"Bases sociològiques del lliberalisme a Catalunya", Rafa Villaró

 

Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!(Llibertat, Igualtat, Fraternitat?), l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, la Marxa per la Llibertat, Tarradelles,... durant els 70 s’efectua en aquest projecte polític renquejant i amb regular querència per la regressió que s’anomena Espanya un procés extraordinàriament tranquil (per comparació; per ritme temporal; per fer-lo qui el fa) que du d’una dictadura en la que ja no creien els franquistes a una democràcia a la que no aspiraven els antifranquistes. Els comunistes reclamen llibertat, els catòlics laicisme, els nacionalistes catalans un lloc a Espanya, els franquistes democràcia, els vells l’oblit, els joves el record,... Apareixen multitud de comunismes, democristianismes, socialismes, autonomismes, anarquismes, nacionalismes, falangismes, socialdemocratismes,... tots per la democràcia. I els liberals?

Els liberals? Quins liberals?

 

Prenguem per un moment distància històrica. I perspectiva sociològica. Quan la dictadura militar xilena començà a desmontar-se en un procés que més que transició fou (és) delicada transformació, assenyats analistes advertiren de la pèrdua d’anhels i pràctiques cíviques. I ho explicaven pel doble fenòmen, consubstancial a la dictadura, de la impossibilitat durant anys de practicar les llibertats civils i les responsabilitats polítiques que s’en desprenen, i de la socialització de la nova ciutadania sota paràmetres contraris als drets, el Dret, les llibertats i la democràcia per part de l’ensenyament obligatori, les institucions o els mèdias. Si a això hi afegim l’exili de prop d’un milió de xilens que, com passa sempre, representaven gran part del nucli dur, dirigent, de la concepció i pràctiques liberals en el país, es configura, per a la recreació de l’exercici d’una societat liberal, un dessolador panorama de reconstrucció a partir de les restes sobrevivents, i lligat en gran part a condicionants exteriors i generals (què en podia quedar dels pipiolos -els liberals xilens del XIX- avui dia?). I, en el cas de Xile, podem parlar de ‘reconstrucció’ per que, en àmbit iberoamericà, és una excepció a la que la història ha dotat d’una cultura política, d’un background, liberal. En els altres casos, en major o menor mesura, hauriem de parlar simplement de ‘creació’.

I és que el final de la dictadura, de la manca de llibertat/s, no representa la seva ‘recuperació’. El sistema de ‘societat en llibertats’ no és quelcom natural, rousseaunià, que rebrota espontàniament al deixar d’aplicar-se-li forces repressives, sinó el producte d’un procés de socialització, en condicions adequades, de pautes de respecte i promoció de les llibertats/responsabilitats individuals i consocietàries.

 

Convindrà fer una ullada, doncs, a quin ha estat aquest procés en aquest país. A quins agents, si n’hi ha hagut, han anat fent -també- pròpia d’aquest país aquesta peculiar manera de ‘vivre ensemble’ que és la liberal.

Posem-hi algunes, poques, individualitats il.lustrades de, inevitable, referència estrangera, més aviat francesa -i fins i tot italiana o germànica- que no pas britànica (diferència que du, cad’una, a significatives variants). Afegim-hi molt especialment tota una tradició educativa, en el sentit fort del terme, que neix ja en el XIX i que podem exemplificar en els Ateneus Populars d’orientació llibertària que depassen, però, els seus cercles militants per anar empapant amplis sectors socials. I en el moment del pas d’un món tradicional, rural-camperol, a un de modern, urbà-industrial. En el record d’aquells que ho van viure i han arribat als nostres dies, el comú denominador d’un tarannà obert, lliure, representat per l’escola republicana i els seus precedents.

I llavors, la guerra. Es fa molt més difícil -s’acaba impossibilitant- continuar recreant les bases del respecte, de les llibertats, dels drets, en un contexte de violència física generalitzada primer i d’agressió moral permanent i excloent després. I els vectors que les conreuaven són ferotgement agredits no només pel bàndol vencedor sinó també per sectors del perdedor. Algún d’ells nascut, en àmbit català, només arran de la guerra, com el comunista.

I l’exili. Com a Xile, com a les actuals Bòsnia o Sèrbia. Amb la pèrdua dels individuus que reproduien no només els valors liberals sinó també, indestriable, l’evolució cultural, artística, intelectual, econòmica,...

I 40 anys -quasi dues generacions!- de ciutadans (súbdits) ensinistrats en la obediència, la culpa i el culte a la Pàtria i la Religió.

