el cas a l’Audiència i qui, malgrat les seves incompetències, va ser promocionada pel bloc conservador (i algun vocal presumptament progressista) al Tribunal Suprem. I després va ser necessari inventar la rebel·lió com a argúcia per saltar-se totes les instàncies i portar els principals acusats directament al Tribunal Suprem, on dirigiria el macrojudici el magistrat preferit del PP, segons va escriure el portaveu Ignacio Cosidó. Dels vincles del coronel Pérez de los Cobos amb el PP, només cal recordar que, a més de fer la feina que li van encarregar a Catalunya i a Madrid, ara l’investiguen si signava correctament els talons dels fons reservats destinats a la guerra bruta que està emergint amb l’operació Kitchen. Fins i tot el vot particular en la sentència al major Trapero, que signa Concepción Espejel, Concha per a Dolores de Cospedal i els seus amics del PP, tanca el cercle del lawfare, la guerra jurídica estrictament partidista en què tots, polítics, jutges, fiscals i policies, han compartit el mateix guió, fins i tot el pobre Enric Millo. Perquè allà on els jutges no formaven part del lobby del PP, siguin els tribunals alemanys, els belgues o els espanyols com ara el de l’Audiència, la veritat i el sentit comú han acabat imposant-se. I això és important perquè obliga més que mai el govern espanyol que es declara el més progressista de la història a desfer el nus gordià que va crear Rajoy. Cal recordar que després de l’1 d’octubre, la llavors portaveu del PSOE i avui ministra de Defensa, Margarita Robles, encara va proposar la reprovació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i va jurar i perjurar que mai els socialistes donarien suport al 155. Si tot ha estat una gran mentida i una enorme injustícia, no queda més remei que tornar a posar les coses al seu lloc i, per tant, només l’amnistia posaria “el comptador a zero” i això perquè, malgrat tot el que li han fet i li continuen fent, la rancúnia no pot amb homes de la categoria moral de Jordi Cuixart.