*Molts i ningú*, Clara Ponsatí

 "La política a Catalunya no té nivell, ni formació, ni rigor." (p. 282)

"Fins a quin punt la narrativa de la "independència de la llei" era autoengany o cinisme." (p. 57)

"No és un fet de diferenciació, sinó d'irreductibilitat." (p. 140)

""Poc després, en Macià s'ha presentat a la Diputació. El senyor Maluquer oposava moltes resistències a entregar el càrrec.
-He estat elegit pels diputats i no abandonaré aquest lloc com no sigui per la força.
I en Macià, amb un gest magnífic, ha resolt el gran moment. Ha posat, suaument, la mà a l'espatlla del vell president.
-En té prou amb això? -li ha dit.
Moments després, la República Catalana era proclamada des dels balcons de l'Ajuntament i la Diputació." (p. 97)

"Espanya no va participar en la fundació de la Unió Europea, perquè en aquell moment estava aïllada sota un règim feixista. Dècades més tard, Espanya va poder entrar en la Unió Europea com una democràcia i la majoria dels catalans ho vam celebrar com un gran progrès. Però cal tenir en compte que a Espanya el feixisme no va ser derrotat mai; les seves institucions -el poder judicial, les forces armades i la monarquia- no van extirpar mai les seves arrels dictatorials. I avui aquestes arrels determinen la resposta autoritària espanyola al conflicicte català." (p. 335)

entrevista d'Antoni Bassas, youtube, 52'

presentació 1, youtube, 56'

presentació 2 , youtube, 56'

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d’ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d’una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d’un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d’un moment decisiu de la història recent -des del Primer d’Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l’autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d’entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l’escola, la cultura i la llengua.

«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l’exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l’exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l’Estat espanyol. A l’Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.

(presentació comercial)