"Conciencia y/de/con/... Justicia" II/II, Rafa Villaró

(cont. II/II)

 

 

d.- SABER I PODER (JUTJAR)

És just perdonar?

De qui n'és la facultat?

 

d.1.- saber (jutjar)

d.1.1.- els mites de la Justícia

d.1.2.- els Judicis (Finals)

d.1.3.- Déu és Un, ergo no Pot no ser Únic

d.1.4.- Déu esdevé universal, ergo Absolut

d.1.5.- la Veritat com a Relat de l'Únic Universal

d.2.- poder (jutjar)

d.2.1.- l'herència mediterrània del Faraó rebel (la sobirania akenatoniana?)

d.2.2.- l'Imperi es fon amb l'Ú esdevenint Universal (la sobirania de l'Esglèsia)

d.2.3.- la Veritat Absoluta -i el braç secular- (la sobirania monàrquica)

d.2.4.- de Revolució només n'hi hagué una (la Gloriosa, o la sobiranía del Comú)

d.2.5.- liberté, egalité, fraternité; no pas Nation, Raison, État (la sobirania de la Nació, ergo de l'Estat)

 

-saber (jutjar)

 

--els mites de la Justícia

La reflexió etnogràfica, des dels clàssics, més atabalats amb els seus prejudicis que capaços d'acceptar l'alteritat amb la qui convivien en els seus 'treball de camp', fins als radicals ('anar a les arrels de la cosa') del darrer segle XX, potser més preocupats pels seus prejudicis que ocupats en 'conèixer' l'amfitriona alteritat que els servia de mirall, és un material delicat, tant el definit per la distància topològica com el que ho fa per la cronològica.

Delicat, i sovint més demostratiu dels tics de la mirada (de l'omnivoyeur) que dels dels mirats (però, vistos?), ens abasteix d'un producte cuinat amb d'altres arts ('sobre gustos ...') o, directament, cru.

Disposem, però, de Sent Sovins antropològics que ens poden conduir a fer uns bons, nodritius i plaents tastos, receptaris als que podem acollir-nos a l'hora de cuinar els arguments bàsics de la nostra, i de cadascú, manera de viure el món. Des de la sòlida contundència d'un George Dumézil (t1), a l'aclaparant finor intel·lectual d'un Louis Dumont (t2) cercant-se entre els Propis (t3) o directe a allò que ens fa Nosaltres (t4), o a la reflexió radical en tant Interpretador (t5) o més enllà (t6) d'un Clifford Geertz.

t1.- «Mito y epopeya-I. La ideología de las tres funciones en las epopeyas de los pueblos indoeuropeos», Seix Barral, 1977.

t2.- «Homo hierarchicus. Le système des castes et ses implications», Gallimard, 1966.

t3.- «Homo aequalis-II. L'idéologie allemande.France-Allemagne et retour», Gallimard, 1991.

t4.- «Ensayos sobre el individualismo», Alianza, 1987.

t5.- «La interpretación de las culturas», gedisa, 1987.

t6.- «El antropólogo como autor», Paidós, 1989.

 

Sí, hi ha, a viquipèdia, i no és mala cosa, alguna menció a alguns referents precristians de la Nostra línia cultural: Maat, Temis, Zeus, Hèracles, Hermes, ...que donem per fet (per evident només per manca de capacitat d'altra interpretació) que estan -estigueren- relacionats d'alguna manera amb allò que ara i aquí qualifiquem de justícia (amb majúscula?).

Però el que és rellevant, i irremeiablement definitiu, és que l'Era del Mite no pot no col·lapsar amb l'accés del cristianisme al Poder, al Domini, a l'exercici de la Sobirania. A l'ascens d'un paradigma que (es) proclama la incompatibilitat amb cap altre, amb l'Alteritat.

 

--els Judicis (Finals)

Així, la consciència de caducitat d'una cultura entre d'altres serà succeïda per l'Anunci de la Fe en l'eternitat del Creador. El Final dels Temps, del món víking o de la cultura del bisó, esdevé Judici Final. Ja no és l'acompliment del Destí indefugible sinó Judici. Judici Final, i Universal. Judici que, per judici, condemna o absol; això sí, ad aeternum.

