SAREB, o el capitalismo de socialización de pérdidas

Els dubtes tenallen el futur del banc dolent, creat per absorbir els errors de la banca i que ara serà públic al 100%

 

En el món econòmic, com més estranys els neologismes creats, més controvertides les realitats que emmascaren. La ciutadania ho devia començar a sospitar en els pitjors moments de la llarga crisi financera, un mal que va sorprendre l’economia mundial el 2008 i que es va acarnissar a Espanya durant més d’un lustre. En aquells dies foscos, vam aprendre la sinistra realitat de conceptes com preferents o prima de risc, i ens en vam inventar d’altres com Frob o Sareb.

Tirant la vista enrere, perquè aquesta història va començar el 2012, cal recordar dos aspectes: pel que fa a l’economia espanyola, feia equilibris a l’última cornisa d’un penya-segat. La situació era tan greu que no faltaven els comentaristes i les institucions que donaven per segurs escenaris tan extrems com una fallida de l’estat espanyol o una sortida de l’euro.

Pel que fa a la banca, la situació no era millor. Havia viscut anys de creixement exagerat de la mà d’una clamorosa bombolla immobiliària que ningú va voler aturar. A partir de la caiguda de Lehman Brothers, el setembre del 2008, la morositat es va disparar, el mercat interbancari (en el qual els bancs es presten diners entre si) es va assecar i el crèdit va deixar de rajar, cosa que va condemnar famílies, autònoms i empreses. Un destacat banquer de l’Íbex-35 d’aquells anys explica off the record la situació amb aquestes paraules: “L’any 2012 probablement no hi havia cap banc espanyol que no estigués en fallida”.

La pregunta que ens podríem fer és què va passar perquè tant Espanya com el sector financer sobrevisquessin a aquell any negre. I la resposta bé pot passar per aquell estrany acrònim que era la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, també coneguda com a Sareb, que ràpidament va passar a ser anomenada amb un nom molt més familiar i explicatiu: elbanc dolent.

A finals del 2012, la Sareb es va constituir amb un mandat i objectiu: absorbir els actius tòxics que amenaçaven amb ensorrar el conjunt de la banca espanyola. Aquests actius eren de dues naturaleses: d’una banda, immobles que les entitats s’havien quedat executant crèdits impagats en els primers anys de la Gran Recessió (sovint eren propietats sense cap mena de sortida comercial, o fins i tot a mig construir), però sobretot els temuts crèdits dubtosos o impagats, veritable malaltia dels bancs, perquè consumien capital i s’havien d’apuntar comptablement com a pèrdues.

Per crear aquest banc dolent tothom hi va posar de la seva part. D’entrada, Brussel·les: la creació d’un banc dolent era la setena condició de les 32 que va imposar a Espanya en aquell convuls estiu per accedir a un rescat de fins a 100.000 milions, necessari per frenar la caiguda. Per seguir, l’Estat hi va posar 2.160 milions, mentre que la banca i el gran Íbex-35 hi van contribuir en un dels exemples més sonats del que és una operació d’estat: a la Sareb hi van posar diners en primera instància Bankinter, Unicaja, Ibercaja, Cajamar, Caja Laboral, Banca March, Cecabank i el Banco Cooperativo Español, a més de dues entitats estrangeres -Deutsche Bank i Barclays Bank- i quatre asseguradores -Mapfre, Mutua Madrileña, Catalana Occident i Axa-. Posteriorment arribarien peixos més grossos: Banco Santander, CaixaBank, Banc Sabadell, Popular, Kutxabank, Banco Caminos i Iberdrola, a més d’una nova remesa d’asseguradores, com Zurich, Santa Lucía, Generali, Reale, Pelayo Seguros i Asisa. Així, si el sector públic hi va posar 2.160 milions, el privat va arribar als 2.640 milions (55%).

Els principals pagadors privats van ser el Santander (805 milions), CaixaBank (581 milions) i Sabadell (321 milions). Del llistat destacava l’absència del BBVA, aleshores sota el ferri control de l’avui imputat Francisco González. “Va dir que allà s’hi perdrien diners i que ell no estava per fer perdre diners als accionistes del banc”, recorda encara un financer.

Amb aquesta injecció, la Sareb va començar a fer la seva tasca. L’economista Alejandro Inurrieta, que va viure l’esclat d’aquella crisi des del ministeri d’Economia en temps del PSOE, l’explica així: “Es tractava d’omplir una piscina de porqueria dels bancs perquè deixés de consumir capital de les entitats”. I la piscina es va crear amb la compra de ni més ni menys que 200.000 actius que el banc dolent va anar comprant als bancs. En total, s’hi va deixar 50.781 milions d’euros, el 80% dels quals eren la joia de la corona de la toxicitat bancària -préstecs a promotors-, i un 20% restant, immobles de tota mena, des d’habitatges fins a trasters, locals, naus o hotels. Aquestes compres de 50.781 milions les va fer amb préstecs avalats per l’Estat.

I és en en aquest punt que es dispara la controvèrsia sobre la Sareb. “El gran debat eren les valoracions amb les quals entraven els actius. Hi va haver moltes queixes perquè les valoracions eren més altes del que era raonable”, explica un destacat financer català que ho va viure en primera persona i que demana l’anonimat.

