Lliberals catalans durant la Transició (esborrany-I)

ORGANITZACIONS POLÍTIQUES.

La transició política espanyola a Catalunya ve pautada per tres processos electorals. De les legislatives de juny del 77 a les autonòmiques de març del 80, les organitzacions polítiques a Catalunya passen de la inexistència, el associacionisme franquista o la clandestinitat a la consolidació electoral i l’exercici de la res pública. O a llur desaparició. Entremig, les legislatives i municipals de la primavera del 79 estableixen un marc polític espanyol que, tot avançant en el camí de la normalitat democràtica, mancarà encara d’aquella estabilitat que caracteritzarà el submón polític català durant un quart de segle, definida en l’expressió “oasi català”. Entre poc i massa, potser.

Creant-se, aliant-se i desapareixent o consolidant-se al ritme d’aquests processos electorals hi ha tot un seguit d’organitzacions que, poc o molt, es reclamen liberals. Obviant la justícia de tal reclam, quedi descrit el trencaclosques associatiu que conformen en aquell moment segons el tempo electoral.

1.- Del ‘fet biològic’ a les legislatives del 77.

En la tardor de 1975, Joan Antoni Maragall, Josep Antoni Linati (Aigües de Barcelona), Higini Torras Magem (Torras Hostench, El Noticiero Universal), Joan Alegre Marcet (FECSA), Jaume Carner Suñol (Banca Catalana), Ramon Guardans, Carles Sentís, Salvador Millet i Bel, Ignasi Ventosa Despujol,... constituexen el Club Catalònia proclamant una voluntat de continuitat de la Lliga. El febrer del 77, de la mà de Carles Sentís, el Club Catalònia esdevé Catalònia-Partit Polític Català que, dos mesos més tard, s’integra en la coalició Concòrdia Catalana. Simultàniament, però, el nou governador civil de Barcelona, Manuel Ortiz Sánchez inicia la creació ex nihilo de las candidatures catalanes de la UCD on es dissol aquesta línia al quedar-hi incorporat Carles Sentís i d’altres prohoms com Marcel.lí Moreta, que compartiran llistes amb personal tan variat com Manuel Jiménez de Parga, Salvador Pàniker o Juan de Dios Ramirez Heredia.

A finals del 76, deixant la Unión del Pueblo Español -una de les Asociaciones tardofranquistes-, Joan Antoni Samaranch, president de la Diputació de Barcelona, crea el Partit Conservador de Catalunya i promou, de cara a les legislatives de l’any següent, la coalició Concòrdia Catalana -amb Catalònia-Partit Polític Català i el Partido Social Regionalista- amb el resultat ja esmentat. Samaranch serà nomenat ambaixador a Moscòu i Marcel.lí Moreta seguirà Miguel Herrero de Miñón cap a Coalición Democrática.

També a finals del 76, Josep Antoni Linati, encapçalant una escissió del Club Catalònia amb Higini Torras Magem, funda el Partit Democràtic Català -també anomenat Partit Democràtic Liberal Català- com a delegació regional de la Federación de Partidos Demócratas y Liberales de Garrigues Walker i provant d’arribar a una entesa amb Reforma Democrática de Cataluña, Unió Catalana (Santiago Udina Martorell) i el Partido Social Regionalista. Acabarà concorrent a les eleccions dins d’Alianza Popular-Convivencia Catalana i dissolent-se un parell de setmanes després.

Reforma Democràtica de Cataluña, fundada com a Asociación política en febrer del 76 per Manuel Fraga i esdevinguda partit a l’octubre, és un dels membres fundadors d’Alianza Popular en el 77. Entre els seus dirigents, la majoria provinents del Club Ágora, Manuel Milián Mestre, Josep Ma. Santacreu, Joan Josep Folchi, Jaume Torras Magem, Alexandre Pedrós, Juan Echevarría Puig, Lluís Cierco,...

Del Partido Social Regionalista, esmentar el marc carlí i el referent geogràfic del Maestrat.

