*Jacques Derrida: Democràcia i sobirania*, Laura Llevadot
Laura Llevadot: “No veig necessari que hi hagi polítics professionals”
- Entrevista a la professora de filosofia Laura Llevadot, que ha publicat 'Jacques Derrida: Democràcia i sobirania'
Laura Llevadot (Barcelona, 1970) és professora de filosofia de la UB i fa poc que ha publicat Jacques Derrida: Democràcia i sobirania, dins la col·lecció de filosofia política en català “Pensament polític postfundacional” (editorial Gedisa). Abans de les eleccions municipals, parlem amb ella de la diferència entre la política i el fet polític, un terme que inclou qüestions lluny de la política professional, com ara els moviments socials, el treball o les relacions heterosexuals, per citar-ne algunes. Aspectes que Llevadot també tracta en el llibre Mi herida existía antes que yo (Tusquets), en què es qüestiona els diferents posicionaments feministes actuals i posa el focus sobre el llenguatge, sempre ple de trampes i que sovint ens impedeix d’agafar l’agència sobre la nostra veu.
—Quan us adoneu que voleu dedicar-vos a pensar?
—Crec que tots els qui estudiem filosofia ho fem perquè pressentim que hi ha alguna cosa que no encaixa. Ja ho diu Hannah Arendt: “Jo vull comprendre”. Ho veig en els meus alumnes i en mi. Partim d’una sensació d’estranyesa, de no estar a gust en aquest món. La filosofia ens permet de repensar el perquè d’aquest disgust. A mi, la cosa que més feliç m’ha fet sempre és estudiar filosofia, a part de ser mare!
—Els alumnes d’altres disciplines no són així?
—Crec que en altres casos prioritzen la part pràctica, que també ho entenc, perquè hem de sobreviure. En els alumnes de filosofia, pensar i estudiar filosofia és una necessitat existencial. No són uns estudis que facis per dedicar-te a una professió concreta. Els fas perquè tens una pregunta que no et deixa descansar.
—Parleu d’esdeveniment, referint-vos a Derrida, quan un fet puntual passat per la consciència ens transforma per sempre. Recordeu algun moment concret en què hàgiu entès que la filosofia us era imprescindible?
—Personal?
—Sí.
—Sense explicar-te tota la meva vida, et diré que des de molt jove vaig tenir l’experiència de la mort de persones properes. I això crec que m’ha marcat. També ho explica Derrida. Cada mort és única. La mort d’una persona significa la desaparició d’un món. Han deixat d’existir tot un món de possibilitats. És tot un món que cau. Hi ha una pèrdua de sentit de la realitat. El dol és tornar a pensar el món després d’aquest moment.
—Ens trobem just abans de les eleccions municipals. A l’assaig Democràcia i sobirania dieu que la política us sembla un espectacle.
—A mi “la política” amb article no m’interessa gaire. Hi ha una sèrie de retòriques que tots fan servir. La política és un màrqueting per a vendre idees. Per mi, hi ha unes idees que són millors que unes altres, però totes participen en aquest espectacle. A mi m’interessa és “allò polític”, i a la col·lecció de “Pensament polític postfundacional” treballem aquesta separació que hi ha entre la política i allò polític. De fet, crec que la política no és capaç de traduir allò polític. Perquè allò polític són tant els moviments socials com les relacions de parella, les relacions laborals o les relacions sexuals o les afectives.
—I què us interessa de la política?
—A veure, hi ha moments interessants, que és quan des d’allò polític es qüestiona la política. Per exemple, el 15-M o l’1-O. Llavors sí, perquè es posa en qüestió tot l’espectacle i tota la representació que és la política. Crec que són els únics moments interessants.
—Quan la democràcia es pensa a si mateixa?
—Exacte. Quan la democràcia es mesura amb el seu concepte. Fins on està disposada una democràcia a deixar-se modificar per un concepte més ampli de democràcia? Quan durant l’1-O es comença a dir que allò no és constitucional és que la democràcia no es vol pensar a si mateixa. Això vol dir que hi ha un marc que no es pot moure. La filosofia serveix per a pensar aquests marcs que no s’expliciten i que no es volen deixar qüestionar.
—També dieu, citant Derrida: “Mort als que decideixen per nosaltres, als que suposadament saben el que s’ha de fer.”
—És que hi ha una classe política, i això no sé per què ha de ser així. Potser hi ha altres formes de democràcia que no requereixen professionals. Democràcia aleatòria, per exemple. Igual que en una comunitat de veïns. No veig necessari que hi hagi polítics professionals. Se suposa que aquests professionals saben coses que la resta no sabem. Allò polític implica tothom, però s’estableix una divisió entre els que sí que en saben i els que no en saben. Qui en sap perquè ha anat a Harvard a estudiar i el seu porter, per exemple, que resulta que no pot prendre decisions polítiques. Això ho hem de qüestionar! Perquè el senyor que ha anat a Harvard ha assolit uns aprenentatges, però probablement amb una ideologia molt determinada, que potser no és la que interessa al porter. D’aquesta manera, l’única cosa que fem és reproduir una oligarquia. No és gens clar que això sigui democràcia!
—Ha fet mal, la professionalització dels polítics.
—Sí, és clar. En un partit que, en general, és una estructura jeràrquica, els joves fan un aprenentatge de la jerarquia. Quan els toca governar, no són pas més democràtics, perquè l’aprenentatge que han fet és de submissió i d’aspirar a determinats càrrecs. És malmès des del principi a causa de la manera d’accedir a la política.
—Heu vist algun debat electoral?
—No miro debats, però si m’ho expliques ja em va bé! No miro ni la tele!
—Canviem de tema ...