“No és desitjable que la nació sigui sobirana, sinó que ho sigui la justícia”, Simone Weil

"Notas sobre la supresión general de los partidos políticos"; Simone Weil;

 

LIBER INFO-26

recomanacions bibliogràfiques

 

Ni contigo ni sin ti, els partits polítics són base necessària de la democràcia i, a l'hora, el seu pitjor enemic.

Simone Weil escrigué aquest clarivident article el 1943.

 

Aconseguiran els partits democràtics salvar la democràcia dels partits democràtics?

 

Llegeix les Notes aquí a sota:

 

Pots llegir les Notes aquí: https://www.ddooss.org/articulos/textos/Simone_Weil.htm

 

També pots llegir-les aquí: https://www.culturamas.es/blog/2015/04/05/simone-weil-sobre-la-supresion-general-de-los-partidos-politicos/

 

Sobre Simone Weil: "La proposta ètica de Simone Weil per a una Europa en crisi (1909-1943)"; Josep Otón; 213 pgs: http://www.xtec.cat/sgfp/llicencies/200304/memories/864m.pdf

 

Apartat 4.2.1.2 d'aquest article: La sobirania

 

Un dels problemes claus de la reflexió weiliana sobre la política és el tema de la sobirania. En el fons es qüestiona sobre la legitimitat de l’opinió de la majoria, ja que, com hem vist en el cas alemany, precisament una majoria de vots va portar Hitler al poder. Per tant, Weil cerca alternatives teòriques i pràctiques per a la democràcia de partits. “No és desitjable que la nació sigui sobirana, sinó que ho sigui la justícia.”

 

Weil considera que, malgrat l’expressió “sobirania nacional” allò que de fet és sobirà és, en la pràctica, la força, que està en mans d’una petita fracció de la nació. Per això ella defensa que el que ha de ser sobirà és la justícia.“

Totes les constitucions polítiques, republicanes o no, tenen com a única finalitat -si són legítimes- impedir o al menys limitar l’opressió vers la qual la força s’inclina de forma natural.”

Per a Weil, l’autèntic esperit de 1789 consisteix a pensar, “no pas que quelcom és just perquè el poble ho vol, sinó que, en certes condicions, la voluntat del poble té més possibilitats que cap altra voluntat d’estar d'acord amb la justícia.”

 

El cas alemany encara és més clar: “Si la República de Weimar, en lloc de Hitler, hagués decidit per vies rigorosament parlamentàries i legals posar els jueus en camps de concentració i torturar-los refinadament fins a la mort, les tortures no haurien tingut ni un àtom de legitimat és de la que ara tenen.” (pg 132)