"No son las drogas, son las mafias narcotraficantes", Nicolás Tomás

Al darrer número de la versió llatinoamericana de la revista Foreign Affairs, centrat en el narcotràfic i la seguretat a l’Amèrica Llatina, hi apareix publicada una entrevista molt sucosa, de la qual molts dirigents haurien de prendre nota. L'entrevistat és Ernesto Samper, qui va ser president de Colòmbia entre els anys 1994 i 1998, arran de la publicació del seu llibre 'Drogas, prohibición o legalización' (Debate, 2013). Ja fa temps que en parla. Fa un parell d'anys ja es va deixar veure per Barcelona, on va oferir una conferència magnífica entorn a aquesta dicotomia. En aquest cas, però, l'expresident colombià fa un apunt molt interessant: cal diferenciar la lluita contra el narcotràfic de la lluita contra les drogues que es practica a hores d'ara. "Una cosa és la lluita contra el crim organitzat com a tal, com a una estructura delictiva, i una altra de molt diferent és la lluita contra les drogues", assegura. I afegeix: "La lluita contra el crim organitzat s’ha de tirar endavant, perquè ells estan desafiant l’Estat mateix: les institucions, la democràcia, la justícia, el periodisme... Tot el que forma part d’un concepte democràtic. La lluita contra les drogues és una cosa ben diferent". 

I és un incís fonamental  per a entendre tot plegat, perquè, efectivament, es tracta de batalles ben diferents, que requereixen d’armes ben diferents. Contra qui s’ha de lluitar amb l'acció de la força és contra el narcotràfic, que és qui causa els mals més profunds. S'ha de combatre. Primer, amb la legalització, que dinamiti el mercat negre on operen els càrtels de la droga. En segon lloc, amb l’acció de la justícia i els cossos de seguretat contra les màfies. Però la lluita de les drogues –i per tant contra el consum i els consumidors– no ha de ser per la via de la repressió i la criminalització com s’ha fet fins ara, sinó a través de la conscienciació i la informació.

Un dels experiments més interessants en aquest sentit, després del d’Holanda, és el del president José Mújica a l’Uruguai. És el primer país de l’Amèrica Llatina, la regió del món on més es pateixen les conseqüències del narcotràfic, que ha fet un pas decidit cap a la despenalització de les drogues. L’objectiu és ben senzill: acabar amb el mercat negre. "S’intenta acabar amb la clandestinitat, identificar i tenir un mercat a la llum del dia", en paraules del propi dirigent uruguaià. Potser la via escollida, que sigui l’Estat qui la vengui, no és la millor de les possibilitats, però sí que és un gran avanç per a acabar amb el terror. En la mateixa línia que Samper, Mújica ja ho va avisar aquest mateix estiu: "El verdader problema no és la marihuana, sinó el narcotràfic".

Perquè la lluita contra les drogues –que no contra el narcotràfic–, que declara les drogues il·legals i que per tant tracta els seus consumidors de delinqüents, no para de demostrar els seus fracassos. Un cop rere l’altre. No ha funcionat. Ha acabat portant moltes més desgràcies que no pas alegries. "El dany és molt superior als resultats que s’estan obtenint", en paraules del mateix president Samper a Foreign Affairs. I Albert Einstein ja va advertir que la bogeria consisteix a fer una cosa una vegada i una altra a l’espera d’obtenir resultats ben diferents. El preu d’aquesta bogeria, d’aquesta tossuderia malaltissa, acaben sent milers i milers de morts a mans del narcotràfic, que no de les drogues.

http://www.liberal.cat/veus/direccio/despenalitzacio/