Hawaii, una història també britànica, hispana, japonesa...
L’Anglaterra victoriana va exercir una gran fascinació sobre els reis de Hawaii, però els imperis no han estat mai ni amables ni generosos. Quan al rei Kamehameha II se li va acudir a mitjan segle XIX fer el llarg viatge amb vaixell a Londres per presentar els seus respectes a Jordi III i demanar-li protecció davant uns Estats Units cada vegada més agressius, mai no li hauria passat pel cap que tot acabaria tan malament.
El monarca hawaià i la seva dona no van arribar mai a ser rebuts a palau, i es van passar setmanes esperant torn a la cort, comprant i visitant les atraccions turístiques. Mentrestant, desgraciadament, van contreure la varicel·la (una malaltia europea contra la qual el seu sistema immunològic no estava preparat) i van morir. A Honolulu la desgràcia va causar una gran commoció, però a Londres ni tan sols va ser notícia. Els diaris de l’època tenien altres històries de què preocupar-se.
Hawaii es troba geogràficament a mig camí entre Amèrica del Nord i el Japó, però políticament sempre ha estat a mig camí entre la Gran Bretanya i els Estats Units. És l’únic estat de la Unió que ha estat monarquia constitucional, i és l’únic que té a la bandera (a la cantonada superior esquerra) la Union Jack. Durant un breu període de temps fins i tot va ser un protectorat britànic, i durant un període més llarg els seus reis van creure que ho eren, però en realitat els anglesos (que ja se sap que tenen “interessos permanents però no amistats permanents”) no se sentien sota cap obligació legal.
La complexa relació d’amor i odi entre Hawaii i l’imperi britànic va començar el 1778, quan el capità Cook va desembarcar a la badia de Kealakekua (Illa Gran), va batejar l’arxipèlag com les Illes Sandwitch i es va trobar enmig d’unes complexes batalles polítiques i religioses entre els diferents reietons locals. La fortuna li va somriure al principi, perquè la seva aparició quadrava amb una profecia, i va ser reverenciat com una mena de semidéu. Tot va anar com la seda fins al febrer de l’any següent, quan va decidir marxar. Una forta tempesta va trencar el pal d’un dels seus vaixells i el va obligar a tornar a terra ferma. Però aquesta vegada la benvinguda no va ser tan calorosa, i un hawaià li va clavar un punyal i el va matar. Així de burro va ser el final d’un dels grans exploradors de la història.
Amb la lliçó ben apresa sobre la variabilitat de l’humor local, el capità George Vancouver va anar amb compte de no ferir-los la susceptibilitat i els va causar bona impressió com a home savi i afectuós. Es va negar a vendre armes a cap facció en les interminables guerres intestines per no fomentar una carnisseria, i va ser gràcies a ell que la Union Jack es va hissar per primera vegada als edificis oficials de Honolulu. Londres no se sentia compromesa a res, però els reis hawaians pensaven que d’aquesta manera ni nord-americans ni francesos (les illes sempre han estat molt llamineres) no gosarien ficar-se amb ells.
Política i religió sempre han estat una barreja explosiva. Missioners protestants britànics i nordamericans van concertar dividirse el Pacífic entre ells, amb els territoris al nord de l’equador per als primers, i al sud de l’equador per als segons. I a més van convèncer els monarques de Hawaii que declaressin il·legal el catolicisme i deportessin tots els sacerdots francesos. París va respondre enviant un contingent militar que va envair Honolulu i va causar danys per valor de 100.000 dòlars de l’època abans de replegar-se. El missatge havia quedat clar, i va ser llavors quan l’arxipèlag va demanar la protecció de l’imperi britànic.
Però els imperis no són romàntics. Lord George Paulet, de la Royal Navy, va exigir el rei Kamehameha III la submissió de les illes a la corona . Però el furor internacional va fer que el Foreign Office qualifiqués l’incident de “desafortunat malentès” i retornés la independència a Hawaii. Fins que van arribar els Estats Units...
30-XII-13, R. Ramos, lavanguardia
La monarquia constitucional hawaiana, anglòfila, va ser deposada en un cop d’Estat nord-americà. Però no organitzat pel govern ni executat per l’exèrcit, sinó dut a terme per missioners, homes de negocis i els terratinents amos de les plantacions de pinya i sucre. Un putsch religiós i mercantil. Com que la reina Liliuokalani amenaçava d’imposar-los tarifes, els colpistes van constituir un comitè de seguretat que va deposar la legítima monarca, la va tenir tancada durant nou mesos al palau i va declarar una República de Hawaii controlada per blancs ultraconservadors, dignes antecessors del Tea Party. El segle XIX arribava a la fi, i per a Hawaii també l’edat de la innocència.
