*Gracias, Valtònyc*, Gonzalo Boye

Gonzalo Boye
Barcelona. Divendres, 24 de desembre de 2021. elnacional.cat

Fins aquest pròxim 28 de desembre no sabrem com es resoldrà el recurs d'apel·lació que al seu dia va interposar la Fiscalia de Gant (Bèlgica) en contra de la decisió de no concedir el lliurament a Espanya de Josep Arenas Beltrán, Valtònyc; tanmateix, el que sí que sabem a hores d'ara és la rellevància que la seva decisió d'exiliar-se ha tingut per a una sèrie de drets que formen part del paquet irrenunciable de garanties que tots els ciutadans de la Unió Europea tenim.

Com a punt de partida, la seva decisió de marxar a l'exili va demostrar que la llibertat de circulació dins de la Unió no només és un dret, sinó que, en determinats casos, es transforma en una garantia davant els abusos i/o els errors que es puguin cometre en un concret estat membre.

Però el seu exili no només li va permetre combatre una resolució judicial ferma en un entorn jurídic més respectuós dels drets fonamentals, sinó que, a més, va demostrar que els procediments de detenció i lliurament dins de la Unió Europea, les OEDE, no han necessàriament de tramitar-se amb el reclamat a la presó, com es va entenent erròniament a Espanya.

Allà, a Bèlgica, com hagués passat en la majoria dels restants estats membre, la bona fe, la lleialtat processal i posar-se immediatament a disposició de les autoritats judicials és entès com a prou garantia que la persona reclamada no eludirà les seves responsabilitats i que, per tant, no és necessari adoptar una mesura privativa de llibertat.

Tanmateix, el cas de Valtònyc no anava només de la seva pròpia situació personal, sinó que ell, amb valentia i maduresa, ho va assumir com un cas més de defensa col·lectiva de drets tan fonamentals com el de la llibertat d'expressió, per la qual cosa del seu procediment s'han de treure més ensenyances.

En primera instància es va denegar el lliurament per entendre, per part del Tribunal de Primera Instància de Gant, que estàvem davant uns fets que no tenien encaix penal, per tractar-se simplement de l'ús de la llibertat d'expressió que entre altres coses permet expressar crítiques, fins i tot àcides o malsonants, contra tota mena d'institucions de l'Estat, no existint cap que mereixi una especial protecció o una protecció reforçada.

La Fiscalia de Gant va entendre, segurament pressionada per la part espanyola, que l'esmentada resolució no s'ajustava a dret i va decidir apel·lar-la, obrint així una capsa de Pandora de dimensions europees.

El cas de Valtònyc no anava només de la seva pròpia situació personal, sinó que ell, amb valentia i maduresa, ho va assumir com un cas més de defensa col·lectiva de drets tan fonamentals com el de la llibertat d'expressió, per la qual cosa del seu procediment s'han de treure més ensenyances

En el curs d'aquesta apel·lació, el primer que va comprendre la Cambra d'Apel·lacions de Gant era que una OEDE no s'havia de sustentar en l'aplicació retroactiva del dret penal, és a dir que no era correcte ni conforme amb el dret de la Unió que Espanya el reclamés per uns fets sancionats amb una pena no prevista en el moment de la comissió d'aquests, que era més lesiva que la que corresponia aplicar.

En qualsevol cas, i en un bon exercici de comprensió del que és el dret al jutge natural, en tractar-se d'una matèria que afectava el dret de la Unió, la Cambra d'Apel·lacions va decidir acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea buscant la més correcta interpretació de les normes a aplicar.

La resposta del TJUE no per predictible va deixar de ser rellevant, ja que Espanya es va entossudir a afirmar que el correcte era aplicar al cas les normes vigents en el moment de cursar l'ordre de detenció i lliurament; clarament, si s'hagués tractat d'un examen de dret, Espanya hauria suspès, car qualsevol jurista mínimament format sap que no és acceptable l'aplicació retroactiva de normes penals desfavorables.