Altra escissió del Club Catalònia la protagonitza, el juny del 76, Salvador Millet i Bel al fundar, amb Octavi Saltor (Joventuts de la Lliga Regionalista en els 30) entre d’altres, la Lliga Liberal Catalana que, pel setembre, es fusiona amb Acció Democrática de Catalunya creant la Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català, una de les nombroses víctimes del 15-J del 77.

Acció Democràtica havia nascut el març del 76 de la mà de Josep Maria Figueras Bassols, adherint-se a la Federación de Partidos Demócratas y Liberales i, a través d’ella, a la Internacional Liberal.

La secció catalana del Partido Popular, creada el febrer del 77, es mantingué fora de l’òrbita de la UCD i no participà en les eleccions del 77. Antoni de Senillosa en fou el referent.

La Democràcia Social Cristiana de Catalunya, legalitzada el mateix 77, participà pobrement en aquelles eleccions. Els primers dirigents, Antoni Miserachs i el seu fill Pau, s'havien passat a Esquerra Republicana de Catalunya.

D’un sector empresarial i professional jove i independent sorgeix a finals del 75/principis del 76 el Partit de Centre Català que, el gener del 77, forma amb Unió Democràtica de Catalunya la coalició electoral Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya. Entre ells, Joan Mas Cantí, Joaquim Molins, Carles Güell de Sentmenat i Carles Ferrer Salat. UDC, per la seva part, s’havia separat, el febrer del 76, del projecte Convergència Democràtica de Catalunya, sota el lideratge d’Anton Cañellas i Josep Miró i Ardèvol.

Amb origen en el grup Llibertat i Democràcia Social, reconegut per la Internacional Liberal des del 74, Esquerra Democràtica de Catalunya es presenta el 1975 com a exponent del liberalisme progressista. Amb Jaume Casanovas, Josep Pi-Sunyer, Macià Alavedra,... i menada per Ramon Trias Fargas, el setembre del 76 prepara un Front d’Esquerres amb ERC i el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament). El gener del 77, però, forma el Front Democràtic de Catalunya amb CDC, que acabarà, el maig del 77, en el Pacte Democràtic per Catalunya, format per EDC, CDC, PSC(R) i el Front Nacional de Catalunya.

Convergència Democràtica de Catalunya havia nascut com a moviment catalanista de base catòlica en el 74 al voltant de Jordi Pujol i Soley, el Grup d’Acció al Servei de Catalunya del qual, junt amb el Grup d’Independents de Miquel Roca Junyent, formalitzaran CDC com a partit el març del 76.

L’abril del 76 Jaume Casanovas havia abandonat EDC per fundar el Partit Social Demòcrata de Catalunya. L’aparició de l’UCD n’avortà un projecte comú amb el PPC d’Antoni de Senillosa.

ERC, després del parèntesi, del 74 al 76, del projecte Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, don tot el suport a Tarradelles i manté uns trets rupturistes que el fan arribar al 15-J sense legalitzar. Hi participarà en la coalició Esquerra de Catalunya, amb el Partido del Trabajo de España i l’Associació Catalana de la Dona.

2.-De les legislatives del 77 a les del 79.

Resultats del 15-J/77 (vots/percentatge/escons):

UCD, Unión de Centro Democrático, 6.309.991, 33’96, 165;

PSOE-PSC, Partido Socialista Obrero Español-Partit Socialista de Catalunya,
5.371.466, 28’91, 118;

PCE-PSUC, Partido Comunista de España-Partit Socialista Unificat de Catalunya, 1.709.870, 9’20, 20;

AP, Alianza Popular, 1.439.053, 7’75, 16;

PDC, Pacte Democràtic per Catalunya, 514.647, 2’77, 11;

PNV, Partido Nacionalista Vasco, 296.193, 1’59, 8;

PSP-US, Partido Socialista Popular-Unión Socialista, 816.582, 4’40, 6;

UC-DCC, Coalición Electoral Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, 172.791, 0’93, 2;

EC-FED, Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic, 143.954, 0’77, 1;

EE-IE, Euskadiko Ezquerra-Izquierda de Euskadi, 61.417, 0’33, 1;

CIC (Zaragoza), Candidatura Aragonesa Independiente del Centro, 37.183, 0’20, 1;

CIC (Castellón), Candidatura Independiente del Centro, 29.834, 0’16, 1.