 

I la ‘impossibilitat de practicar les llibertats civils i les responsabilitats polítiques que s’en desprenen’ no fou un parèntesi en un historial de socialització ciutadana en els valors que fonamenten una societat liberal (com, en canvi, sí ho podriem afirmar -en gran part- del cas de Txèquia). Només cal repassar quant han durat i com han acabat els projectes modernitzants previs a l’actual. Fugaces excepcions en un ‘ancien régime’ perpetuat sota la tutela d’una Esglèssia catòlica el regressionisme socio-polític de la qual comparable, a Europa, a casos perifèrics com el polonès o l’irlandès, però sense l’excusa d’una clandestinitat resistencial patriòtica.

Amb aquests precedents i l’interminable dessert de gel franquista, què en podia quedar ‘a l’interior’ d’útil pel bastiment d’una presència, uns referents i una vida en llibertat/s?

Fixem-nos doncs en els condicionants exteriors. Potser podien compensar, al menys en part, les abscències i mancances de ‘l’interior’. En primer terme, la guerra freda. El franquisme n’és coetani; i, en bona part, hi troba el sentit.

Acabat de derrotar un formidable i letal enemic de les llibertats, la guerra freda estableix la disposició de mesures extraordinàries d’urgència que deixen en segon terme o posposen sine die les necessàries de recuperació o establiment de les condicions bàsiques per a la convivència en llibertat/s. I no és que la falç i el martell en representessin menor amenaça que la creu gamada, però el fet serví de coartada per la consolidació, o establiment, de règims ‘d’excepció’ durant mig segle. El cas Espanya, un d’ells.

Els condicionants geopolítics globals anaren en contra del floriment del liberalisme en ibèriques terres. Pels habitants del ‘nordeste peninsular’, però, el condicionant geogràfic permet una proximitat esdevinguda contagi, en major o menor mesura segons el moment1, que, sense arribar mai ni de lluny a compensar l’opressió liberticida del Generalísimo, els apropava els referents polítics europeus. Això facilità la relació amb ‘el món lliure’ d’intelectuals, artistes, activistes,... però no tingué incidència, sociològicament parlant, entre les emergents capes mitjanes de la societat catalana, més enllà de l’adquisició de vaixella barata i el visionat de pel.lícules eròtiques als cinemes de Perpinyà. Per a les més àmplies bases populars, on la convivència en llibertat/s necessita més que enlloc d’una pedagogia efectiva generacional, res de res.

 

En tot cas, un dany colateral de la guerra freda a l’Europa occidental en general, i llur part mediterrània (o hauriem, en aquest cas, de dir catòlica?) en especial, fou un pressionant domini marxistoïde en els sectors intelectuals i creatius, amb especial incidència en el món universitari, en un marc de trascendent confrontació on la crítica al sistema era abandonada a favor, o en contra, del seu enemic. La guerra freda mitificà i prestigià a l’Europa occidental un dels pitjors, o el pitjor, enemics de les llibertats i dels liberals. I a Catalunya, a Espanya, sota l’altre cara de la mateixa moneda liberticida, més.

Només caldria repassar la producció editorial dels 70 per avaluar l’imperi del pensament (sic!) comunista-i-afins en un món català on el franquisme propositiu era inexistent i llur oposició girava al voltant de tres eixos -tres c’s-, comunista, catòlic i catalanista, amb un tret comú que, en llenguatge dels 90, qualificariem de comunitarista. Tres eixos que, fet especialment local, s’interpenetraven sense pudor generant el magma sociològic representatiu del moment: el ‘progre’. Prototipus la correcció política del qual s’instal.larà especialment en el món de l’ensenyament, públic sobre tot, considerat molt accentuadament en els 70 com a peça estratègica d’incidència social per part de totes tres c’s. I no sense bona part de raó.

Tres maniqueismes, classista, moral i lingüístic, que, per definició, no fomentaren -no fomenten- l’anàlisi, l’estudi, la crítica, el contrast de postures,... el lliurepensament en suma, necessaris per a una ciutadania exercida des de la responsable sobirania de l’individuu ciutadà, cívic, civil.

 

Si el blindatge -segurament convenient- de partits i sindicats arrel de la Transició ha donat ales a la partitocràcia i el consubstantiu parasitisme institucional hispànics, aquest magma progre que executà la transició a Catalunya -força exemplar en si mateixa- generà un model propi on el contrast entre els diferents, les llibertats individuals, l’Estat de Dret, la democràcia com a garantia, quedà supeditat a un oasi paternalista, més hivernacle -o museu- que no pas espai civil d’exercici de la responsabilitat política de cada ciutadà. On els processos electorals, de farsa justificativa durant el franquisme, passen a excusar més que no pas afavorir la participació i control de la res pública per part de la ciutadania.

