la, excepcional, buena política económica de Barcelona, un ejemplo
La gestión económica de las finanzas municipales de la ciudad de Barcelona es un caso para estudiar por su excepcionalidad. En estos tiempos de crisis, el Ayuntamiento barcelonés es la administración que presenta las cuentas públicas más saneadas de todo el Estado, con un déficit que puede llegar a cero este año.
La mejor prueba de la buena gestión financiera del Ayuntamiento es que paga puntualmente a treinta días a sus proveedores, tiene una elevada capacidad de inversión –que para el actual mandato municipal se cifra en 1.400 millones de euros– y goza de una elevada confianza entre los mercados financieros para colocar su deuda pública, ya que su nivel de endeudamiento es muy bajo, apenas 1.100 millones de euros, una cifra prácticamente insignificante si se compara con los abultados números rojos del Ayuntamiento de Madrid, que superan los 7.000 millones de euros, o los de la Generalitat, que suman más de 42.000 millones.
¿Cuál es el secreto de la gestión financiera del Ayuntamiento de Barcelona? Ayer lo revelaban algunos exgestores municipales a La Vanguardia: el cumplimiento, desde hace muchos años, de una regla de oro básica que consiste en liquidar anualmente cada presupuesto con un ahorro del 15%, tanto en tiempos de bonanza como en los de crisis. Esta cultura del rigor económico se impuso a partir de los Juegos Olímpicos de 1992, cuando el municipio barcelonés se vio obligado a recurrir a los mercados financieros internacionales y a cumplir estrictas normas de solvencia.
El reto de Xavier Trias y de su equipo municipal es poder mantener la buena administración financiera en un entorno de creciente crisis económica. De entrada, la elevada solvencia de la ciudad de Barcelona es ya una garantía para financiarse a coste mucho más bajo que el del resto de las administraciones españolas. Pero hay algunos riesgos que serán difíciles de soslayar. El primero es que la dureza de la crisis disparará con toda seguridad los gastos sociales. Y el segundo es que las instituciones de las que depende, como la Generalitat o la Administración central, tiendan a relajarse en el cumplimiento de los pagos a un municipio, como el de Barcelona, que goza de tan buena salud económica y tiene margen de endeudamiento. En realidad, eso ya ha empezado a suceder, y no es justo que el mal estado financiero de unas instituciones penalice la buena gestión de otras. En este marco, los presupuestos municipales del 2013 pondrán a prueba la capacidad de Barcelona para mantener su modelo de gestión financiera, que tan buenos resultados ha dado hasta la fecha.
18-XI-12, lavanguardia
Per quina raó l’Ajuntament de Barcelona és avui, en plena crisi de les finances públiques, una administració solvent? Com no es cansa de recordar l’alcalde actual, el nacionalista Xavier Trias, paga a trenta dies els seus proveïdors, té una capacitat d’inversió de l’ordre de 1.400 milions d’euros en aquest mandat i té un nivell d’endeutament –1.100 milions– molt, molt allunyat dels més de 42.000 milions que deu la veïna que té al davant, a la plaça Sant Jaume, la Generalitat, una Administració pràcticament en fallida i intervinguda.
Artur Mas va heretar d’un govern d’esquerres un fiasco financer; Xavier Trias, una interessant excepció.
En efecte, la paraula clau pronunciada per Garcia Bragado –avui retirat de la política activa i en espera de desenredar la seva implicació en l’assumpte de l’hotel del Palau de la Música– és estalvi. Una regla d’or que gairebé sempre s’ha complert: cada pressupost de l’Ajuntament s’havia de liquidar amb un estalvi brut del 15% sí o sí. En temps d’estretor i en temps de bonança. Era la norma de la casa.
Aquest 15% és el resultat de la cultura de la caixa de resistència i de la modèstia municipal, no només econòmica, també organitzativa inserida en l’ADN de Barcelona des dels anys més durs dels governs democràtics –o fins i tot abans–, quan Narcís Serra, el primer alcalde electe de Barcelona després de la dictadura, havia de viatjar a Madrid a suplicar al govern d’Adolfo Suárez i de Felipe González els diners per pagar les nòmines dels treballadors a final de mes. Diuen que els bitllets van arribar alguna vegada en secret, en el pont aeri, junt amb l’alcalde, en una maleta. Un tràngol, humiliant per a qualsevol polític, pel qual mai no havia passat la Generalitat de Catalunya fins ara.
L’experiència dels Jocs Olímpics també va ser decisiva per a Barcelona. Ja el 1991 el deute de ingressos corrents i gastava el 40% a amortitzar-lo a molt curt termini. Un deute que forçosament s’havia de finançar en els mercats nacionals perquè fins aquell moment els ajuntaments no podien recórrer als mercats internacionals. Les finances de Barcelona eren captives de les regles del joc catalanes i espanyoles i també de les seves anomalies.
Els Jocs van canviar aquesta situació. Barcelona va ser la primera administració local espanyola que va utilitzar les fórmules del mercat alemany internacionalitzant l’estructura del deute amb operacions a llarg termini i es va beneficiar de preus de mercat més baixos i més flexibles.