“Va ser un error gruixut”, lamenta Inurrieta, “perquè els preus estaven inflats i un problema de la banca va passar a ser de la Sareb, que paguem tots, i així es van socialitzar les pèrdues”. A més, a l’aconseguir vendre uns actius que ja es consideraven perduts, els bancs es van poder apuntar comptablement uns beneficis sorgits del no-res.

Cal recordar que l’objectiu de la Sareb, a priori, era maximitzar la venda d’aquests actius per retornar el màxim de diners possibles als contribuents. Però des del 2012 fins a l’actualitat els resultats de la Sareb han vingut marcats per una hemorràgia de pèrdues, que fixen el forat en un total de 5.114 milions d’euros. Només hi va haver un any, el 2015, en què va obtenir beneficis: 300.000 minsos euros.

Aquestes pèrdues d’una entitat participada amb diners públics no són el pitjor: Inurrieta avisa que el gran problema són els deutes que va contraure per comprar els actius amb què ompliria la seva piscina tòxica. No obstant, fonts del banc dolent es defensen: “A dia d’avui no s’ha executat cap aval, atès que la companyia ha complert amb totes les seves obligacions de repagament del deute”. Això és clau perquè, recordem-ho, és l’Estat qui va fer els avals, per un import que amb el temps ha baixat fins als 35.000 milions.

La xifra, de fet, ja pesa en els comptes públics, perquè al març del 2021 la Comissió Europea va obligar l’Estat a assumir com a propi aquest deute en les seves dades de deute públic i dèficit.

Un directiu que ocupava un càrrec destacat durant la crisi anterior assenyala un altre problema de la Sareb: “La idea era posar aquells actius tòxics en un congelador i treure’ls 30 anys després, però aquí hem estat Pepito Prisas i no hem pogut recuperar una part important dels diners”, diu, en referència a la lenta evolució del mercat immobiliari.

Malgrat aquestes crítiques, a les quals se suma “l’obscurantisme de l’empresa” i el perfil dels primers gestors de la Sareb, com ara la presidenta Belén Romana, pròxima a Luis de Guindos i sobre la qual hi ha unanimitat en dir que no sabia res del mercat immobiliari. Ara bé, també hi ha una àmplia coincidència que la Sareb va ser fonamental perquè l’economia espanyola no fes fallida. “El balanç és més que positiu; era necessària i va permetre recuperar el funcionament del sistema”, diu un banquer.

Un altre destacat financer discrepa: “La Sareb no va salvar res, el que va salvar el sistema financer són els milions d’euros públics que es van injectar als bancs”. Però fins i tot des d’aquest punt de vista es pot argumentar que, si Brussel·les va donar llum verda a un rescat que més que a les administracions va anar al sistema financer, va ser precisament perquè Espanya havia accedit abans a crear el seu banc dolent.

De fet, hi ha un detall que confirma que possiblement la Sareb va ser una gran idea, i és el fet que la paternitat de la idea estigui en discussió. Algunes versions apunten que el primer que va plantejar la idea al govern espanyol va ser Joan Maria Nin en la seva època de conseller delegat de CaixaBank. D’altres veus, per contra, indiquen que hi va haver un intent anterior, en aquest cas de crear un banc dolent català que havia d’absorbir els catastròfics actius de l’avui desapareguda Caixa Catalunya. Aquestes veus asseguren que l’aleshores president de l’entitat, Narcís Serra; el seu director general, Adolf Todó, i el conseller d’Economia, Antoni Castells, van ser els pares de la idea. Segons aquesta versió, en van parlar amb el secretari d’estat d’Economia, David Vegara, però en aquell moment la idea -repetidament testada i amb èxit en països com Suècia, França o el Regne Unit- no va quallar. “Era impossible que hi donessin llum verda; aleshores Zapatero deia que érem el millor sistema financer del món”, lamenta una font del sector.

Quan s’acosta als deu anys de vida, la Sareb ha tornat a ser notícia aquests dies: el consell de ministres acaba d’aprovar que el Frob (el mecanisme públic per recapitalitzar els bancs, creat també durant la Gran Recessió) es quedi amb el 100% de la Sareb, comprant a la banca per un preu simbòlic de 200 euros el seu 55% de participació. D’aquesta manera, els bancs deixaran d’estar exposats a les possibles pèrdues que es derivin de l’empresa, i tot el risc passarà a ser públic. “S’està produint un traspàs del risc de privat a públic a preu zero”, lamenta Inurrieta.

Quins plans té el govern per a la Sareb? Algunes veus apunten que l’executiu, en mans del PSOE i Podem, vol aprofitar el parc del banc dolent per impulsar l’habitatge social amb els 46.450 immobles que encara no ha pogut vendre. D’altres ho posen en dubte i apunten que la idea de la ministra d’Economia, Nadia Calviño, passa per assumir les pèrdues i liquidar una empresa que, de fet, ja ha fet la seva feina i s’ha convertit en un pou sense fons.

És l’incert futur de la Sareb, àngel i dimoni i peça clau i imperfecta per entendre per què ni Espanya ni el sistema financer espanyol van caure a l’abisme ara fa una dècada.