Vots d’altres candidatures sense escons:

FDC Equipo de la Democracia Cristiana, 177.709;...

LLCPL Lliga Catalana Partido Liberal Catalunya, 20.109;...

DSCC Partido Democrático Social Cristiano de Catalunya, 9.157;...

A Catalunya la UCD, organitzada precipitadament, recull el 16’8% dels vots i 9 diputats, mentre que UC-DCC en treu dos que van a parar a grups parlamentaris diferents: Carles Güell de Sentmenat al grup mixt i Anton Cañellas a la “minoria basco-catalana” formada pel Pacte Democràtic per Catalunya, ERC i el PNB.

La marca Lliga s’enfonsa. El sector més liberal recala al Centre Català el mateix 1977. Josep Ma. Figueras cancel.la la inscripció del partit el febrer del 79. Salvador Millet i Bel recupera la denominació Lliga Liberal Catalana que, amb la Democràcia Social Cristiana i l’Alianza Popular de López Rodó, formarà la coalició Catalunya Democràtica, vetada, però, per la cúpula d’AP. El tàndem Millet i Bel/López Rodó encara farà un parell d’intents de ressuscitar aquesta línia.

Tot i la crisi de l’aliança amb els democristians, Centre Català procura arreplegar la UCD catalana, UDC, CDC, EDC,... en un projecte comú. El març del 78, però, neix Unió de Centre de Catalunya formada per Centre Català, gran part dels efectius de la Lliga de Catalunya i del Partit Social Demòcrata, la Unió dels Demòcrata-Cristians de Catalunya-Club Jacques Maritain (escissió d’UDC de Miró i Ardèvol) i el Partit del Poble Català (Jacint Soler Padró), dirigit per Carles Güell de Sentmenat i Joaquim Molins que, el juny del 78 constitueixen un comité d’enllaç amb la UCD catalana de Carles Sentís, i una coalició: Centristes de Catalunya-UCD.

UDC, davant els escassos resultats i les males perspectives electorals, queda entre dos projectes: el potent d’UCD i Centristes i el que es basteix entorn de CDC. Cañellas s’apropa al primer, és expulsat el novembre del 78, crea Unió Democràtica-Centre Ampli i s’integra al comité d’enllaç UCC-UCD i a la coalició CC-UCD.

EDC acaba integrant-se -juny del 78- en una CDC liderada per Pujol on sobresurten Trias Fargas, Roca Junyent, Macià Alavedra i Josep Ma. Cullell.

D’UDC surt Josep Pi-Sunyer per crear l’Agrupació Catalana d’Esquerra Liberal que s’incorporarà a ERC l’agost del 78, però l’històric partit democristià català signa el setembre un pacte electoral estable que du a la creació de la coalició Convergència i Unió. En aquest pacte, UDC tindrà una quota del 25% en les llistes electorals i en les responsabilitats executives.

Mentrestant, ERC es coaliga per les legislatives de l’1 de març del 79 amb el Front Nacional de Catalunya i el Partit Social-Demòcrata de Catalunya.

3.-De les legislatives del 79 a les autonòmiques del 80.

