"Mosaico sirio (y 4): sunitas y alauitas", Tomás Alcoverro

Dues comunitats cara a cara
La majoria sunnita observa com els seus grups més radicals agredeixen durament la minoria alauita que els va apartar del poder

Hama és una ciutat sunnita, conservadora i entotsolada, amb les seves antigues i ennegrides sínies del riu Orontes. Al cruel hivern del 1982, Hama va quedar xopa de sang.

Els soldats del rais Hafiz al-Assad –pare de l’actual president, i que el 1970 va consolidar el poder alauita sobre una població de majoria sunnita– van aixafar la rebel·lió dels Germans Musulmans en una matança que llavors gairebé va passar desapercebuda al món i que va costar la vida a prop de vint mil persones. El seu vell barri, amb les seves cases encavalcades sobre carrerons, on es van atrinxerar els guerrillers, va ser destruït a mata-degolla.

A l’albada del 3 de febrer del 1982, franctiradors dels Germans Musulmans apostats al turó del vell barri van atacar patrulles de l’exèrcit i van matar molts soldats. Bandes de rebels van incendiar i van saquejar comissaries, oficines del partit Baas, van degollar setanta dirigents governamentals i van declarar Hama “ciutat alliberada”.

El règim va decapitar l’organització integrista sunnita, que des del principi de la dècada dels vuitanta, amb els seus atemptats contra les acadèmies militars, havia volgut desafiar-lo.

Als vells barris de Hama, Homs i Damasc, entorn dels mercats i les mesquites, hi viuen molts sunnites: artesans, comerciants, gent de classe mitjana de tendències polítiques tradicionals. Des de 1940 a 1963, en els primers anys de la seva independència, Síria va ser una república de notables, de poderoses famílies feudals sunnites –els ortodoxos de l’islam–, sacsejada per constants i efímers cops militars.

El fracàs del rei Faisal, de la dinastia haiximita, aixecada pels colonitzadors europeus després de la derrota de l’imperi otomà, va malmetre les promeses d’una gran nació àrab. Va néixer la nova república que, com el Líban, havia estat una població sota
mandat francès.

El cop d’Estat del 1963 no va ser com els anteriors, en els quals generals o coronels al comandament d’algunes tropes s’apoderaven de centres oficials de la capital i publicaven els seus comunicats revolucionaris per enderrocar governs “corromputs” i alliberar Palestina. El 1963 no només l’exèrcit sinó el partit Baas, un partit llavors amb un programa de reforma agrària, socialitzant, laic, van consumar el cop que va fer canviar la classe dirigent, ja que l’Estat va passar a ser dominat per la minoria alauita.

Els alauites, poble marginat de les muntanyes, exclòs pels sunnites, ja havien començat a sortir de la seva postració social enrolant-se a l’exèrcit del mandat francès, que reclutava especialment gent de les minories.

Militant en el partit Baas, Hafiz al-Assad, en les seves tres dècades de govern autoritari i implacable, va impulsar aquest fulminant ascens dels alauites. Pertanyents a una secta que els musulmans sunnites integristes consideren herètica i fins i tot al marge de l’islam, una secta escindida dels xiïtes, els alauites habiten, com els cristians maronites o els drusos, regions abruptes per protegir-se dels seus enemics. La majoria d’aquesta comunitat viu a la ciutat de Latakia, a les seves muntanyes circumdants, al litoral mediterrani d’una superfície de cinc mil quilòmetres quadrats, i constitueix al voltant del 10% de la població de la república. D’aquest enclavament procedeixen nombrosos membres de les unitats més aguerrides de l’exèrcit i de les forces de repressió del règim, amb el qual plenament s’identifiquen.

És l’enfrontament de sunnites i alauites, amb el seu rerefons històric d’hostilitats, el factor més destacat en aquest complex conflicte sirià. El règim dels Assad, sota el laïcisme proclamat que dissimula el seu acaparament del poder per un grup minoritari, sap manipular les sensibles identitats de la seva població i fins ara havia aconseguit contemporitzar amb les tendències sunnites
islàmiques moderades.

Anomenant el país com a república àrab siriana, la qual cosa posa de manifest la seva realitat musulmana majoritària sunnita i la seva diversitat confessional i ètnica local, ha pretès establir la integració d’una societat plural en un Estat. “Abans –em deia un professor de Literatura damasquí– érem baasistes, nasseristes, comunistes, ara som sunnites, cristians, alauites, drusos…”.

A partir del 2004 van començar a Damasc atemptats terroristes provocats per la secció iraquiana d’Al-Qaida. El règim alauita ha mantingut un statu quo amb ulemes sunnites moderats i no ha tingut més remei que ampliar el camp islàmic perquè s’expandeixi la majoria musulmana sunnita. Però la seva violenta repressió d’insurrectes i manifestants, la pauperització de la seva extensa joventut, les diferències de classe agreujades, com a Egipte, per la política especulativa dels privilegiats del poder, han exacerbat aquest enfrontament.

En aquest ambient de revenges, de venjances que es remunten a la carnisseria de Hama del 1982, de por, els grups sunnites més radicals –els salafistes–, atiats per les monarquies retrògrades i riques del Golf, aprofiten la pèrdua de control de la seguretat del Govern per anar agredint-los durament. El seu objectiu és eliminar els alauites del poder, que consideren que ha usurpat durant mig segle.

25-III-12, T. Alcoverro, lavanguardia