*de la Corona*, Rafa Villaró
Només essent la indiscutible màxima jerarquia de la corporació més jeràrquica de la molt jeràrquica contemporaneitat, era entre les seves podestads -necessàries, úniques, absolutes, exclussives i suficients-, era (la podestadt, cony!), el coronar, coronar com a rei el cos altre al que mai no mor (v. Kantorowicz).
Però, sobiranitzant el subjecte -sobirà- mortal, qui (de)mostra l'única potència Única no és pas l'objecte de sobiranització, sinó el subjecte sobiranitzant, el lunguimirant bisbe de Roma, d'aquella Roma Universal que pren avantatge sobre la Imperial, en pols de segles de gestes, jugades, batalles, guerres, que modifiquen, poc, el qui corona, i, gens, el què.
(La de Sant Esteve que va ser usada pels reis d'Hongria i té una forma semblant a un casc. Igualment aquesta última té un simbolisme i significat particular, únic en la història, ja que és anomenada Santa Corona Hongaresa i més que una joia de coronació, representa el territori, la població i l'ànima hongaresa, sent ella mateixa la que regna realment, i no els monarques coronats (ells ho fan només en nom de la Santa Corona d'Hongria). El regnar en nom d'un objecte ja posa complexe o/i inversemblant la qüestió de la titularitat del subjecte (...) sobirà. Afegeixi-s'hi santedat ...i mencionis Trianon.
En la coronació, necessària cerimònia de la transcendència, la sobirania que manifesta la Corona està, per uns moments, literalment en l'aire, en mans del Conferidor, sobrevolant el cap del nou rei mortal, simbiòtic del que mai (...) mor. Sobirania, però, que no és tant privilegis -que sí- com responsabilitats, no tant superioritat -que sí- com Servei. La irrenunciabilitat de podestads (la pàtria podestat, p.e.) mostra de què estan fetes aquestes eines exercidores.
Fins que arribà l'Emperador (de)mostrant una Nova Forma de Domini, organitzant Europa sencera segons La Idea. També en la cerimònia on, al prendre en pròpies mans la Corona, pren també la Conferibilitat.
La sobirania del mortal trobarà ara cos simbiòtic en el Nou Format Polític producte de la sacsejada del cors; l'Estat, una forma violenta i irracional de manegar el nou fenòmen de l'individu massa: el Poble, que serà qui figurarà com a titular de la sobirania mentre és l'Estat qui la poseeix (aquesta aparent paradoxa crea potser LA font dels brutals banys de sang que caracteritzen la modernitat europea: la Nació).
Potser fou el seu exili helvètic el que duguè Lenin a adoptar com a format operatiu, internament, l'obediència cega al Partit, i externament, el sotmetiment a aquell híbrid de formació política que, per operativitat, aniran copiant tots els partits a aquesta banda del Canal de la Mànega. Desapareixent els partits, substituïts pEL partit.
7-I-22, Rafa Villaró