Resultats del 1-març/79 (vots/percentatge/escons):

Unión de Centro Democrático (UCD), 6.291.341, 35’08, 168;

Partido Socialista Obrero Español (PSOE), 5.476.969, 30’54, 121;

Partido Comunista de España (PCE), 1.939.733, 10’82, 23;

Coalición Democrática (CD), 1.070.637, 5’97, 9;

Convergència i Unió (CiU), 483.353, 2’70, 8;

Unión Nacional (UN), 379.460, 2’12, 1;

Partido Socialista de Andalucía-Partido Andaluz (PSA-PA), 325.842, 1’82, 5;

Partido Nacionalista Vasco (PNV), 275.292, 1’54, 7;

Herri Batasuna (HB), 172.110, 0’96, 3;

Esquerra Republicana de Catalunya amb Front Nacional de Catalunya i Partit Social Demócrata de Catalunya, 123.452, 0’69, 1;

Euskadiko Ezquerra (EE), 85.677, 0’48, 1;

Unión del Pueblo Canario (UPC), 58.953, 0’33, 1;

Partido Aragonés Regionalista (PAR), 38.042, 0’21, 1;

Unión del Pueblo Navarro (UPN), 28.248, 0’16, 1.

Vots d’altres candidatures sense escons:

DSCC, 4.976;

BEAN, 56.576.

A Catalunya, l’opció CC-UCD recull el 19% mentre que CiU aconsegueix el 16’1.

Al desembre del 79 es convoca Congrés de Fusió dels tres components de la primera, d’on Joan Josep Folchi, president provincial d’UCD a Barcelona, havia estat nomenat Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat provisional. UCC demana ajornar el Congrés i, a darrera hora, no hi assisteix. Folchi dimiteix del càrrec del partit i tampoc hi participa. El dia 22 s’unifiquen la UCD catalana i la UD-CA de Cañellas creant el partit que tindria el mateix nom que la coalició originària: Centristes de Catalunya-UCD. Cañellas substitueix Sentís en la direcció, i el Comité Executiu proposa Eduard Punset en el lloc de Folchi en la conselleria d’economia.

Davant les imminents autonòmiques, la UCC de Joaquim Molins i Miró i Ardèvol decideix no participar-hi, recolçant de fet CiU. Aquesta coalició, sota el ferm lideratge de Jordi Pujol millorarà els seus resultats electorals fins el 18’6 en les municipals del mateix any, progressant organitzativament mentre la UCD pren un camí invers especialment per la pèrdua de la majoria absoluta al Congreso i la necessitat del govern Suárez de recolçament per part de la “minoria catalana”.

ERC, ja legalitzada però amb no gaires recursos i poc consolidada, es manté al voltant de l’escó aconseguit per Heribert Barrera a Barcelona.

L’octubre del 79 es vota per referendum l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, redactat per una comissió designada per l’assemblea de parlamentaris catalans escollits el 77, que és sancionat el desembre.

3.- Les eleccions autonòmiques catalanes de 1980.

Resultats del 20-març/80 (vots/percentatge/escons):

Unión de Centro Democrático (UCD), 287.610, 10’55, 18;

Convergència i Unió (CiU), 754.448, 27’68, 43;

Partit Socialista d’Andalussia (PSA), 72.071, 2’64, 2;

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), 241.711, 8’87, 14;

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), 608.689, 22’33, 33;

Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), 509.014, 18’68, 25.

Vots d’altres candidatures sense escons:

Alianza Popular (AP/PP), 64.119, 2’35.

L’ocupació del determinant “centre polític” capgira en les primeres eleccions en marc autonòmic. La fòrmula CiU esdevé el major grup a la ressuscitada cambra catalana quasi doblant el percentatge respecte a les darreres eleccions estatals i augmentant-ne els vots en més d’un 50%, mentre que la fòrmula UCD passa del 19 al 10’5%.

La reciprocitat en el Parlament de les relacions UCD-CiU al Congreso i els enfrontaments entre “oficialistes” (Cañellas) i “renovadors” (Punset), en clau catalana, i la crisi general de la UCD -Suárez dimitirà el gener del 81- duen a la desintegració del projecte centrista espanyol i a l’ocupació del seu espai, a Catalunya, pel pujolisme.

Els centristes catalans aniran passant cap a UDC (Marcel.lí Moreta), aproximant-se a CDC (Eduard Punset), resistiran fins el fracàs electoral (Cañellas, Federico Mayor Zaragoza), seguirant Suárez al Centro Democrático y Social (Antoni de Senillosa, Jorge Fernández Díaz) fins el mateix resultat o, simplement, es retiraran de “la política”.