Amb tal resolució, i malgrat la insistència espanyola, va quedar clar que a Valtònyc no se'l podrà lliurar pel delicte d'enaltiment del terrorisme, per sustentar-se la reclamació en una norma més costosa que no estava vigent en el moment dels fets, el moment de cantar.

Però el cas de Valtònyc no es quedava en això, els temes a discutir eren molt més amplis i en vista dels debats sorgits, la mateixa Cambra d'Apel·lacions va decidir consultar el Constitucional belga sobre la "constitucionalitat" d'un concret article del codi penal belga: el d'injúries a la Corona, que és un altre dels delictes pels quals es reclama a Josep.

La qüestió era molt senzilla: existint com existeixen una sèrie de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que estableixen que entra dins del dret a la llibertat d'expressió criticar a la monarquia, fins i tot cremar fotos dels monarques, la Cambra d'Apel·lacions de Gant volia saber si el delicte de "lesa majestat" contingut al Codi Penal belga continuava sent constitucional i conforme amb l'ordenament jurídic belga, en particular, i europeu, en general.

El Constitucional belga, basant-se en sentències del TEDH en les quals condemna Espanya per vulnerar el dret a la llibertat d'expressió, va decidir que les injúries a la corona no podien ser sancionades penalment perquè això era inconstitucional i va acordar la derogació de l'esmentat tipus penal.

Amb aquesta segona decisió va quedar clar que a Valtònyc no se'l podrà lliurar per un delicte d'injúries a la corona perquè no és delicte sinó llibertat d'expressió.

Finalment, queda per aclarir la qüestió de si els insults sobre l'escenari, enmig d'un concert, poden entendre's com amenaces o entren, com no ha de ser de cap altra manera, dins del dret a la llibertat d'expressió en connexió amb el dret a la llibertat de creació artística.

La resposta a aquest últim interrogant, que de no ser l'esperada no seria definitiva, la tindrem dimarts vinent, però, en qualsevol cas, el que es pot aprendre de la decisió d'un jove que va deixar enrere tot, família inclosa, per lluitar pels seus drets és evident i demostra que els qui de veritat creiem en un espai europeu comú, sense fronteres i en el que se'ns garanteixi la llibertat de tots, també de les minories nacionals, no ens equivocàvem.

Tots aquells que creiem en la democràcia i que aspirem a viure en una societat millor, més justa i respectuosa dels drets fonamentals, tenim una obligació d'agraïment cap a un jove que tant ens ha ensenyat i que, a més, ha demostrat que l'exili no és un camí de roses sinó un nou camp de lluita. Gràcies, Josep; gràcies, Valtònyc

En qualsevol cas i, en resum, podem sintetitzar el cas de Valtònyc de la següent forma:

Una sentència dictada per l'Audiència Nacional és sotmesa a un escrutini democràtic i acaba establint-se que ningú no pot ser reclamat basant-se en normes que no estaven en vigor al moment dels fets.

Una sentència dictada per l'Audiència Nacional és sotmesa a un escrutini democràtic i acaba demostrant-se que el que aquí s'entén per delicte a Europa es diu dret.

Una sentència dictada per l'Audiència Nacional és sotmesa a un escrutini democràtic i acaba servint, sobre la base de sentències que condemnen a Espanya per vulnerar els drets reconeguts al Conveni Europeu de Dret Humans, per derogar una norma arcaica que qui l'hauria d'haver derogat primer és l'Estat reclamant —condemnat diverses vegades pel TEDH—: Espanya.

Per tot això, i molt més que algun dia es coneixerà i reconeixerà, penso que tots aquells que creiem en la democràcia i que aspirem a viure en una societat millor, més justa i respectuosa dels drets fonamentals, tenim una obligació d'agraïment cap a un jove que tant ens ha ensenyat i que, a més, ha demostrat que l'exili no és un camí de roses sinó un nou camp de lluita. Gràcies, Josep; gràcies, Valtònyc.