muere el caudillo populista indio Bal Thackeray

Bal Thackeray va viure i va morir amb les ulleres de sol posades i amb elles va ser incinerat, no sense abans haver paralitzat Bombai per última vegada. Thackeray, mort amb 86 anys, portava gairebé mig segle en la primera línia de la política índia. Encara que mai no va ocupar cap càrrec públic, va ser pioner en agitar i rendibilitzar electoralment l’hinduisme radical -aliat amb el regionalisme marathi- precisament on semblava abocat a fracassar: en la major i més cosmopolita de les ciutats índies.

Gràcies al seu regionalisme marathi, l’estació de Victoria Terminus ha estat rebatejada com a Chhatrapathi Shivaji, Bombai es diu oficialment Mumbai i els seus funcionaris i policies es neguen a parlar una altra cosa que no sigui marathi (l’elit ho fa en anglès, hindi o guyarati). Discutit com pocs, per als seus seguidors Bal sahib era un nou Shivaji (cabdill marathi del segle XVII que va derrotar els musulmans). Per als seus detractors, un demagog feixista vestit de taronja i un talibà hindú.

El dia posterior a la seva mort totes les botigues, restaurants i cinemes de Bombai van tancar i cap taxi no es va arriscar a circular pels carrers. On no arribava el dol, ho feia la por. Bombai es va convertir en una ciutat fantasma solcada per una processó fúnebre, de blanc, que va desembocar al parc de Shivaji, on tant verí contra tantes minories va arribar a abocar Thackeray quan estava en forma. Allà va ser incinerat pel seu fill, Uddav Thackeray, que havia ungit com a hereu del moviment, malgrat que la testosterona i, fins i tot les ulleres de sol, estan clarament del costat del seu nebot, Raj Thackeray, que va formar amb èxit un partit rival.

Bal Thackeray va néixer a Puna el 1926, fill d’un periodista que havia lluitat per incorporar Bombai a l’estat de Maharashtra. Caricacaturista en la seva joventut, aviat va descobrir que la seva habilitat, més que fer riure, era enfurismar i mobilitzar a la gent.

Admirador de Hitler, aviat va aplicar al context indi els seus mètodes de coacció. Havia nascut el Shiv Sena (Exèrcit de Shivaji).

Els soldats eren els seus militants, trets del lumpen marathi, als barris del qual el Shiv Sena és sovint l’única força organitzada, capaç d’arrencar millores. On acaba la capacitat de convicció de les seves paraules, comença la de les pallisses. El primer boc expiatori van ser els “madrasis”, els indis del sud, que acusava de robar llocs de treball als nadius.

També els missioners catòlics eren sospitosos, i això explica el paper que el Shiv Sena va jugar en l’expulsió de l’Índia de Vicente Ferrer, que treballava a Maharashtra els seixanta. Thackeray es va posar llavors del costat dels terratinents com després a Bombai es posaria del costat dels grans empresaris. Perquè els pinxos de Thackeray van ser fonamentals en els anys vuitanta per trencar-li l’espinada als sindicats tèxtils, controlats pels comunistes.

Tanmateix, l’enemic més durador del Shiv Sena serien els musulmans, que veia com a “pecadors fanàtics que han de desaparèixer del nostre sòl”. Per això, defensava que “la revolució no es fa vessant llàgrimes sinó sang dels devots”.

Els noranta, el Shiv Sena va dur al poder a Nova Delhi als hinduistes del BJP, amb qui ja havia format coalició a Maharashtra. En els aldarulls del 1992 a Bombai, en els que van morir prop d’un miler de persones (el 70%, de la minoria musulmana) els energúmens del Shiv Sena van jugar el paper d’escorxadors. Però Bal Thackeray ja era intocable.

En els últims anys, el nou enemic eren els immigrants dels estats pobres del nord de l’Índia. Dies passats el diari en marathi titulava que “la tempesta safrà” -embolicada per cert, amb la bandera índia- “descansa en pau”. I els seus enemics -entre qui no es compten els productors i estrelles de Bollywood, el cinema en hindi- també respiren.

23-XI-12, J.J. Baños, lavanguardia