El setembre del 80 Joaquim Molins passa al grup “minoria catalana” del Congreso i el març del 81 UCC es dissol/integra a CDC.

Amb UDC aixoplugada pel pacte/coalició, i una ERC sense rumb i/o ostatge d’una presidència del Parlament (Barrera, abril del 80), les autonòmiques del 80 tanquen la transició a Catalunya i inauguren una època de post-transició fonamentada en un règim polític dirigit per Jordi Pujol i Soley que, quasi un quart de segle després (juny-2003), es manté sòlid i pautant la política del país com pocs altres casos, entre els que destacaria el de Franz Josef Strauss i el seu perllongat govern socialcristià a Baviera.

LIBERALS.

La sopa de lletres i la salsa de dates precedent defineix un ‘espai polític’ limitat, difusament en tots dos casos, per una banda per les formacions que propugnen el manteniment o el continuisme de l’status quo franquista i per l’altra per les que es reclamen d’una tradició ideològica marxista.

Tant en el primer com, especialment, en el segon cas, aquesta extranya transició fa florir una multitud de propostes polítiques que donarien per crear departaments universitaris de, per exemple, falangologia o trotskologia.

A l’espai descrit, però, s’hi barallen sectors catòlics de referència autòctona amb faccions socialdemòcrates, i només en tercer terme personalitats, més que no pas formacions, explícitament liberals. Centrades llurs estructures organitzatives en la lluita per l’espai vital electoral, els resultats de cada convocatòria les van definint.

Però mentre, a Catalunya, l’opció de continuïtat franquista arriba a desaparèixer i la de referència marxista queda cada vegada més clara i simplificada, l’immens espai que queda entre ambdues és pres no tant per una opció ideològica sinó per una de sentimental: el catalanisme polític (nacionalisme?) versió Pujol. No es tracta de negar continguts ideològics -ni ‘nacionalistes’- al pujolisme, però tendeixen més aviat al concepte de valors i, en tot cas, estan sempre supeditats al seu projecte de Catalunya.

A cavall i participant d’ambdós conceptes, el ‘pujolisme’ és partit polític (CDC/CiU) i moviment popular/de masses (‘nosaltres’, ‘el nostre país’...).Però, conseqüència de la gestió ininterrompuda d’una subadministració estatal específica que ell mateix va crear, també és expressió de l’aparell d’Estat local.

Mentre la socialdemocràcia serà assaltada pels post-marxistes, aquest Janus de tres cares aixoplugarà, al preu de llur neutralització política, tota la resta d’opcions ideològiques operatives, donant-les-hi un espai -intern- proporcionat a llur capacitat d’acció i autorreproducció. Però sempre des de la supeditació a l’incontestable dirigent del projecte.

En aquest marc i en una situació de final pactat del franquisme, amb el que això representa de manca de consolidació, i de consistent tradició històrica, del pluralisme democràtic,... on els liberals?

Organitzativament, partidàriament, segurament el producte més genuinament liberal fou Esquerra Democràtica de Catalunya, entitat, però, més expressió d’una notable personalitat que no pas d’una tradició ideològica autòctona o l’existència d’un sector d’opinió ciutadana que s’expressés políticament en aquesta línia. La prematura mort de Ramon Trias Fargas, en ple acte electoral de CiU, perjudicà probablement la formació d’un ‘corrent’ explícitament liberal a Catalunya, però el cert és que la base civil i la cultura política d’on podia sortir una opció política liberal, a Catalunya i a Espanya en general, eren -i segueixen sent- extremadament febles, per expressar-ho condescendentment.

Malgrat l’existència d’altres personalitats que podriem qualificar de liberals, o se n’autoproclamaven, la manca de referent polític explícit és un peix que es mossega la cua respecte a la creació de tal. Així, pocs i sense espai propi, els liberals catalans que a la transició foren, contribuiren a les llibertats i democràcia d’aquest país des d’una topologia política i una tipologia temàtica variades.