Molts tabús assumits, molts ‘avui no toca’, que fan de la transició una mítica ‘recuperació’ de les llibertats alhora que no s’estableixen, i en part es dificulten, les bases d’una vida ciutadana de democràcia liberal. Fracàs de la separació de poders, amb el legislatiu segrestat per la partitocràcia i el judicial progressivament ‘lotitzat’ (repartit en lots proporcionals pels partits gestors de l’Administració de l’Estat).

Com serà lotitzat -seguint les pitjors característiques, i cap de les millors, del sistema polític italià dels 80- el mediàtic, especialment el televissiu, des de la mateixa òptica de mecanismes d’estratègia d’incidència/creació d’opinió pública que els partits, mancats d’història i prestigi social (més enllà d’un antifranquisme mitificat, quan no inventat, que anirà perdent utilitat en la realitat política de la gestió pública), s’asseguraran davant la inexistència d’una cultura política democràtica en la societat espanyola que generés una relació ciutadania-representants polítics capaç d’articular una societat dels drets, el Dret i les llibertats.

 

La transició política espanyola a Catalunya es caracteritza per una efervescència ‘ideològica’ però no política, per una fascinació pel pluripartidisme però no per la democràcia. Entre progres i fatxes, manquen les reformes formals i institucionals que haguéssin pogut sembrar una cultura del Dret en un Estat que en cap moment pateix trencaments i que, al menys des de la seva òptica, es limita a efectuar concessions conjunturals que, en els temes de fons, poden ser neutralitzades des de les pròpies regles de joc del nou règim.

Sense negar-li importantíssims, i fins i tot positius, canvis en la societat espanyola i catalana, des d’una perspectiva antropològica amb pretensió de fondària cultural, la transició aporta poc a la construcció d’un Estat de Dret que promogui una societat liberal. I és així per la feblesa històrica dels fonaments d’aquesta a Espanya (a Catalunya potser en menor mida); per un contexte geopolític poc afavoridor de ‘novetats’2; per l’’antiliberalitat’ de les forces antifranquistes que dominen el període;...

 

 

Es sol identificar opcions partidàrio-polítiques amb sectors socials, econòmics de fet, partint d’un determinisme... Sense oblidar que la política és un joc d’interesos, EL joc de la convivència dels interesos de tots i cada un dels components de la societat, hi ha d’altres factors que incideixen en l’opció dels individuus...

 

...d’opinió pública, associacionisme ONGista,... –el buenismo!

Definició conceptual?... límits temporals i espaials?...

Com El Cid, el reduccionisme economicista marxista ha vençut després de mort: capitalistes i anticapitalistes, prosistema i antisistema, ‘aquestmónéselmillor’istes i ‘altremónéspossibl’istes,... basen els seus confrontaments ideològics (¿!) en paràmetres econòmics, o més aviat monetaris, de tan simples i abstractes...

Transició: efervescència política i fascinació pel pluripartidisme

Trencament o reforma...

 

La transició política espanyola a Catalunya.

Entre progres i fatxes((... on els liberals?))

 

 

Domini antifranquista dels comunismes... la Universitat... l’intelectualitat... la cultura...

 

Interludi memorial-I

La universitat, el domini marxista.

 

Interludi memorial-II.

L’Ensenyament: la Uni, el canvi de règim, la conjunció pujol-esquerranosos en retirada refugiant-se mesiànicament en les ‘missions’ (La Mina)/ escola i llengua, la base sociològica de les mestres, el paper social de l’escola,

 

L’escoltisme: escola de dirigents (l’ENA) del poble català. Catòlics i esquerranosos...

 

Què en podia sortir d’aquest curriculum?...

 

Una pàtria que, per a gran part de les persones socialitzades catalanofonament, no....

I el factor ‘nacional’...

 

Guerra freda Europa

 

Educ: de l’Ateneu Llib al (escoltes) educació catolcomunisme, bàsicament femenina, aquesta barreja i la seva deriva (actualitat) trad mod interromput i recuperat quan ja tocava el mod postmod

 

100.000 CNT-Scala/País Valencià a la transició

 

 

1 Fins al punt d’haver arrivat a tenir el rar privilegi de constituir-se, fugaçment, en departaments de la République. Com la costa de l’actual Algèria en el seu moment, i pocs casos més.

2 Mai es podrà valorar el relleu real del molt proper precedent del canvi polític en el sempre oblidat veí ibèric occidental.