entrevista a Carl Honoré, padre del movimiento slow

Carl Honoré, periodista, investigador, pare del moviment low. Tinc 45 anys. Escocès, visc al Canadà. Casat, dos fills. Llicenciat en Història Moderna, visc dels meus llibres, conferències i articles. Gràcies a la crisi és temps de reflexió; de forjar un model nou més sostenible i solidari, menys superficial. Crec en la humanitat.

Per què es va posar a investigar sobre el temps? Va ser un moment epifànic: una nit, a l’hora de llegir el conte, el meu fill petit em va preguntar: “Papa, per què només hi ha tres nans, aquesta vegada?”. ¿...? Em saltava línies, paràgrafs i capítols perquè sempre tenia pressa.

És una trista realitat molt estesa. Jo em vaig adonar que havia perdut la brúixola i que havia de reconnectar amb la meva tortuga interior. Com a periodista, vaig voler entendre la meva addicció a la pressa i em vaig posar a investigar en tots els camps.

I va descobrir que la pressa mata? Mata, ens porta a cometre grans errors, ens roba el temps i ens impedeix ser feliços. Vivim en la hiperactivitat i la hiperestimula-ció, i això ens resta capacitat de passar-ho bé, de gaudir, d’accedir al plaer de cada moment. Miri quin dia més bonic que fa.

Preciós, sí. Farà un tomb i dinarà en una terrassa al sol, o bé ràpidament a l’oficina per poder anar al gimnàs?

És una opció força habitual. A mi això del gimnàs em sembla una metàfora del mal ús del temps. Podem trobar moments d’exercici molt més sans i agradables que estar tancats en una gàbia tecnològica amb música, pantalles i la suor dels altres. Però som addictes a les solucions ràpides i empaquetades.

Per què ho fem, això? La industrialització va portar la idea que el temps és or i vam començar a comptar minuts i a donar-los un valor econòmic. El temps es va associar als diners, i això no ens deixa viure.

El temps vola... Les solucions ràpides comporten errors que després hem de reparar amb més temps i més diners.

Però hi insistim... Sí, perquè per cada troballa, per cada solució ràpida, per aquests petits triomfs, rebem una descàrrega química; això, afegit a la idea que estar ocupat i estressat és un signe de prestigi, comporta que, literalment, la nostra relació amb el temps ens faci infeliços. Hem de tornar a aprendre la lentitud.

Primer farà falta valorar-la. Només cal informar-se, totes les grans idees són el resultat d’hores en solitud mirant el cel, pensant i planificant. Quan et ve l’espurna, aquella intuïció brillant, no és més que el resultat de la teva base de dades, de relacionar una idea amb una altra.

Ja ho veig. Les investigacions suggereixen que fan falta deu mil hores de pràctica per dominar una disciplina fins al punt de poder fer els salts intuïtius que diferencien els millors dels mediocres.

M’està parlant de dedicar-hi hores. Li estic dient que són els detalls ínfims i quotidians els que marquen la diferència, i per percebre’ls i treballar-los el teu objectiu ha de ser el llarg termini.

Pensar en la petitesa per arribar a la grandesa? Per arribar a un resultat òptim. Si no té temps de parlar amb la parella, de jugar i riure amb els fills, quina relació espera tenir-hi? Si en general dediquem més temps a mirar la tele que a mirar-nos als ulls, espera que la passió s’instal·li en la seva vida? Què creu que lamentarà més, el seu marit, al llit de mort, haver-se perdut partits del Barça o no haver estimat més profundament?

Ja ho veig. John Wooden, considerat un dels millors entrenadors de la història de l’esport universitari, va batre el rècord en guanyar deu campionats de la NCAA en deu anys.

Com ho va fer? Ensenyava els jugadors a posar-se els mitjons, enrotllar-los, ficar-se’ls a la punta dels peus i anar-los desenrotllant.

¿...? Deia que els mitjons arrugats fan butllofes que perjudiquen el rendiment, però sobretot que l’atenció en els petits detalls que passen desapercebuts és la diferència entre ser campions i gairebé campions.

Què m’aconsella, per convertir-me en la campiona del bon rotllo? Accepti la incertesa, que és consubstancial a la vida, i que en aquesta societat la portem molt malament. Reconegui les equivocacions, perquè això permet canviar d’òptica i encarar el món amb més frescor intel·lectual; i sobretot jugui.

A què? A explorar sense prejudicis. Avui la ciència ens diu que el joc pur ens reorienta el cervell i ens expandeix la creativitat. És una altra manera de pensar que ens connecta amb l’altre per argumentar, desafiar-nos, crear.

Requereix esforç. Busquem dreceres que tracten els símptomes del problema en comptes de la causa; i volem que la solució ens doni un punt final, però per als problemes complexos no hi ha punt final.

La seva música de fons és el tic-tac, tic... Gràcies a les noves neurociències sabem que simplement mirant un rellotge l’ésser humà ja s’angoixa. Jo l’he desterrat.

Fa una dècada va publicar Elogio de la lentitud, un supervendes internacional que es va convertir en el manifest del moviment slow i que va donar origen a un gavadal de moviments: des de les ciutats lentes, menjar lent o el sexe lent fins al club de la mandra, al Japó. Ara, amb La lentitud como método (RBA) vol passar de la filosofia i els estudis científics i socials a oferir eines per ser eficaç i viure més bé en un món veloç. La gran revolució del segle XXI serà passar de fer les coses amb la màxima rendibilitat i rapidesa a fer-les com més bé millor i pensant a llarg termini; i és aplicable a tot: planeta, política, feina, salut, relacions, sexe...

30-IV-13, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia