"L’únic partit federalista", Nicolás Tomás

No és d’origen català, però sí que està com a mínim estructurat a Catalunya, i compta amb el suport d’organitzacions com l’Associació Radical Transnacional. És de naturalesa espanyola, però no n’agita la bandera, sinó que més aviat la repudia i no entén que hi hagi gent disposada a donar la seva vida (o la dels altres, que sempre és més fàcil) per qualsevol tros de drap de coloraines. No creu en els nacionalismes, que veu com una forma més de col·lectivisme, però defensa sense complexos el dret a l’autodeterminació d’aquell qui ho desitgi. És el Partit de la Llibertat Individual (P-Lib), l’únic partit, espanyol però amb voluntat apàtrida, que defensa un vertader Estat federal.

El cap de setmana passat Juan Pina, el seu president, visitava Barcelona. El motiu era una conferència que havia de fer al Centre Cívic Can Deu de Les Corts: “Nacionalisme, model territorial i propostes de secessió”. Una ponència que va servir per a mostrar la seva repulsió a qualsevol nacionalisme, ja sigui centrífug o centrípet, i una defensa de l’internacionalisme, plantejar un model d’organització territorial d’extrem federalisme i defensar sense embuts el dret a l’autodeterminació de qualsevol col·lectiu. O individu. Fins i tot reconeix l’autodeterminació individual: “El P-Lib és segurament l’únic partit polític del món que en el seu programa recull que l’apatrídia sigui considerada algun dia com a una opció lliure”.

Va fer un petit recordatori inicial: els majors defensors de la llibertat individual als Estats Units, com ara Ron Paul i el Libertarian Party, són també els majors defensors de la devolució de poder de Washington als estats. I va proposar un model amb el qual es podria haver posat remei: el de les illes Äland, un arxipèlag sota sobirania finlandesa però amb un grau d’autonomia molt elevat. L’Estat autònom de les illes Äland, per exemple, d’entre una llarga llista de facultats, té plenes competències en immigració i en assumptes militars (que ha declarat zona desmilitaritzada) i té reconeguda la capacitat de relacions internacionals i representació pròpia en diversos organismes. La seva llengua única llengua oficial, curiosament, és el suec. “El següent pas ja seria la independència o la lliure associació”.

Perquè l’Estat autonòmic espanyol, en paraules de Pina, és pseudofederalisme, paper mullat. Per això va proposar aprofundir en la federalització d’Espanya. Per això va proposar 19 hisendes pròpies i 19 concerts econòmics, que ajudarien a posar punt i final a la cultural del subsidi en què s’han criat algunes comunitats autònomes. Per això va proposar que cada comunitat posseeixi les competències que vulgui i pugui gestionar, apropant els centres de decisions als ciutadans i desmuntant en petites peces l’Estat majestuós. Per això també va proposar recuperar un Senat que tingui sentit, i no aquest asil d’elefants que tenim ara. “Això hauria estat possible fins fa uns anys”, va reblar remarcant l’ús del condicional.

“El divorci ja és pràcticament inevitable”. D’aquesta manera, assumint el punt de no-retorn,  va recordar que més val seguir el model txecoslovac que el iugoslau, i va defensar un referèndum on el resultat sigui vinculant, al qual ningú no s’hi hauria de poder oposar. Una consulta que vingui precedida d’unes negociacions, on s’assumeixin els riscos, i en la qual voti només la població total d’aquell territori que es vol separar. I va fer un petit recordatori final:  “El risc no és la independència, banal en un món globalitzat, sinó que aquest nou Estat sigui gestionat des del col·lectivisme exacerbat”.

3-V-13, Nicolás Tomás, liberal.cat

 

youtube, 45'27''