Espanya cañí 343: 2006: bomba en el camerino d'en Leo

> dossier España cañí <

Pepe Rubianes i Mario Gas, Iu Forn

 Barcelona. Dilluns, 1 de març de 2021. elnacional.cat

Frase recurrent: “Què diria en Pepe Rubianes de tot això que està passant?”. Per exemple avui, un dilluns qualsevol amb el clàssic cel color sorra sahariana que patim últimament i en el que a l'hora de dinar ja havien detingut (o retingut) a un expresident del Barça i a part de la seva cúpula i la fiscafina ja havia presentat una querella contra el President del Parlament i els membres indepes de la Mesa. Me l'imagino posant-se les mans a l'alçada de la cintura, amb els dits en direcció a l'esquena, els polzes recolzats a la zona de la panxa i dient “Nene, si seguimos la progresión, igual el jueves follamos”.

Però és que, casualment, avui fa 12 anys de la mort d'en Pepe Rubianes. És un bon dia per explicar una coseta que -potser- va desencadenar-ho tot. Anem al gener del 2006 i a aquella entrevista de l'Albert Om (El Club-TV3) on en Pepe va fer-hi de Pepe per parlar de l'Espanya que va assassinar a Lorca. Les querelles que van venir després d'allò van ser el mal menor. Les amenaces de mort, també. De fet, un mes després d'aquell cas, un dia em va trucar per dir-me: “¡Nene, que hoy no han llamado al teatro con una amanaza de bomba! ¡Coño, que poca seriedad tienen los fachas con las tradiciones”. El pitjor va ser la soledat que va sentir per part de la majoria de la professió i l'amargor, la buidor i la tristesa que això li va provocar. El millor, el suport de la gent. De la seva gent. Del públic. Mai s'havia imaginat que l'estimessin tant.

En Pepe havia estat uns quants mesos a Addis Abeba (ell sempre ho pronunciava "Ababa" marcant molt les dues consonants) pensant en un nou espectacle seu, però sobretot escrivint “Lorca eran todos”, una obra plena de força, sentiment i denuncia. Quan va tornar, i parlant del poeta granadí, va ser quan en aquell programa i emprant el seu llenguatge habitual i inconfusible, va retratar la Espanya intolerant a la qual no hi volia pertànyer. I no va passar res. Fins que una setmana després algú va topar-se amb el vídeo, va tallar la part que situava la conversa en un cert context i el va fer viral, quan les coses encara no es feien virals. Perquè estem parlant del gener del 2006. Situem el cas?

La COPE, la cadena de ràdio dels bisbes espanyols, temia que el CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya) li retirés les tres freqüències de ràdio que tenia a Catalunya. Ja havia estat avisada diverses vegades de que el seu llenguatge, els reiterats insults a persones i institucions i el to i les amenaces vulneraven els preceptes que regien les concessions de ràdios privades. I just en aquelles dates s'havien de renovar els permisos. Per salvar el negoci, Federico Jiménez Losantos i els seus Tonton Macoutes locals (metàfora) necessitaven demostrar que als mitjans catalans hi feien el mateix del que se'ls acusava a ells. I primer van intentar-ho manipulant un article de premsa, però el CAC -com el seu propi nom indica- tracta de l'audiovisual. I, a pesar de que pel mig s'hi va acabar fotent el ministre de Defensa de l'època, José Bono, no se'n van sortir. Llavors va ser quan van anar a pel Pepe. Amb querella d'un llavors desconegut Santiago Abascal inclosa.

Poc mesos després en Mario Gas va contractar “Lorca somos todos” per ser representada al Teatro Español de Madrid, de titularitat municipal i gestionat en aquell moment pel director català. El Pepe estava com un nen amb sabates noves. Vostè no es pot ni imaginar la il·lusió que li va fer allò. Però la ultradreta va recuperar el vídeo de “El Club” i va començar una campanya mediàtica, de pressió i d'amenaces que va obligar a suspendre les representacions.

Això sí, mai li van arribar a fer el mateix que a Leo Bassi, a qui justament tal dia com avui de fa 15 anys, li van posar una bomba al teatre de Madrid on actuava, tal i com ha recordat ell mateix a twitter:

 

Però, sap que és el que més li va doldre al Pepe de tot allò? Ho resumeix una frase seva: “Nene, me han dejado solo. Solo me ha apoyado el Mario. Nadie más. Toda la profesión de Madrid han estado callados como muertos”. La torna va ser la gent. Arran de tot allò en Rubianes va deixar el seu pis de l'Eixample i va tornar a viure a la Barceloneta. Segons ell va ser “tornar a casa”. I va recuperar anar al seu bar de sempre per llegir-hi el diari mentre prenia notes per afegir coses a l'espectacle de la nit. I amb ell, en Carles Flavià, en Pep Molina, la Lucila i la Maria, la sempre discreta però sempre present Maria, tant a la vida com al teatre. I la resta d'amics que al morir es van convertir en les “viudes d'en Pepe”.

Ah, per cert, dues cosetes més: 1/ Jiménez Losantos i Pepe Rubianes van fer junts la carrera de Filosofia i Lletres i en Fer (el ninotaire) -que també corria per allà- sempre explicava que tots dos van arribar a fer junts alguna obra de teatre universitari i 2/ El Tribunal Suprem va condemnar el 9 de juny del 2010 a Rubianes per vulnerar el dret a l'honor de l'alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote (PP), a qui va qualificar “d'idiota” i de “desgraciat”. Feia un any i tres mesos que l'actor galaico-català estava mort. SEN-SA-CI-O-NAL!

https://c1.staticflickr.com/3/2003/2146849517_0118dc9690.jpg