LIBERALS?

En tot cas, metodològicament, parlar de liberals -aquí i on sigui- representa una dificultat afegida respecte als molt respectables representants d’altres tradicions/opcions polítiques. Mentre que democristians i comunistes, psoecialistes o seguidors de qualsevol líder carismàtic, disposen de mecanismes, jeràrquics o directament personals, de validació de llur pertinença o no a la corresponent opció,... qui -què- és liberal?

Els mateixos principis rectors de la postura neguen l’aparició d’esglésies expenedores del carnet de liberal i, més enllà d’autoritats de referència sense status jeràrquic de validació d’autenticitat, el qualificatiu liberal fa grans desplaçaments semàntics segons el lloc i el moment on s’expressa. Només cal repassar què significa, què denota, el mot en diferents països.

En el cas de la transició espanyola, el lloc és un país d’una gran profunditat sociològica catòlica, fortament intolerant, que ha assenyalat les postures de llibertats individuals i respecte igualitari en la pluralitat com a principals contradictores d’un status quo que, per contra, no només viu amb, sinó que també es retroalimenta de rojos i separatistas. I el moment és el pacte -desigual- entre el règim sortint, unes esquerres dogmàtiques i subsidiàries del projecte nacional tradicional, i uns petits però difícilment assimilables projectes nacionals regionals, en un marc internacional estrictament maniqueu de guerra freda.

No determinisme socio-marxista de les opcions ideológiques....

Liberals ideològics, explícits, autoproclamats,... on?

Definició conceptual?... límits temporals i espaials?...

Com El Cid, el reduccionisme economicista marxista ha vençut després de mort: capitalistes i anticapitalistes, prosistema i antisistema, ‘aquestmónéselmillor’istes i ‘altremónéspossibl’istes,... basen els seus confrontaments ideològics (¿!) en paràmetres econòmics, o més aviat monetaris, de tan simples i abstractes...

Transició: efervescència política i fascinació pel pluripartidisme

Trencament o reforma...

La transició política espanyola a Catalunya.

Entre progres i fatxes((... on els liberals?))

BASES SOCIOLÒGIQUES DEL LIBERALISME A CATALUNYA.

Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!((Llibertat, Igualtat, Fraternitat?)), l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, la Marxa per la Llibertat, Tarradelles,... durant els 70 s’efectua en aquest projecte polític renquejant i amb regular querència per la regressió que s’anomena Espanya un procés extraordinàriament tranquil (per comparació; per ritme temporal; per fer-lo qui el fa) que du d’una dictadura en la que ja no creien els franquistes a una democràcia a la que no aspiraven els antifranquistes. Els comunistes reclamen llibertat, els catòlics laicisme, els nacionalistes catalans un lloc a Espanya, els franquistes democràcia, els vells l’oblit, els joves el record,... Apareixen multitud de comunismes, democristianismes, socialismes, autonomismes, anarquismes, nacionalismes, falangismes, socialdemocratismes,... tots per la democràcia. I els liberals?

Els liberals?

Quins liberals?

Prenguem per un moment distància històrica. I perspectiva sociològica. Quan la dictadura militar xilena començà a desmontar-se en un procés que més que transició fou (és) delicada transformació, assenyats analistes advertiren de la pèrdua d’anhels i pràctiques cíviques. I ho explicaven pel doble fenòmen, consubstancial a la dictadura, de la impossibilitat durant anys de practicar les llibertats civils i les responsabilitats polítiques que s’en desprenen, i de la socialització de la nova ciutadania sota paràmetres contraris als drets, el Dret, les llibertats i la democràcia per part de l’ensenyament obligatori, les institucions o els mèdias. Si a això hi afegim l’exili de prop d’un milió de xilens que, com passa sempre, representaven gran part del nucli dur, dirigent, de la concepció i pràctiques liberals en el país, es configura, per a la recreació de l’exercici d’una societat liberal, un dessolador panorama de reconstrucció a partir de les restes sobrevivents, i lligat en gran part a condicionants exteriors i generals. ((Què en queda dels pipiolos -els liberals xilens del XIX- avui en dia? Els amics de Crítica Liberal?)) I, en el cas de Xile, podem parlar de ‘reconstrucció’ per que, en àmbit iberoamericà, és una excepció a la que la història ha dotat d’un background liberal. En els altres casos, en major o menor mesura, hauriem de parlar simplement de ‘creació’.