Aquesta estratègia va imposar per si mateixa la cultura de la solvència, perquè, en aquell moment, cap banc europeu, americà o japonès amb els que es va negociar no hauria prestat un dòlar a la fins aleshores gairebé desconeguda ciutat del Mediterrani.
Cada any el mateix Ajuntament se sotmetia a una auditoria externa. I ho continua fent. Barcelona va aprendre a inspirar confiança i es va desconnectar dels bancs i les caixes locals i les seves estratègies familiars. La transcendència no només financera sinó també política d’aquesta decisió explica moltes coses. (Per als que en vulgueu saber més resulta recomanable llegir La gestió del deute públic, de Pilar Solans, que podreu localitzar a diverses biblioteques públiques de la ciutat).
Ara, vint anys després, el deute de l’Ajuntament ronda el 54,2% de la despesa corrent i promet tancar aquest any amb una relació encara més baixa, un 48,8%, i un dèficit zero.
El contrast amb la situació que viu el veí de davant de la plaça Sant Jaume, la Generalitat, el va posar en relleu el 25 d’octubre passat un grup de quatre periodistes (Philip Plickert, del Frankfurter Allgemeine Zeitung; Alex Spence, de The Times; Marcela Vélez-Plikert, d’El Mercurio, i Paul Wallace, redactor en cap de The Economist per a l’àrea europea) que, després de visitar la Generalitat i escoltar la lamentable història de les finances nacionals, van creuar la plaça, on van ser rebuts per l’equip econòmic de la ciutat. Jordi Joly, el gerent de l’àrea, relata amb un maliciós somriure l’estranyesa del grup de periodistes quan l’Ajuntament va exhibir les seves xifres econòmiques. “Where’s the deficit?” (on és el dèficit?), va preguntar un.
Joly, un gerent format a Harvard i a Esade i trasplantat per Trias des de l’Ajuntament de Sant Cugat (el municipi modèlic de CiU dirigit durant anys per Lluís Recoder) al de Barcelona, ha d’admetre que quan exhibeix la seva bona salut financera ho fa com a deutor d’alguns noms poc coneguts per a la majoria de la ciutadania. Sens dubte i en primer lloc, Pilar Solans, però també d’altres d’insignes de la gestió pública local com Josep Marull o Ramon Seró. Només aquest últim continua en actiu a la direcció general de l’Autoritat del Transport Metropolità. Marull va morir molt prematurament i Pilar Solans –que durant alguns anys va arribar a dirigir l’àrea de finançament local del Banc Mundial– es va retirar discretament, com havia treballat tota la vida, quan Joly i la seva cap, Sònia Recasens (UDC), van desembarcar amb bombo i plateret a l’àrea econòmica de l’Ajuntament amb el nou govern de Trias.
Estalvi, modèstia institucional, confiança internacional... Hi ha un quart ingredient a la poció màgica de la Barcelona solvent. Un ingredient essencial: l’urbanisme. El terme municipal de Barcelona va arribar als anys de l’últim boom immobiliari sense gairebé sòl nou, verge, on es pogués construir. La capital catalana s’ha dedicat al reciclatge durant els anys de l’exuberància: Poblenou, Besòs, la Sagrera… La ciutat es va requalificar a si mateixa potenciant el turisme i, amb un èxit menor, les noves indústries netes, generant nous ingressos. Però no va dilapidar el sòl. El formigó tenia uns límits físics. I també tenia límits polítics: “Podríem haver fet altres coses, com ens demanava el gremi de constructors”, recorda l’exalcalde, el socialista Jordi Hereu, pensant, potser, en Collserola. Però no es va fer.
És interessant comparar aquest model amb el de Madrid el 1997, quan es va imposar la doctrina del creixement al límit i la ciutat va posar al mercat, de cop, 117 milions de metres quadrats. L’escola neoliberal pretenia que, en liberalitzar el sòl, els preus de l’habitatge baixessin. Gran error. Els preus no van baixar però van dopar el sector públic. El formigó va donar molts rèdits als municipis quan tot anava bé, però ara ha deixat enormes forats negres en forma de despeses corrents que no hi ha manera de finançar i negocis urbanístics ruïnosos que ara passaran a formar part del banc dolent. Barcelona, l’excepció, no va patir aquesta sobredosi i ara tampoc no pateix la síndrome d’abstinència.
La qüestió ara és, i aquest és el gran debat polític de fons de Barcelona, en com l’Ajuntament ha d’aprofitar aquesta bona situació financera. Entre els actuals gestors sembla que impera la idea de la prudència. Trias vol arribar a les eleccions del 2015 en una situació financera igual o millor que la que es va trobar. Però aquesta estratègia política barra el pas a una altra que no hauria de ser desatesa: invertir ara, gastar fins on es pugui, és una manera de mantenir i potser reactivar l’economia local i, sobretot quan d’altres no poden, situar la ciutat en una posició competitiva de sortida de la crisi, si aquesta arriba alguna vegada. La nova generació de gestors municipals té nous problemes i nous dubtes. A veure com els resolen.
16-XI-12, J.V. Aroca, lavanguardia