A Ragnarok s'acompleix no tant la fi sinó el destí, dels déus. Deixem, però, el destí de Heimdall, o Baldr, i atenem aquest plural trampós, fals i pervers, per que si Déu és Un, déus no poden (de poder) ser.

 

--Déu és Un, ergo no Pot no ser Únic

La qüestió no és pas la hipotètica quantitat sinó, magna relliscada, donar el Nom de l'Innombrable a qualsevol cosa.

I no, no és que no tingui tothom dret a (què dona dret als drets?!) tenir els seus déus, sinó que el tenen (el, un, dret?) a tenir el que vulguin, però déus no perquè Déu és Un, ergo no pot (...) ser Dos (Un + Un?). I l'error no és en que aquells altres tinguin pocs o molts déus sinó en que qualifiquem allò Altre segons els Nostres termes. I això du a prejudicis que provoquen perjudicis.

Contenciosable? A considerar que si alguna cosa pot ser que sigui humanament universal, és allò de «piensa el ladrón que todos son de su condición».

 

Heimdall, o Baldr, no eren déus, eren ǽsir.

 

--Déu esdevé universal, ergo Absolut

Saül de Tars, àlies Sant Pau, el jueu cristià grecòfon de ciutadania romana, gentilment, provocà el trencament amb l'origen jueu al fonamentar el cristianisme en el revolucionari, insòlit i potent universalisme. El Déu Únic esdevé Universal i, per tant, Absolut.

 

--la Veritat com a Relat de l'Únic Universal

El plantejament de l'Ú comporta una, LA, escissió, insòlita, entre Creador i creats.

 

El Relat que genera necessàriament aquesta escissió universalitzada esdevé Veritat, Veritat inevitablement absoluta i, per tant, independent de les, sempre provisionals, certeses que el món real pugui oferir al copsar humà.

 

I havent-t'hi Veritat, què hi pinta justícia?

 

-poder (jutjar)

 

--l'herència mediterrània del Faraó rebel (la sobirania és akenatoniana?)

En la rumorologia sobre l'origen, històric, de l'Ú, hi té habitual referència Akenaton i la seva ràpidament avortada 'revolució monoteista' (sí, 'monoteista' és una redundància) potser però no prou com per a impedir-ne la identificació per part d'alguna -o, merament, una- comunitat de la regió.

 

Egipte és el faraonat del Nil, civilització mil·lenària de referència per als qui, peregrins i alumnes, convertiran la península asiàtica occidental en Europa. L'Europa de Prometeu i de Dionís, de Diògenes i de Sòfocles, ...

 

--l'Imperi es fon amb l'Ú esdevenint Universal (la sobirania de l'Esglèsia)

L'Europa del saber (prestat) serà feta Ordre per l'enginyer romà, l'Imperi del qual cedirà la tolerància (i el respecte) per adoptar aquella Veritat que substitueix legionaris per sacerdots. Aquesta Veritat que manté la Roma Eterna.

El Dret romà navegant Concilis, ortodòxies, ...sotmès a una escatologia que li va ample.

Políticament rellevant: la legitimitat del Govern 'terrenal' vindrà de -literalment- les mans del Summum Ponticifem que coronen la testa -a partir d'aquell moment- reial. Durant segles.

 

--la Veritat Absoluta -i el braç secular- (la sobirania monàrquica)

El nou Cèsar, l'Emperador, sotmès i condicionat titular sobirà (la fórmula hauria de ser un oxímoron), podrà fer -la seva personal- Justícia i -les seves personals- Lleis mentre litiga -si cal, militarment- amb el titular del Dret que el legitima, o excomunica.

 

--de Revolució només n'hi hagué una (la Gloriosa, o la sobirania del Comú)

Finisterre (no pels víkings, i deixant de banda el difícil refugi irlandès) asiàtic, la Bretanya Grossa, la insular, és el bullir d'un calder que hauria esgotat (més bretònic que els britànics) n'Obèlix, des que el 1215 el monarca signa la Carta Magna, passant per abolicions d'esclavatge i servitud, traducció de la Bíblia el 1400, independència del Papat, escapçament reials, dictadura militar, ...fins a importar un rei i fer-lo signar, el 1689, el Bill of Rights.

