"Los gobernantes de Egipto", Yezid Sayigh

La promesa del govern interí tecnocràtic d’Egipte de restablir la pau social i l’estabilitat política i de rescatar l’economia resulta atractiva per a un país empantanegat en una prolongada crisi constitucional i una creixent tendència a la violència, enmig d’arrelades reivindicacions socials i desigualtats econòmiques. Es poden arbitrar solucions financeres ràpides gràcies a la concessió d’ajuts per valor de 12.000 milions de dòlars de l’Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Kuwait, a més de confirmar el préstec de 4.800 milions de dòlars de l’FMI. Això permetrà que el govern interí controli el dèficit pressupostari, augmenti les reserves de divises, disminueixi la inflació i reforci la confiança dels inversors a curt termini.

Però l’assoliment d’objectius més ambiciosos, tals com la lluita contra l’atur i la millora dels nivells de vida, l’estímul a les petites i mitjanes empreses i l’augment de la inversió nacional, així com l’augment de la productivitat econòmica i l’eficiència administrativa, representaran una tasca molt més àrdua, si no impossible.

I no és per falta de receptes polítiques. Es deu, més aviat, al fet que ni el govern interí ni el seu successor, que s’haurà de formar després de les eleccions parlamentàries i presidencials programades provisionalment per a finals del 2013, poden emprendre les reformes administratives i econòmiques necessàries per resoldre els problemes estructurals més profunds d’Egipte sense xocar frontalment amb les extenses xarxes i interessos militars incrustats en l’enorme aparell estatal i els grans sectors econòmics de propietat estatal.

Aquesta república d’oficials serà un llast per al funcionament de qualsevol govern de caràcter civil elegit democràticament que intenti transformar l’administració i l’economia del país, prescindint de la seva orientació política o ideològica. El president Muhammad Mursi i els Germans Musulmans han mostrat una singular ineptitud en el govern d’Egipte, però fins i tot el govern més progressista i laic veurà soscavada la seva legitimitat popular a compte de les revoltes i a mercè de la institució –les forces armades– amb una penetració en l’Estat i l’economia com a factor clau en la intensificació de la crisi socioeconòmica d’Egipte.

L’enderrocament de Mursi reflecteix que l’exèrcit egipci és molt a prop de la institucionalització formal de la seva sobirania política sobre l’Estat egipci i, per extensió, de la perpetuació de la república d’oficials. La nova Constitució, aprovada mitjançant referèndum nacional el desembre del 2012, va consagrar l’autonomia de les forces armades respecte del control civil, va apartar el pressupost de defensa i el sector empresarial militar del teòric control parlamentari nominal i va prohibir l’enjudiciament de personal militar –tant en actiu com retirat– per tribunals civils fins i tot per delictes que cauen sota la jurisdicció del Codi Penal en l’àmbit civil. Aquestes disposicions van ser aprovades per l’administració Mursi i no són qüestionades actualment per les forces polítiques unides contra ell, amb les excepcions de la joventut revolucionària i del líder progressista Muhammad al-Baradei. Els oficials de les forces armades, a més, formen una majoria en el Consell de Defensa Nacional, reactivat pel consell militar en el poder el juny del 2012. Aquest és l’únic organisme autoritzat expressament per revisar el pressupost de defensa fins i tot en sentit ampli i autoritza, de fet, les forces armades a supervisar els àmbits polítics que consideri rellevants per a la seguretat nacional. Tot això representa constrènyer encara més les facultats de la presidència i del govern.

