Antígona, la del “cor ardent en coses que glacen” (cont)

Antígona i els morts

¿Què faria Antígona avui amb tots els morts sense funeral? Segons com es miri, es podria dir que és una pregunta tramposa. Al cap i a la fi, l’hermenèutica de textos antics i clàssics pot tenir una mica d’això: portant personatges clàssics al present els carrega d’atributs i opinions que probablement no els pertanyen. Però, per imaginària que sigui la resposta, o per impossible de respondre que sigui la pregunta, no ha de ser una excusa per deixar de formular-la.

A la tragèdia de Sòfocles, en un moment de la història en què el poder està en mans d’un home irat i orgullós —un home que ha perdut el seny, o que no n’ha tingut mai—, Antígona s’alça amb la veu i el gest davant d’un poble que no s’atreveix a contradir unes ordres sense pietat i carregades d’odi. “Ho dirien si la por no els tingués tancada la llengua”, adverteix Antígona a Creont, “ells també ho veuen; però per tu arronsen la llengua”.

Antígona, la del “cor ardent en coses que glacen”, davant d’una germana que prova de fer-li veure que, com a dona, no ha nascut per lluitar contra els homes sinó per obeir totes les ordres que rebi d’ells, es nega a abandonar i trair el seu difunt germà per seguir les ordres “dels més forts”. El seu malaurat promès, Hèmon, és l’únic que té el coratge de seguir-la i d’advertir al seu pare que si compleix amb el seu designi no tornarà a veure mai més el seu fill. Així, Antígona i Hèmon, són els únics que gosen parlar i actuar per fer veure la injustícia. Els únics herois tràgics que davant d’un poble callat clamen al cel per la pietat cap a un germà, cap a un home, i desobeeixen les lleis per oferir-li el respecte que tot difunt mereix.
¿Què faria Antígona avui amb tots els morts que no podem enterrar amb el respecte i la cura que mereixen?

“Els grans mots dels inflats per l’orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny”, diu el Corifeu al final de la tragèdia. A la història d’Antígona, són només dues persones que paguen amb la seva vida per l’orgull de qui ostenta el poder. Avui, però, quantes persones hauran de pagar amb la seva vida per l’orgull de Trump, Johnson o d’Andrés Manuel López Obrador? ¿Què més ens cal per oblidar l’arrogància i escoltar el seny, quan ja hem vist que, allà on ens precedeixen, el virus no ha tingut miraments per endur-se grans i joves, a milers, sense poder rebre el respecte i la cura que tot comiat mereixia? ¿Quins déus irats, quin mal fat se’ns girarà en contra per haver estat tan maldestres com per no aconseguir ni donar una mort digna a tantes persones?

No sabem què faria Antígona avui, però només el fet d’imaginar-nos-la ens ha de fer veure i dir i reclamar que, malgrat que estiguem en temps d’urgència i les mirades només se centrin a salvar qui ve després i no a cuidar qui ja se n’ha anat, hi ha alguna cosa entre l’un i l’altre que podríem o hauríem de fer. Perquè mentre llegim, escrivim, o escoltem música confinada, hi ha un silenci del que se sap a punt de morir que ens pregunta: ¿què hauria fet Antígona?, ¿què faria el poble?

Sira Abenoza
Directora de La Casa dels Clàssics
 
 
En Raül Garrigasait ens dóna motius per plantejar-nos les interpretacions clàssiques en clau de fraternitat universal que s’han fet sobre l’Antígona, argumentant que aquesta percepció parla més de nosaltres que de la tragèdia de Sòfocles. En un fil molt recomanable desglossa els arguments que han portat a considerar Antígona una defensora de la fraternitat, els rebat a partir del text mateix i acaba afirmant que «l'Antígona de Sòfocles parla dels esforços que fem refugiar-nos en discursos abstractes, i de tot el que aquests discursos amaguen»

A partir d’aquesta reflexió, s’ha obert un debat al voltant de les figures d’Antígona i Creont, que ha basculat sobre dues qüestions: ¿Antígona és una rebel exagerada i egoista, o bé és algú que defensa la fraternitat universal? ¿Creont és algú que aplica la llei cegament, o bé un regent que intenta ser just?
 
L'Antígona de Sòfocles és una de les tragèdies més llegides i representades de tots els temps, especialment durant els segles XVIII i XIX (abans que Freud popularitzés, amb les seves teories psicoanalítiques, la figura d'Èdip), però també en l'actualitat. De fet, durant el segle XX trobem algunes de les versions més conegudes de la tragèdia: Bertolt Brecht o Salvador Espriu a casa nostra van representar la seva Antígona.
 
Sens dubte, però, la versió més reconeguda és la del dramaturg francès Jean Anouilh.

La història d'Antígona també ha seduït el món del cinema: l'any 1961 el director Iorgos Tzavellas va estrenar-ne una versió, protagonitzada per Irene Papas, que seguia fidelment el drama de Sòfocles (per bé que canviant-li el final).
 
D'altres, en canvi, han pres Antígona i l'han situada en la modernitat, amb altres noms i altres llocs però amb una mateixa pulsió de fons. N'és un exemple Antigone de Rachid Oussaada, de l'any 2019, que situa la història en el Canadà contemporani.

Altres adaptacions d’Antígona que ens heu recomanat:

    Una versió d’Antígona en dansa de Joan Clevillé, director artístic del Scottish Dance Theatre, inspirada en les desobediències actuals, com les protestes catalanes i els gilets jaunes.
    Después de la tierra, una obra del Grupo Komos basada en l’Antígona de Sòfocles i l’obra poètica de Miguel Hernández.
    La tumba de Antígona, de María Zambrano.
    La versió poètica de Giovanni Raboni.
    La trilogia Des femmes, de Wadji Mouawad, que reinterpreta les dones de Traquis, Antígona i Electra.
    Anne Carson en va fer una traducció a l'anglès, amb el títol d'Antigonick.
    The Burial at Thebes, de Seamus Heaney.
Después de la tierra, una obra del Grupo Komos (2018).

Per últim, us volem compartir el capítol dedicat a Antígona de la Guia de lectura de la Bernat Metge Essencial realitzat per la Margalida Capellà.