selección sobre "el amor"

Quan, en un sopar d’amics, un dels comensals es posa a parlar d’amor, augmenta de sobte l’atenció de tots. És el tema predilecte del cinema i la literatura. I, en la nostra vida real, passa el mateix: què hi ha de més apassionant?”, es pregunta el filòsof André Comte-Sponville (París, 1952), justificant el boom actual d’assajos sobre la qüestió. La neurobiologia, la sociologia, la literatura, la psicologia, la filosofia... Totes aquestes disciplines s’aproximen al tema etern, i en els últims mesos han produït una aglomeració de títols, alguns dels quals s’han enfilat a les llistes de més venuts, com la guia pràctica de Joan Garriga que acaba de publicar Destino. A més, hi ha algunes obres, com la d’Eva Illouz, que aporten un plantejament nou –i crític– que reformula molts paradigmes. Més enllà de l’autoajuda, al segle XXI s’ocupen de l’amor pensadors com el mateix Comte-Sponville, Luc Ferry, Stascha Rohmer, Alain Finkielkraut, Manuel Cruz o Simon May.

Com mostra el mateix Cruz (Barcelona, 1952) a Amo, luego existo. Los filósofos y el amor (Austral), tots ells no fan més que continuar la línia marcada per il·lustres predecessors: Plató, sant Agustí, Spinoza, Foucault... L’autor va un pas més enllà i a més de les idees que han fet circular, ens parla de les seves praxis sobre el tema, per exemple la relació que va mantenir Nietzsche amb la fascinant Lou Andreas-Salomé, la que van tenir Sartre i Simone de Beauvoir, o la de Hannah Arendt i Martin Heidegger.

En el pla teòric, el títol recent més important és Por qué duele el amor (Katz), un assaig de la sociòloga Eva Illouz (Fes, 1961), actualment professora de la Universitat de Jerusalem. Si Illouz ja va disseccionar, des d’un punt de vista crític, les trampes de les relacions laborals actuals o de les teràpies psicològiques, ara s’ha proposat de demostrar una paradoxa: que, en l’època de més llibertat electiva de la història, la forma en què estructurem les nostres relacions de parella i la idea dominant de l’amor ens condueix a la frustració. Pot veure’s com una mena de formulació teòrica dels mons que habiten els personatges de Michel Houellebecq, que ha mostrat des de la seva primera novel·la, l’Extensió del

domini de la lluita, és a dir, els estralls que causa el fet que les relacions sentimentals s’hagin convertit en un mercat més, i es regeixin per la seva lògica. Illouz –que respon per correu electrònic les preguntes d’aquest diari– es proposa “de fer amb l’amor el mateix que Karl Marx va fer amb la mercaderia: demostrar que el produeixen i configuren unes relacions socials concretes, i que circula en un mercat on els actors competeixen en desigualtat de condicions”.

Però no s’ha patit sempre per amor? “Sí, però el patiment actual suposa un canvi qualitatiu”, afirma Illouz. Primer, pel que anomena “la desregulació dels mercats matrimonials”, és a dir, ja no s’escull entre els grups de pertinença i el sex appeal adquireix una importància fonamental, en un món en què “el consumisme, amb el suport de les teories psicoanalítiques, ubica la sexualitat en el nucli del subjecte”.

La desigualtat prové del fet que les dones de classe mitjana d’avui posterguen l’entrada al mercat matrimonial, “operant així en un marge temporal molt més limitat que les nascudes abans del 1960”. Així, “les seves opcions són més reduïdes i això causa una predisposició major a comprometre’s més ràpid amb algun home”. Ells tenen més temps per decidir-se. Hi hauria, doncs, una dominació de l’home sobre la dona, basada també en els valors imposats per la cultura a cada sexe.

