se endurecen las posiciones sobre la soberanía en el mar de la China meridional
“L’últim que necessita la Xina per mantenir l’enorme ascens és ficar-se en una competició militar amb els EUA”, va dir ahir a Munic el vicepresident dels Estats Units, Joseph Biden, l’administració del qual va anunciar al novembre un impressionant rearmament aeronaval a Àsia Oriental. Biden es va mostrar confiat en què la tensió que el gir asiàtic de Washington genera a la regió, il·lustrada pels freqüents incidents entre avions i naus xineses i japoneses, no degenerin en un conflicte que podria col·lapsar l’economia global, però va advertir que “el mar de la Xina”, com es coneix a Pequín l’àrea al voltant de les illes, “no és de la Xina”.
Aquesta va ser la resposta de Biden a una pregunta sobre el segon gran focus de tensió militar que s’està obrint a Àsia, i que s’afegeix al formiguer sirià, en un món econòmicament en crisi per al qual qualsevol refredat militar podria ser fatal.
El president Obama va anunciar al novembre que el 60% de la marina de guerra dels EUA es desplegarà al voltant de la Xina. S’enviaran sis portaavions, més submarins nuclears, mitjans antisubmarins i de guerra electrònica. El desplegament inclou escuts antimíssils “contra Corea del Nord” que, com l’europeu “contra l’Iran” en el cas rus, en realitat estan orientats a anul·lar el modest arsenal nuclear xinès. El reforç inclou també la tornada dels bombarders estratègics a la base de Guam i la reconstrucció de les aliances militars amb els països de la regió, el puntal de la qual és l’acord militar amb el Japó. La Xina ha deixat molt clar que no té intenció de deixar-se tancar en els límits que estipula la tercera Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar del 1982 (Unclos per les sigles en anglès). Aquesta convenció adjudica estatus de “zona econòmica exclusiva” a les zones marítimes situades entre 370 i fins a 650 quilòmetres entorn del territori insular d’un país. Gràcies a la sobirania sobre un rosari d’illes, illots i roques del Pacífic situades fins a gairebé 2.000 quilòmetres de distància de Tòquio, el Japó té drets sobre una enorme zona econòmica exclusiva marítima de 4,5 milions de km2, la novena més gran del món. La Xina, la façana litoral de la qual és més gran que la japonesa, només té 880.000 km2 i ocupa el lloc 31 del món, entre les Maldives i Somàlia. Unclos tanca literalment la Xina a la seva façana litoral, la qual cosa explica la bel·ligerància de Pequín.
Mentre a la Xina es llancen gestos inusitats per com són d’enèrgics, que porten a alguns observadors a preguntar-se si la tradicional humilitat i prudència internacional de Pequín ha passat a millor vida, el viceministre d’Exteriors xinès, Song Tao, ha tret ferro a l’assumpte, amb una bateria de declaracions formals.
“No crec que els EUA i la Xina prenguin el camí de la confrontació, tenen molts interessos comuns i la Xina no es ficarà en una via d’expansió o recerca d’hegemonia”, va dir Song, que, com Biden, participa en la Conferència de Seguretat que avui conclourà a Munic. “Naturalment això no significa que renunciem als nostres interessos vitals”, va afegir, suggerint que el plet marítim ja forma part de la mateixa categoria en què Pequín posava fins ara només l’illa de Taiwan o zones del seu territori continental com el Tibet.
En els últims vint anys la Xina ha incrementat desmesuradament la dependència energètica de regions llunyanes, el subministrament de les quals els arriba per via marítima. No pot consentir estar-se estratègicament tancada a la franja litoral sense arriscar el desenvolupament.
3-II-13, R. Poch, lavanguardia