Les guerres civils seran entre exèrcits, milícies, de lleialtat religiosa: catòlics, anglicans, presbiterians, ...però també levellers, diggers, quàkers, ...precursors de posicions polítiques modernes, alguns d'ells emigrant a ultramar on poder viure-les lluny del Sobirà, més aprop del Titular.

Menys d'un segle abans de que Jefferson, Adams, Franklin, ...

Menys d'un segle abans de que Edimburg sigués l'Atenes del Nord.

 

--liberté, egalité, fraternité; no pas Nation, Raison, État (la sobirania de la Nació, ergo de l'Estat)

Del mític mite de l'antonomàsia revolucionària, de La Francesa, cal, i n'hi ha prou, amb fer un seguiment de tot allò que n'és conseqüent.

No, l'herència del croissant mariantoniesc no és una -ni La- Declaració, sinó l'Estat, el format estatal com a satisfacció de la Nació.

Aquella de la que Renan & Herder en són el Janus.

Aquella que forja l'alliberament en la coacció: «Fatta l'Italia, bisogna fare gli italiani».

Aquella que no pot tenir dubte sobre la sobirana prioritat.

 

"...La Constitución, como máxima expresión de la soberanía nacional, lejos de configurarse como la proclamación de un deseo, es, ante todo, un conjunto de mandatos jurídicos de obligado cumplimiento. Cuando su artículo 2 residencia el fundamento constitucional en la indisoluble unidad de la Nación española, no lo hace a modo de frontispicio programático, sino como basamento último, nuclear e irreductible de todo el Derecho de un Estado....", discurso de inauguración del año judicial 2014/15 de Carlos Lesmes, Presidente del Tribunal Supremo de España. 11 de diciembre de 2018.

 

 

e.-DEL TOP A L'AUDIENCIA, UN BREU VIATGE

"El 19 de julio de 1936 empezó en España la segunda guerra mundial. Hoy conmemoramos este acontecimiento. Esta guerra ha terminado actualmente en todas partes menos precisamente en España." ("Escritos libertarios"; Albert Camus; Tusquets; 2021; p.141)

 

El 4 de gener de 1977 es publicaren tres decrets llei on respectivament es dissolia el Tribunal de Orden Público, es creava la Audiencia Nacional, i es traspassaven les competències, i bona part del personal, de l'un a l'altre.

Anècdota encara ben rellevant dècades després, el simbolisme -i no només- de la data representa d'una manera força didàctica el caràcter de continuïtat successiva i successòria d'allò que es transaccionà sota l'opac paraigües de la Transició.

El mite ja s'ha cruspit dues generacions de corrupció sistèmica, de justícia justificada, d'ignorància orgullosa i honor ofès, de dignitat escassa i responsabilitat defugida, de manera que «no es pot creure com el poble, en quan és sotmès, cau en un oblit tan gran de la llibertat, servint de tan bona gana, que no es diria que perdé la seva llibertat sinó que guanyà la seva servitud» («Discurs de la servitud voluntària», Étienne de la Boétie, 1548).

 

Però encara més clara, explícita, decisiva, important i transcendent, per a la mateixa estructura del règim, és una altra successió, llunyguimirant en el temps i que per sí sola es mereix de l'Atado, y bien atado!

La Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947), cinquena ley fundamental aprovada de les vuit Leyes Fundamentales que organitzaven l'Estat franquista, restablia una monarquia exiliada feia ja 16 anys, però només com a successora d'un Caudillo (!) esdevingut Cap d'Estat vitalici mitjançant una Croada (!!). Com a successora legitimada per un militar colpista sublevat que justificava -argumentava just, 'de Justícia'- el seu règim "por la Gracia de Dios".

 

En la tradició històrica, la legitimitat sobirana venia no pas del cap que es coronava sinó de les mans que col·locaven la Corona. Les mans del plenipotenciari diví, del Poder Absolut del Dispensador Sobirà. Aquestes mans, que Napoleó feu seves, són aquesta Ley de Sucesión prou capaç de, de retruc, instaurar una -tercera o quarta- Restauració Borbònica.

 

L'anècdota, significativa i representativa, ens du al final d'un règim personalista,

l'única de les (ben abundants) dictadures europees etiquetada amb el nom del dictador;

l'única de les (ben abundants) dictadures europees que propugnava un retorn al passat;

l'única de les (ben abundants) dictadures europees en que el dictador va morir de vell al seu llit. Sense haver perdut el domini de l'Estat.