Una altra conseqüència de la mercantilització de l’amor seria que “encara que continuï sent una experiència molt significativa, ja no compromet la totalitat del jo, ja no és un lliurament total de la raó i l’ésser, a causa de la racionalització a què l’hem sotmès”. L’amor ja no és romàntic. La ciència, la psicologia i les noves tecnologies el desvesteixen de misteri. El sociòleg Jean-Claude Kaufmann (Rennes, 1948) s’ocupa, precisament, a Sex@mor (Pasos Perdidos) dels canvis que internet ha originat en aquest camp, convertint la sexualitat en un apartat més del lleure, la qual cosa –opina– no deixa de ser il·lusori. Els portals per buscar parella assimilen –fins i tot gràficament– l’elecció d’un company a anar al supermercat. “Es trenca tot vincle de l’amor amb allò transcendent –diu Illouz–, i els psicòlegs etiqueten d’immadurs o de gent amb baixa autoestima els que l’entenen com un lliurament absolut no governat pel càlcul de costos i beneficis”. Per a Illouz, en l’amor d’avui apareixen quatre elements letals: “La ironia, la por al compromís, l’ambivalència i la decepció”. Eduard Punset –El viatge a l’amor– coincideix, des de la ciència, amb les reflexions ètiques de Comte-Sponville –Ni el sexo ni la muerte–, ja que el francès afirma que “l’egoisme és el fonament de tot mal, com ja deia Kant, i és probable que tot bé tendeixi cap a una forma de despreniment d’un mateix, que l’amor, més que qualsevol altra cosa, és capaç de realitzar”. Per a aquest autor, és important distingir entre tres amors: “Eros o l’amor passió (cap a allò que no es té), Philia o l’alegria d’estimar (cap al que es té) i Àpat (cap al proïsme)”.

Per la seva part, Alain Finkielkraut (París, 1949) ofereix a Y si el amor durara (Alianza) una anàlisi de quatre obres literàries que mostren diferents models de relacions amoroses, des de La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette, amb un personatge que no cedeix a la temptació ni un cop mort el seu marit, fins al comportament obsessiu del protagonista d’El professor del desig de Philip Roth, una de les partenaires sexuals del qual, una desinhibida sueca, se suïcida en no poder assumir justament els nous models d’entendre les relacions.

Així mateix, “el nostre model d’intimitat redueix com mai les distàncies entre dues persones –prossegueix Illouz–, revelantse entre ells els secrets més íntims, convivint a la mateixa casa i llit, compartint el terreny del lleure... I aquesta proximitat, inèdita fins fa ben poc, ens fa més proclius a la irritació amb l’altre, i ens impedeix poder idealitzar la parella”. El desig es refreda i la voluntat es debilita.

Sobre el sexe, Illouz qüestiona “el culte a l’experiència sexual, entesa com a una llibertat extremadament mercantilitzada, que s’oposa a la capacitat humana de crear vincles intensos”. La revolució sexual, positiva en tants aspectes, “ha deixat l’ètica al marge del sexe”, transformant aquest “en una lluita descarnada que deixa a homes i dones en estat de ressentiment i extenuació”.

D’aquí a dos dies, Debate publicarà S=EX2. La ciencia del sexo, llibre en què el bioquímic Pere Estupinyà (Tortosa, 1974) –que va col·laborar quatre anys amb Punset a Redes– analitza la sexualitat humana en vista dels últims descobriments i un exhaustiu treball de camp. “L’amor i el sexe estan totalment interconnectats –opina, en conversa telefònica des de Nova York– però curiosament molts assajos hi passen de puntetes”. Aborda qüestions com la identitat sexual, “no tan fixada com creiem, ja que he estudiat gent que, sense ser transsexuals, tenen moments en què se senten de l’altre sexe. O l’assexualitat, que es veu ja com una nova identitat sexual: el que no sent cap mena de desig cap a ningú, ni per homes ni per dones, però que no ho viu de manera problemàtica, en absolut. Els estudien molt per avançar en els problemes de falta de desig que afecten les parelles. El gran problema de les relacions de parella no és la infidelitat, sinó la falta d’atracció cap al cònjuge, hi ha unes zones concretes del cervell que es desactiven”.

L’autor distingeix “la monogàmia social de la sexual. Hi ha moltes espècies monògames, en el sentit que tenen una parella amb la qual crien la seva prole conjuntament. Però si un ocell es troba a un altre en zel mentre surt a caçar cucs, no té cap problema en ser infidel. La monogàmia és natural, però la fidelitat no. Tenim una tendència forta a estar en parella, però també a tenir aventures”.

2-IV-13, Xavi Ayen, lavanguardia