agresividad china en las contestadas fronteras terrestres con India
Les tensions en augment amb el Japó, el Vietnam i les Filipines entorn de les illes del mar de la Xina Meridional i el mar de la Xina Oriental no han impedit que una Xina cada vegada més enèrgica iniciï un altre front mitjançant una incursió militar a la disputada i imponent frontera himalaiana. La nit del 15 d’abril, un escamot de l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPA) va entrar sigil·losament a prop de la triple frontera entre la Xina, l’Índia i el Pakistan, va establir un campament 19 quilòmetres dins del territori controlat per l’Índia, i va deixar el Govern indi davant la potencial pèrdua d’un altiplà vital i estratègic de 750 quilòmetres quadrats.
Una Índia impactada, ja desestabilitzada a causa de l’aclaparadora crisi política interna, ha temptejat donar una resposta efectiva a la incursió de terra per part de la Xina –el territori més gran i estratègic que la Xina ha pres des que va començar a exercir una política més forta cap als seus veïns. Si la Xina intenta quedar-se creant estructures permanents per a les seves tropes en les gèlides altures de l’altiplà o si pensa retirar-se després d’haver obtingut de l’Índia concessions militars humiliants és una pregunta oberta i, en cert sentit, debatible.
El fet és que el seu “creixement pacífic” s’està convertint en una conducta cada vegada més brusca cap als seus veïns, ja que la Xina ha ampliat els seus “interessos primordials” –que no són negociables– i les seves demandes territorials i mostra més disposició a córrer riscos per aconseguir els seus objectius. Per exemple, la Xina no només ha intensificat el seu desafiament al control que durant dècades ha tingut el Japó sobre les illes Senkaku (Diaoyu), sinó que també des de l’any passat s’està enfrontant a les Filipines mitjançant un control efectiu de l’escull de Scarborough. La Xina estableix un campament militar en un altiplà estratègic, dins de territori indi
El que fa de la incursió xinesa a la regió himalaiana un símbol poderós de la nova actitud agressiva de la Xina a l’Àsia és que les seves tropes invasores han instal·lat un campament en una àrea que s’estén més enllà de la “línia de control efectiu” (LAC, per les seves sigles en anglès) que la mateixa Xina va establir unilateralment quan va derrotar l’Índia el 1962 en una guerra fronterera que la Xina va iniciar. Mentre que l’Armada xinesa i part de la seva força aèria s’enfoca a donar suport a les reclamacions territorials i marítimes revengistes al mar de la Xina Meridional i el mar de la Xina Oriental, el seu exèrcit ha estat actiu en les frontereres muntanyes amb l’Índia.
Un dels nous mètodes de l’EPA és portar pastors de l’ètnia Han a les valls al llarg de la LAC mentre porten els seus animals a pasturar, i en el procés desplacen els pastors indis de les seves terres tradicionals. Tanmateix, la crisi més recent la va provocar la Xina amb el seu ús directe de mitjans militars en una zona estratègica fronterera a prop del pas de Karakorum que uneix la Xina amb l’Índia.
Com que la LAC no ha estat mútuament aclarida –la Xina va incomplir la seva promesa del 2001 d’intercanviar mapes amb l’Índia– la Xina assenyala que les tropes de l’EPA només estan acampant en “terra xinesa”. Amb tot, fent ús de la vella estratègia d’envair furtivament terres disputades i després presentar-se com la part conciliadora, la Xina ara recomana “paciència” i “negociacions” per ajudar a resoldre l’“assumpte” més recent.
La Xina clarament busca aprofitar el desordre polític a l’Índia per canviar la realitat en el terreny. Al principi, el Govern indi, paralitzat i sense direcció, va censurar les notícies sobre la incursió per no tenir la pressió pública de respondre enèrgicament. La seva primera declaració pública la va fer després que la Xina negués tèbiament la incursió en resposta a les informacions dels mitjans de comunicació indis, que citaven fonts de l’exèrcit.
S’afegeix als problemes de l’Índia que Salman Khurshid, el matusser ministre de Relacions Exteriors del país, inicialment va restar importància a la incursió xinesa més profunda en més d’un quart de segle. El loquaç ministre va dir que la incursió era només “una petita imperfecció” al “perfecte rostre” de la relació bilateral –una petita taca que podia tractarse amb “ungüent”–. Aquests comentaris ineptes van debilitar fatalment la reunió del Govern amb l’ambaixador xinès per exigir un retorn a l’statu quo anterior.
Ja que el Govern del primer ministre, Manmohan Singh, està tacat de corrupció i a punt del col·lapse, no hi ha hagut una explicació oficial de com l’Índia es va deixar sorprendre en una zona militarment crítica on, en el passat, la Xina havia intentat diverses vegades fer incursions en territori indi. De fet, inexplicablement el 2010, el Govern va substituir tropes regulars militars per policia fronterera per patrullar l’altiplà envoltat de muntanyes en el qual l’EPA ara ha penetrat. Conegut com a Depsang, l’altiplà està sobre una antiga ruta de la seda que connecta Yarkand, a Xinjiang, amb la regió índia de Ladakh a través del pas de Karakorum.
L’Índia, que té una caserna militar i un aeròdrom just al sud del pas de Karakorum, té la capacitat de tallar l’autopista que uneix la Xina amb el seu aliat incondicional, el Pakistan. La intrusió de l’EPA, en posar en risc la base índia, pot haver tingut l’objectiu d’impossibilitar a l’Índia tallar el subministrament a tropes xineses i obrers a la regió pakistanesa Gilgit-Baltistan, on la Xina ha ampliat la seva empremta militar i projectes estratègics. Per protegir aquests projectes, s’ha informat que milers de tropes xineses s’han desplegat a la regió rebel predominantment xiïta, que està tancada per a la resta del món.
Per a l’Índia, la incursió xinesa també amenaça el seu accés a la glacera Siachen, a 6.300 metres d’altura, situada a l’oest de Depsang. El Pakistan reclama la glacera controlada per l’Índia que, situada estratègicament entre parts de Cachemira controlades pel Pakistan i la Xina, va servir com un dels camps de batalla més alts i freds (i un dels més sagnants), des de mitjans dels anys vuitanta fins al 2003, quan va entrar en vigor el cessament al foc.
Les opcions índies no militars per forçar la retirada xinesa de Depsang són diplomàtiques (suspendre totes les visites El Govern indi no ha sabut explicar com es va deixar sorprendre en una zona militar crítica oficials o reconsiderar el seu reconeixement del Tibet com a part de la Xina) o econòmiques (un boicot informal dels productes xinesos, així com la Xina ha afectat el Japó amb un boicot no oficial dels productes fets al Japó). Una possible resposta militar implicaria l’establiment d’un campament de l’exèrcit indi en territori xinès, que els dirigents xinesos ho considerin summament estratègic.
No obstant això, abans que pugui emprendre qualsevol acció creïble, l’Índia necessita un govern estable. Fins aleshores, la Xina continuarà pressionant amb les seves reclamacions per tots els mitjans –lícits o il·lícits– que cregui avantatjosos.
20-V-13, Brahma Chellaney, prof. d'Estudis Estratègics, Center for Policy Research, New Delhi, lavanguardia