"Soberanía: dominio de la teología en la política", Rafa Villaró

Resum:

la sobirania és un concepte teològic d'ús massiu mediàtic in-justificat (donat per evident).

Incompatible amb qualsevol altre prioritat, nega per se les que es puguin basar en el Dret, els drets, les llibertats i la democràcia.

Es proposa prescindir de qualsevol menció a la idea de sobirania.

O dit en una frase: és convenient situar el darrer fonament de la política en terreny teològic?

 

Sobirania.

-Què és?

És el lloc, la posició, que genera potestat, les potestats.

De què és feta?

D'una cessió de Poder, de "poder poder".

--genealogia de la sobirania

La sobirania és el resultat inherent de L'escissió fonamental que crea el mainstream de la, nostra, cultura occidental/europea: la del -poder- creador i el -ser- creat.

Aquesta escissió genera una fatal dualitat essencial, evident per sí mateixa. On no hi ha, no pot (no pot poder) haver 'qüestionament' de les Parts per part de les Parts.

--arqueologia de la sobirania

La, inicialment frustrada, revolució akenathoniana generà la mutació Única i Nova de l'escissió entre Creador i creació, que guardarà i mantindrà el Poble Escollit... d'on sortirà la revolucionària secta universalista que esdevindrà el corpus cristianoislàmic...

Aquest Déu, Ú i Únic (no per que els altres no ho siguin -que no ho són-, sinó per que no poden ser-ho) ÉS no pas Sobirà sinó (la font de) la Sobirania.

Tal Potència no es qüestiona, no és qüestionable. D'aquí la poca (per a tant transcendent Determinació) anàlisi, estudi, abundament sobre EL tema:

bàsicament, cites i comentaris sobre un modest moralista francès de fa mig mil·leni, de formació més escolàstica que humanista, i de boirosa trajectòria 'política', sembla que sostenidor des del tradicional absolutisme catòlic al rabiós absolutisme calvinista (de fet no els sostenia, els JUSTificava).

Ni ell ni els seus comentaristes aporten, ni ho pretenen, res al QUÈ de la cosa: la Monarquia (el Poder en/de l'Ú), necessita necessàriament d'un Poder Sobirà, superior i inqüestionable..., unificador i obligatori..., que el justifica, que l'autojustifica.

--més ençà del canal de la Mànega

El format de corporació política és reformat per la Revolució francesa, que genera l'Estat (de 3 en queda 1...) pròpiament dible.

El que sí és realment revolucionari és que nega el tradicional Subjecte Font de Sobirania, que és substituït per un (altre?) Subjecte, una Entitat, que farà el recorregut invers al dels orígens: de l'universalisme del Poble a la particularitat de la Nació (Poble Escollit!, però).

Cap dels règims en els que s'ha encarnat l'Estat, tampoc els democràtics, qüestionarà la forma Estat de la Sobirania nacional. L'Estat, sobirania exercida, de la Nació sobirana. La sobirania.

(El general Ísimo es remetia encara, lúcidament, a la Font prèvia: "por la Gracia de Dios")

(La història de l'Estat França ens mostra dos segles d'indiscriminada, gratuïta i, sovint, absurda 'sobirania'. Del terror revolucionari al col·laboracionisme amb el nacionalsocialisme, dels Imperis menys imperials a les repúbliques personalistes...)

--més enllà del canal de la Mànega

Anglaterra, el món anglosaxó, n'és, però excepció. El cap del Rei hi rodolà un segle i mig abans, generant, més que un 'equilibri', un sistema dual Executiu-Parlamentari que, en un estira-i-arronsa permanent, anirà reformant una Sobirania que, tot mantenint-la institucionalment, s'anirà dissolent per reducció a l'absurd.

Així, el canvi de règim monàrquic a republicà-Estat, al no qüestionar la seva ultima ratio, la Sobirania, immunitza l'Estat (sigui soviètic o nacionalsocialista, ètnic o religiós, ...o més o menys 'democràtic') davant els -dissolents- principis polítics humanistes que des del Renaixement van situant l'individuu com a (sobirà?) ultima ratio. Mentre que, mancada fàcticament de la coartada de la Sobirania, la cultura política anglosaxona desenvolupa un garantisme de les llibertats que permet tant criticar com distanciar-se del Govern.

