*el úico país europeo con continuidad política *fascista**, JJ Queralt

... la gran excepció és Espanya. Com a cap altre país del món occidental, els franquistes, els seus fills polítics, biològics o econòmics, no han patit cap mena d’ostracisme polític, ni cap mena de mel·liflu càstig per simbòlic que fos. Els franquistes, amb una gran capacitat d’adaptació ―com les nomenclatures comunistes de l’Est―, han passat d’un sistema dictatorial a un de democràtic, si més no en les formes, sense despentinar-se. L’antifeixisme a Espanya és una pura anècdota, malgrat la sang i el dolor que els antifeixistes van patir en carn pròpia, fins i tot ―i no són pocs― pagant amb la seva vida.

Certament, a França, Alemanya o Itàlia, elements de l'autoritarisme d’entreguerres i de la mateixa guerra han gaudit de posicions preeminents i de privilegi en la nova etapa post 1945, però mai amb la força que han tingut a Espanya els seus, diguem-ne, homòlegs. És més, hi ha hagut una cacera del feixista encobert amb prou èxit. Una mostra inversa del que passa aquí: els nostàlgics del feixisme titllant els demòcrates sense embuts de feixistes.

Aquesta és una de les altres grans diferències ―de les modernes, potser la més radical― entre Espanya i l’Europa occidental: la irrellevància de l’antifeixisme. Per això, aquesta setmana ja tenim el primer govern autonòmic de dret ―el de facto, en paraules de Díaz Ayuso, és el seu propi a Madrid―. Els peperos ni s’ha desclenxat, com la cosa més normal del món. Feijóo, cosa amb la qual delectarà la parròquia més un cop i més de cent, s’ha fet l’orni i el dia de la investidura a Valladolid era ves a saber a quina planta de la seva seu ―fins quan?― del carrer Génova, tot representant l’obra que els de Vox li han escrit: La derechita cobarde. ...

13-IV-22, elnacional.cat, Joan J Queralt