En aquests moments, el poder militar s’encarna clarament en la figura del coronel general Abdul Fattah al-Sissi, ministre de Defensa i comandant en cap de les forces armades. Va quedar demostrat en el cessament del responsable del servei general d’intel·ligència (GIS, en anglès), el general de divisió Muhammad Rafat Shihata, el 5 de juliol del 2013. Shihata va ser el primer oficial en ascendir al si del GIS a la direcció del servei, sempre dirigit fins aleshores per oficials d’intel·ligència militar. Només havia estat al seu lloc nou mesos i mig i no hi havia cap raó de pes per traslladar-lo, però n’hi va haver prou amb el període citat perquè el president interí Adli Mansur ho fes immediatament en assumir el càrrec. Mitjançant la substitució de Shihata pel general Muhammad Farid Tahamy, un excomandament d’intel·ligència militar, Al-Sissi va reafirmar el domini sobre aquest últim organisme –que havia dirigit fins al seu nomenament com a ministre de Defensa l’agost del 2012– i sobre les forces armades en general. La figura de Tahamy té singular interès, en tot cas, perquè anteriorment va dirigir l’Autoritat de Supervisió Administrativa, l’organisme de control més important del país, que informa en exclusiva el president, durant els últims set anys de l’era Mubarak. Mubarak es va valer d’aquest organisme, que se suposa que combat la corrupció en qualsevol entitat civil, ja sigui pública o privada, per dissuadir els opositors amb l’amenaça d’investigacions penals i recompensar companys polítics i de negocis mitjançant el procediment d’arxivar les investigacions sobre les seves maniobres. Tahamy va demostrar de manera patent la seva lleialtat, ja que va ser renovat quatre vegades en el càrrec després del seu primer mandat de quatre anys, que va acabar el 2008, fins que va ser destituït per Mursi el setembre del 2012 després de ser acusat de corrupció per altres funcionaris de l’esmentat organisme.

Sigui quina sigui la veritat de les acusacions contra Tahamy, la seva reencarnació com a cap del GIS és molt reveladora del funcionament de la república dels oficials. Hi ha molt en joc. En una il·lustrativa entrevista periodística el maig del 2013, el successor de Tahamy, el general Muhammad Omar Wehby Heiba, va reconèixer el matrimoni del capital i el poder que havien obstaculitzat la tasca de l’Autoritat de Supervisió Administrativa sota Mubarak i va revelar que Mursi havia sotmès la presidència a la seva auditoria per primera vegada en la història. Heiba, a continuació, va identificar les agències estatals més afectades per la corrupció: govern local, organismes públics d’inversió i societats de cartera i departaments de duanes, fiscalitat i seguretat social.

Si Heiba pretenia establir una connexió o no, el cert és que les dues primeres categories que va enumerar ocupen un gran nombre d’oficials retirats, fins i tot milers. Passa el mateix amb molts altres sectors de l’administració pública, especialment en el cas de concentracions importants d’exfuncionaris dels ministeris i organismes que s’ocupen dels sectors relacionats amb la terra, l’habitatge, la gestió immobiliària, les obres públiques, el desenvolupament agrícola, el reciclatge i el turisme. Oficials retirats gaudeixen d’una sinecura, mentre les branques de les forces armades monopolitzen la distribució dels càrrecs provincials, societats de cartera i serveis públics situats en el seu àmbit tècnic o geogràfic.

Les forces armades egípcies, a més, es vanten de ser capaces de presentar grans projectes d’infraestructura a menor cost que les empreses del sector privat, subministrar béns de consum de baix cost, incloent els productes manufacturats i els aliments, i concedir dons al poble egipci que van des de paquets d’aliments per als pobres fins a ponts i plantes de tractament d’aigües. Però això és economia falsa i errònia, que no té en compte l’estatus dels militars lliures d’impostos, drets d’importació reduïts, tipus de canvi més favorables per a les seves necessitats de divises, mà d’obra gratuïta o barata i energia fortament subvencionada. La presumpta competitivitat comercial i llarguesa de l’economia dels militars es basa en un joc de mans pel qual el tresor públic carrega amb els costos reals per una reducció dels ingressos. El govern interí d’Egipte ha declarat que té la intenció d’elaborar un full de ruta econòmic destinat a la reforma estructural. Es tracta d’invertir en projectes d’infraestructura, privatitzar algunes empreses estatals i oferir en general més oportunitats al sector privat per competir i invertir. Són objectius encomiables anunciats en nombroses ocasions per part de governs anteriors però que no presten prou atenció a la naturalesa fonamentalment extractiva i rendista de la relació dels militars amb l’Estat egipci, les finances públiques i l’economia.

8-VIII-13, Yezid Sayigh, lavanguardia