És la -essencial- diferència entre l'Estat de Dret (de fet, un oxímoron, doncs o el Dret és Llei i no pot estar Sotmés -aquella submissió absoluta que només genera/és la Sobirania/Estat-, o el Dret no és Llei sinó mera JUSTificació de la Sobirania) i el Rule of Law.

La història del Regne Unit aviat farà quatre segles d'estabilitat evolutiva d'una vitalitat civil.

 

-sentit (i sensibilitat)

Cal, ara i aquí, una Constitució? Per/per a què?

Si es pot fer del possibilisme un criteri per a la conveniència, sí. Si el possibilisme, o la pròpia voluntat, no don més que per a ser (com) allò que ens negava (el) ser, seguirem essent súbdits; de nosaltres mateixos, però súbdits.

--una Constitució per a un nou Estat

No hi ha res de nou en un -nou- Estat.

Però potser sí en una nova Constitució...

--una Constitució per a una vella nació

Hi ha moltes catalunyes, a Catalunya. Moltes catalanitats.

I si la Constitució només pot ser una, no se l'ha de fonamentar en la Tradició O la Modernitat, en 'les dretes' O 'les esquerres', sinó en el respecte, i satisfacció, de totes, i entre, elles.

No podem no optar entre la Sobirania nacional i la Voluntat democràtica...

--una Constitució per als residents en un Territori

...entre la Sobirania nacional i la societat civil.

O entre que el Govern representi aquells qui paguen impostos o representi territoris.

 

-contexte del texte

Per molt excel·lentment que es redactés, i fins i tot promulgués, aquesta Constitució que ens ocupa, convé fer una ullada a, per exemple, la història constitucional del segle XVIII cors. Per a no repetir-la aquí i ara...

--institucionalitat catalana

Geogràfica i culturalment, Catalunya és «ençà del canal de la Mànega». I això ha de condicionar, de ser condició, en un dels trets essencials d'una, de qualsevol, proposta: la comprensibilitat (dels protagonistes).

L'aparell governamental segueix essent delegat, autonòmic. I l'aprofitament d'allò avantatjós que representi és tant necessari com insuficient. Per a desplegar una capacitat suficient, cal suplir-ne, eficientment, les mancances.

--partitocràcia catalana

Després del 9N, el sistema de partits no ajuda -i sembla que seguirà sense fer-ho- a la conveniència, solidesa i expectatives del procés. Per a desplegar una capacitat suficient, cal suplir-ne, eficientment, les mancances.

--institucionalitat espanyola

Les Institucions espanyoles no són prou flexibles com per a afrontar el repte d'una secessió democratista, però sí ben i prou fortes com per a maximitzar el més mínim error, candidesa, excés...dels secessionistes.

La, delicada, qüestió de la Sobirania, de la renúncia a la Sobirania com a raó pròpia, pot ser un arma que la contrapart no pot usar.

La secessió de la Comunitat Autònoma de Catalunya tindria poca incidència 'com a exemple' dins l'àmbit estatal (seria divertit exigir l'aplicació de la 'clàusula Camps').

--institucionalitat europea

L'exemple d'una secessió estatal basada en el principi democràtic front al de legalitat fa tremolar l'statu quo europeu. Els Estats membres es divideixen entre indivisibles i irredentistes, però, amb l'excepció britànica, i en part escandinava, «Europa» és ben contrària a l'autodeterminació.

Però ben poc reticent a les situacions de facto.

La secessió, en forma de legitimitat democràtica, de Catalunya serà aprofitada (sigui secessionista, federalista, autonomista... ment) per d'altres comunitats per a la reforma de la relació de poder (sobirania) amb els Estats corresponents. Alienant les simpaties d'Estats veïns o propers especialment poderosos i/o pesants comunitària i internacionalment.

La secessió de Catalunya no és un problema per a la UE (més aviat al contrari). Però el seu exemple, sí.

--institucionalitat internacional

El principi d'«intangibilitat de les fronteres» és un posicionament mantenidor de l'statu quo que no només no ha evitat la, constant, creació de nous Estats sinó que, lògica de la seva lògica, empeny a la sol·lució dels conflictes intra i inter nacionals per l'ús de la força i els fets consumats.