I és que el final de la dictadura, de la manca de llibertat/s, no representa la seva ‘recuperació’. El sistema de ‘societat en llibertats’ no és quelcom natural, rousseaunià, que rebrota espontàniament al deixar d’aplicar-se-li forces repressives, sinó el producte d’un procés de socialització, en condicions adequades, de pautes de respecte i promoció de les llibertats/responsabilitats individuals i consocietàries.

Convindrà fer una ullada, doncs, a quin ha estat aquest procés en aquest país. A quins agents, si n’hi ha hagut, han anat fent -també- pròpia d’aquest país aquesta peculiar manera de ‘vivre ensemble’ que és la liberal.

Posem-hi algunes, poques, individualitats il.lustrades de, inevitable, referència estrangera, més aviat francesa -i fins i tot italiana o germànica- que no pas britànica (diferència que du, cad’una, a significatives variants). Afegim-hi molt especialment tota una tradició educativa, en el sentit fort del terme, que neix ja en el XIX i que podem exemplificar en els Ateneus Populars d’orientació llibertària que depassen, però, els seus cercles militants per anar empapant amplis sectors socials. I en el moment del pas d’un món tradicional, rural-camperol, a un de modern, urbà-industrial. En el record d’aquells que ho van viure i han arribat als nostres dies, el comú denominador d’un tarannà obert, lliure, representat per l’escola republicana i els seus precedents.

I llavors, la guerra. Es fa molt més difícil -s’acaba impossibilitant- continuar recreant les bases del respecte, de les llibertats, dels drets, en un contexte de violència física generalitzada primer i d’agressió moral permanent i excloent després. I els vectors que les conreuaven són ferotgement agredits no només pel bàndol vencedor sinó també per sectors del perdedor. Algún nascut, en àmbit català, només arran de la guerra, com el comunista.

I l’exili. Com a Xile, com a les actuals Bòsnia o Sèrbia. Amb la pèrdua dels individuus que reproduien no només els valors liberals sinó també, indestriable, l’evolució cultural, artística, intelectual, econòmica,...

I 40 anys -quasi dues generacions!- de ciutadans (súbdits) ensinistrats en la obediència, la culpa i el culte a la Pàtria i la religió.

I la ‘impossibilitat de practicar les llibertats civils i les responsabilitats polítiques que s’en desprenen’ no fou un parèntesi en un historial de socialització ciutadana en els valors que fonamenten una societat liberal. Només cal repassar quant han durat i com han acabat els projectes modernitzants previs a l’actual. Fugaces excepcions en un ‘ancien régime’ perpetuat sota la tutela d’una Esglèssia catòlica el regressionisme socio-polític de la qual comparable, a Europa, a casos perifèrics com el polonès o l’irlandès, però sense l’excusa d’una clandestinitat resistencial patriòtica.

Amb aquests precedents i l’interminable dessert de gel franquista, què en podia quedar ‘a l’interior’ d’útil pel bastiment d’una presència, uns referents i una vida en llibertat/s?

Doncs fixem-nos en els condicionants exteriors. Potser podien compensar, al menys en part, les abscències i mancances de ‘l’interior’. En primer terme, la guerra freda. El franquisme n’és coetani; i, en bona part, hi troba el sentit.

Acabat de derrotar un formidable i letal enemic de les llibertats, la guerra freda estableix la disposició de mesures extraordinàries d’urgència que deixen en segon terme o posposen sine die les necessàries de recuperació o establiment de les condicions bàsiques per a la convivència en llibertat/s. I no és que la falç i el martell en representessin menor amenaça que la creu gamada, però el fet serví de coartada per la consolidació, o establiment, de règims ‘d’excepció’ durant mig segle. El cas Espanya, un d’ells.