 

Mentre arriba, però, el Fet Biològic, esdevé un fet geopolític que, pel que fa a la reacció local espanyola, orientarà límits i estratègies del que esdevindrà mite de la Transició. El 25 d'abril

de 1974, l'exèrcit portuguès, bregat en simultànies guerres colonials, fa caure la dictadura de l'Estado Novo, obrint un període d'inicial dominança esquerranosa en el context d'una Guerra Freda que semblava afavorir la causa soviètica.

Recent (20-XII-73) i espectacularment assassinat l'Almirall Carrero Blanco, successor polític del general Ísimo i amb greus problemes de salut ell mateix, ens podem imaginar l'alarma a la xarxa telefònica diplomàtica, i l'enorme preocupació que dominava algunes ambaixades on es courà bona part del menú dels mites de la Transició.

 

La batalla política pel futur d'Espanya es planteja llavors, a nivell popular, per la dominància del 'relat', entre Reforma i Ruptura. Amb algunes pegues, però, que feien més que penosa la defensa tant d'una com de l'altra.

En aquest cas es tractava de recuperar una democràcia (Habla, pueblo, habla.) que mai havia existit.

Unes llibertats (Libertad sin ira, ...) que mai s'havien pogut exercir,

Un règim nou en mans dels qui manegaven el vell, gràcies a la imposició d'un oblit i un silenci que atorgava la impunitat, ergo la continuïtat, a les institucions fonamentals de la dictadura. I a l'abús de la innocència, la ignorància i la por -tanta!- que sempre representa tractar igual a uns i altres sense distingir entre víctimes i botxins, entre guanyadors i perdedors.

 

Així les coses, i donada la -lógica i coherent- inexistència de partits polítics (excepció feta d'EAJ/PNB), s'ha de crear un sistema de partits que donin, si més no, credibilitat formal a una autoproclamada Democràcia espanyola que té a mà com a únic (pseudo)precedent democràtic del Torn Dinàstic en el que dos partits representen unes posicions alternatives que, en realitat, no són més que garantia mútua de Continuïtat Successòria. No hi ha, en realitat, dos partits sinó un bipartit que competeix, fa oposició i es succeeix a sí mateix.

 

El Règim del 78 actualitza el pseudosistema de partits basant-se en el bipartit format pel Partit Alfa, gestor dels interessos dels propietaris d´Espanya, al que es donarà el temps necessari per a acabar de fer-se operatiu i competitiu tot seguint el fil del moment: «associacions polítiques», partits legalitzats, AP, PP.

 

Per al paper d'Oposició, i Alternança de Garantia, s'escollí el glamour del PSOE, convertit en fantasma de sí mateix després de dècades d'estèril exili.

En el Congrés de Suresnes, un parell de joves sevillans probablement ensinistrats en formació de quadres gràcies a Fundacions de partit estrangeres, reben la carcassa històrica del partit i amb les inversions d'«Estats amics» «per a la democràcia a España» el converteixen en el Partit de Garantia Institucional que cobrirà els moments de crisi al Partit Alfa guardant-li la cadira ben calenteta.

Fins i tot, i en especial, cobrint encàrrecs extra com allò de l'OTAN, lo del GAL, ...

 

El règim del 78 es blindarà amb una Constitució a la que només li calen un parell de detalls per a controlar l'Executiu i subordinar el Legislatiu: definir la província com a circumscripció electoral, i concedir-li un mínim de 2 representants electes. Amb assessorament del màxim nivell internacional, l'anècdota d'incloure aquests dos detalls en el text constitucional (repetim-nos-ho) (ben repetit) conduirà a una (anti)cultura política expressada en forma de patologia partitocràtica sudpirenaica.

 

Prèvia a sancionar una Constitució tallada no com vestit a mida sinó com a camisa de força, durant l'interregne, garantint-ne així moure's fora de l'abast de les urpes constitucionals, calia garantir la privilegiadíssíma Continuïtat Successòria de les dues potes de la dictadura. D'aquesta necessitat, un Concordat amb la Santa Seu (catòlica), exemplar lloc de qüestionament, si no incompatibilitat, entre el triple mite dels drets, el Dret i la Justícia.