Una tangibilitat de fronteres basada, a contracorrent, en el principi democràtic tindrà una legitimitat i reconeixement excel·lents. Però 'a posteriori'.

A curt plaç, el «reconeixement internacional» respon de fet no pas a la legitimitat del nou subjecte a reconèixer sinó a l'abscència, o no, d'opositors prou incidents en el concert de les nacions.

 

-oportunitat i conveniència

L'excel·lència original del procés català de secessió s'ha centrat, molt encertadament, en la preponderància del principi democràtic sobre el de legalitat. Això ajuda a la seva dominància més enllà del canal, però no més ençà.

Un dels efectes de tal cultura política és, i seguirà essent, els atacs a qui gosi explicitar esborranys de Constitució fora de l'àmbit legislatiu... El procés, les maneres, el protocol de redacció de la Constitució és i serà agredit des de la partitocràcia local. I aquesta partitocràcia, l'statu quo legislatiu i executiu local, no té interessos en un enfoc redactor millorista.

És per això que l'excel·lent iniciativa civil de redacció d'esborranys és l'única oportunitat de poder afegir convenients i necessàries reformes i canvis que proporcionin l'imprescindible plus d'avantatges comparatius que pugui dur a una, dubtosa a hores d'ara, neta majoria democràtica.

Aquesta proposta considera que, si bé un plantejament de la mena de -p.e.- prescindir de «Constitució» al bastir l'Estat Catalunya seria una gosadia força inconvenient i probablement poc beneficiosa a tal finalitat, el prescindir de la habitual, expectada, automatitzada i en cap moment argumentada Sobirania, explicitant una -alternativa- argumentació racional que la substituís fonamentant-se en els principis del Dret i els drets, de la democràcia i les llibertats, pot proporcionar un delicat però poc qüestionable (des dels principis mencionats) posicionament que aportaria fins i tot un plus d'excel·lència original que podria ser una convenient arma de defensa davant els inevitables -si el procés seguís amb èxit- atacs als que haurà de sobreviure.

 

O dit en una frase: és convenient situar el darrer fonament de la República catalana en terreny teològic?

 

 

-esborranys

--unanovaconstitucio

«Article 1 – La sobirania

1. Catalunya es constitueix en Estat sobirà, democràtic i social de Dret.
2. La sobirania recau en el poble de Catalunya...»

Un deliri d'evidències banalment negables.

Un ús de «sobirania» que es mostra en la seva (in)capacitat de consolidar l'article, si més no, com a silogisme.

L'article 2.2 té més sentit com a preàmbul, declaració de principis o de drets.

--constitucio.cat

«Article 1. De la sobirania de Catalunya

1. Catalunya es constitueix en Estat democràtic de dret.

2. La sobirania de l’Estat rau en el poble de Catalunya...»

Unes evidències banalment negables.

Més que un, convenient, silogisme, una contundent tautologia.

El Preàmbul, en canvi, desplega una declaració argumentada, on allà on sol anar 'sobirania' s'hi escriu, encertadament, 'poder'.

 

 

 

Le livre L'Univers: histoire et description de tous les peuples ... publié en 1847, retranscrit divers textes constitutionnels, parmi lesquels celui du 30 janvier 1735, ce règlement établissait la séparation définitive de la Corse d'avec Gênes, et contenait les bases de la constitution. En voici, au reste, le texte même:

Art. 1 - Au nom de la Très Sainte Trinité, le Père, le Fils et le Saint-Esprit, de l'immaculée Conception de la Vierge Marie, sous la protection de la Sainte Mère Avocate, nous élisons, pour la protection de notre patrie et de tout le royaume l'Immaculée conception de la Vierge Marie, et de plus nous décidons que tous les armes et les drapeaux dans notre dit royaume, soient empreints de l'image de l'Immaculée Conception, que la veille et le jour de sa fête soient célébrés dans tout le royaume avec la plus parfaite dévotion et les démonstrations les plus grandes, les salves de mousquetaires et canons, qui seront ordonnées par le Conseil suprême di royaume.