Els condicionants geopolítics globals anaren en contra del floriment del liberalisme en ibèriques terres. Pels habitants del ‘nordeste peninsular’, però, el condicionant geogràfic permet una proximitat esdevinguda contagi, en major o menor mesura segons el moment¹, que, sense arribar mai ni de lluny a compensar l’opressió liberticida del Generalísimo, els apropava els referents polítics europeus. Això facilità la relació amb ‘el món lliure’ d’intelectuals, artistes, activistes,... però no tingué incidència, sociològicament parlant, entre les emergents capes mitjanes de la societat catalana, més enllà de l’adquisició de vaixella barata i el visionat de pel.lícules eròtiques als cinemes de Perpinyà. Per a les més àmplies bases populars, on la convivència en llibertat/s necessita més que enlloc d’una pedagogia efectiva generacional, res de res.

En tot cas, un dany colateral de la guerra freda a l’Europa occidental en general, i llur part mediterrània (o hauriem, en aquest cas, de dir catòlica?) en especial, fou un pressionant domini marxistoïde en els sectors intelectuals i creatius, amb especial incidència en el món universitari, en un marc de trascendent confrontació on la crítica al sistema era abandonada a favor, o en contra, del seu enemic. La guerra freda mitificà i prestigià a l’Europa occidental un dels pitjors, o el pitjor, enemics de les llibertats i dels liberals, el comunisme. I a Catalunya, a Espanya, sota l’altre cara de la mateixa moneda liberticida, més.

Només caldria repassar la producció editorial dels 70 per avaluar l’imperi del pensament (sic!) comunista-i-afins en un món català on el franquisme propositiu era inexistent i llur oposició girava al voltant de tres eixos -tres c’s-, comunista, catòlic i catalanista, amb un tret comú que, en llenguatge dels 90, qualificariem de comunitarista. Tres eixos que, fet especialment local, s’interpenetraven sense pudor generant el magma sociològic representatiu del moment: el ‘progre’. Prototipus la correcció política del qual segueix estant en la base ...d’opinió pública, associacionisme ONGista,... –el buenismo!

Tres maniqueismes, classista, moral i lingüístic, que, per definició, no fomentaren -no fomenten- l’anàlisi, l’estudi, la crítica, el contrast de postures,... el lliurepensament en suma, necessaris per a una ciutadania exercida

Si el blindatge -segurament convenient- de partits i sindicats arran de la Transició ha donat ales a la partitocràcia i el parasitisme institucional hispànics, aquest magma progre que executà la transició a Catalunya -força exemplar en si mateixa- generà un model propi on el contrast entre els diferents, les llibertats individuals, l’Estat de Dret, la democràcia com a garantia, quedà supeditat a un oasi paternalista, més hivernacle -o museu- que no pas espai civil d’exercici de la responsabilitat política de cada ciutadà.

Molts tabús assumits, molts ‘avui no toca’, ....

Domini antifranquista dels comunismes... la Universitat... l’intelectualitat... la cultura...

Interludi memorial-I

La universitat, el domini marxista.

Interludi memorial-II.

L’Ensenyament: la Uni, el canvi de règim, la conjunció pujol-esquerranosos en retirada refugiant-se mesiànicament en les ‘missions’ (La Mina)/ escola i llengua, la base sociològica de les mestres, el paper social de l’escola,

L’escoltisme: escola de dirigents (l’ENA) del poble català. Catòlics i esquerranosos...

Què en podia sortir d’aquest curriculum?...

Una pàtria que, per a gran part de les persones socialitzades catalanofonament, no....

I el factor ‘nacional’...

Guerra freda Europa

Educ: de l’Ateneu Llib al (escoltes) educació catolcomunisme, bàsicament femenina, aquesta barreja i la seva deriva (actualitat) trad  mod interromput i recuperat quan ja tocava el mod  postmod

100.000 CNT-Scala/País Valencià a la transició