L'altra pota, a 21 anys del 2000, tot i reclosa als quarters, segueix generant el sentiment popular bàsic que garanteix el seu secular domini polític: la por.

 

Amb una Constitución capaç de ser interpretada des d'hom i del seu contrari, des de Miguel Herrero de Miñón a Cayetana Álvarez de Toledo, la Transacció de la Transició serà, és, la Continuïtat Successòria dels elements fonamentals d'un règim nascut militar insurreccional nacionalcatòlic, i entre ells, potser el més continuista (immobilista en deien llavors, sinó búnker) fos, és, el Judicial, l'Alta Judicatura.

 

La Transacció inclogué, inclou, l'extinció d'alguns conflictes dels que es paguen a preu de Raó d'Estat:

-l'independentisme canari, l'OEA i el diàleg amb Antonio Cubillo;

-la dissidència carlina de Carlos Hugo i Montejurra;

-els Països Catalans i el secessionisme lingüístic, blaverisme, anticatalanisme, repetidors de TV3 o bombes a can Joan Fuster, probablement l'operació més cara, duradora i transcendent nacionalísticament;

-l'explosió llibertària catalana i la del cas Scala;

-...

 

Sense precedents democràticlliberals, la cultura política espanyola dels drets i el Dret, de les llibertats i la democràcia, no podia no començar de zero. Idem, no pot no començar de zero.

 

Carpetovetònia, esperpent i honor, molt d'honor.

 

 

f.- ESCRITS LLIBERTARIS

"Escritos libertarios"; Albert Camus; Tusquets; 2021.

«L’educació cívica i lliure, allò que els grecs anomenaven paideia, és una eina política de la democràcia i no un element més de l’estat del benestar.» Ramin Jahanbegloo

 

f.1.- "No es tan fàcil com es creu ésser un home lliure. Si hem de dir la veritat, els únics que afirmen aquesta facilitat són els qui han decidit renunciar a la llibertat. Perquè no és a causa dels seus privilegis, com volen fer-nos creure, que es rebutja la llibertat, sinó a causa de ses tasques extenuants. Aquells per als qui, al contrari, donar a la llibertat el seu contingut de drets i de deures és ofici i passió saben que es tracta d'un esforç de tots els dies, d'una vigilància sens falla i d'un testimoni quotidià en el que l'orgull i la humanitat participen a parts iguales.

...els que, segons paraules de Benjamin Constant, no volen ni patir ni posseir medis d'opressió, que volen la llibertat a l'hora per a sí mateixos i per als demés, aquests, en un segle en el que la misèria o el terror condemnen a les bogeries de l'opressió, són les llavors sota la neu de les que parlava un dels més grans d'entre nosaltres. Una cop passada la tempesta, el món es nodrirà d''ells.

Aquests homes, com sabem, són rars. Avui la llibertat no té gaires aliats. He arribat a dir que l'autèntica passió del segle XX era la servitud... Veiem proliferar aquesta gent de la que s'ha pogut dir que sembla fer del gust per la servitud un ingredient de la virtut. Veiem la intel·ligència cercar justificacions per a la por, i trobar-les sense problema, doncs cada covardia té sa filosofia. La indignació es calcula, els silencis es concerten, la història ja no és més que la flassada de Noè que s'estén sobre les obscenitats de les víctimes." (p. 230-231)

 

f.2.-"Entre els dos pensaments provincians, mesquins i emmurriats, que s'enfronten avui i oposen amb una obstinació trista la seva llibertat sense contingut i la seva justícia sense veritat, aquesta comunitat intenta formular, i aconseguir cada vegada més, una esperança que sigui digna d'Europa. Aquesta esperança està justificada, segons la meva manera de veure-ho, i comencem a sortir de l'esclerosi en la que ens ha sumit la doble decadència de la societat burgesa i de la societat revolucionària. Tot i així, ni tan sols és d'aquesta comunitat, encara que pensés en ella, de la que he parlat; sinó només d'aquells dels meus amics mes propers la determinació dels quals conec i que creuen que no cal generalitzar la servitud per arribar a la justícia." (p. 164)

 

Rafa Villaró, Barcelona, II-2021.