Amb els nous amos van arribar nous invents, nous costums i noves maneres de fer les coses. Va arribar l’american way of life. Però no els vaquers, aquí anomenats paniolos, que aleshores feia ja més de mig segle que domaven cavalls, tractaven amb bestiar i gestionaven els ranxos. Texas no sabia el que era un barret Stetson, un Colt 45, una vaca charolesa o una sarsaparrella (la beguda no alcohòlica que a l’Oest donaven als adolescents al saloon) quan a Hawaii ja hi havia cowboys.
No s’han de confondre els panolis amb els paniolos, encara que les dues paraules vulguin dir espanyols. Als primers es dirigia l’envellit Generalísimo en el seu discurs de final d’any, balbucejant i movent la mà amunt i avall com un autòmat, per enaltir els valors eterns de la família, el municipi i el sindicat. Els segons són els vaquers hawaians, a qui els nadius van dir espanyols (en la seva llengua no hi ha la s, i totes les paraules acaben en una vocal, per això paniolo), perquè els originals van arribar de Mèxic i Califòrnia.
Hawaii, malgrat els tòpics, és molt més que les planxes de surf, els hippies, les palmeres i les pinyes colades als hotels de Waikiki. Té pistes d’esquí, volcans actius, platges de sorra negra i l’observatori astronòmic més important del món (dalt de la muntanya Mauna Kea, a 4.200 metres sobre el nivell del mar). També el ranxo més gran, el rodeo més important (4 de Juliol a Maui) i els vaquers més antics i millors dels Estats Units d’Amèrica.
La història de com hi van arribar és molt divertida. El 1798 el capità George Vancouver, que volia guanyar-se amics després de l’assassinat del capità Cook, va regalar cinc caps de bestiar al rei Kamehameha I, que mai no havia vist animals d’aquesta mena. Com que estaven febles i malalts després del llarg viatge per mar, Sa Majestat va decretar un kapu, que és una espècie de fàtua a la inversa, i va prohibir que ningú els fes mal, i evidentment que se’ls mengessin. Es van convertir en vaques sagrades.
Cuidats fins aquest punt, el bestiar va proliferar fins a convertir-se en desenes de milers, que destruïen les collites i les teulades de palla de les cabanyes, una veritable plaga. Els nadius, desconeixedors de l’art de la soga, cavaven rases al terra perquè hi caiguessin i s’esberlessin el cap.
Un aventurer de Massachussets anomenat John Palmer Parker, tan eixerit que es va casar amb la filla del rei, va obtenir permís per contractar vaquers mexicans que posessin una mica d’ordre, a canvi d’un terreny de 8.000 metres quadrats a Waimea, que amb el temps va créixer fins a les 70.000 hectàrees actuals i és el més gran de tot Amèrica del Nord.
Els paniolos van portar el castellà, les alforges, la guitarra, les ferradures i la seva peculiar manera de vestir. El 1908, tres vaquers van anar a competir a un rodeo a Cheyenne (Wyoming), on ningú no se’ls va prendre seriosament. Mentre els altres practicaven, ells observaven. I quan va arribar el seu torn, un va quedar sisè, un altre tercer, i Purdy va guanyar el concurs lligant dos toros en 56 segons, davant 30.000 espectadors atònits. Va tenir 17 fills, a qui va recomanar que es dediquessin a una altra feina perquè la de cowboy era dura i mal pagada, però no li van fer cas i els seus descendents són els propietaris del ranxo Ulupalakua de Maui. La població llatina de Hawaii ha augmentat un 38% des del 2010, però es dedica a altres coses. Avui els vaquers no van a cavall sinó en 4x4, i no duen barrets Stetson, sinó gorres de beisbol. Però continuen sent coneguts com els paniolos, els espanyols.
30-XII-13, R. Ramos, lavanguardia
Els primers japonesos van arribar a Hawaii a finals del segle XIX, després del cop d’Estat perpetrat pels oligarques nord-americans, que van deposar la monarquia constitucional i van instaurar un Govern provisional liderat pel missioner protestant Sanford Dole (cosí de James Dole, el de la pinya que porta el seu nom i es ven en llaunes a tot el món).
El president dels EUA Grover Cleveland es va negar a reconèixer aquesta república pirata, però es va imposar la realpolitik i el seu successor, McKinley, la va rebre amb els braços oberts. Era el 1898, i faltaven 43 anys per a Pearl Harbor.
Els amos de les grans plantacions de sucre i pinya (encara els motors de l’economia de l’arxipèlag, juntament amb el turisme) necessitaven mà d’obra barata, com els seus col·legues del Sud. Tanmateix, mentre que els terratinents d’Alabama, Mississipí i les Carolines feien fortuna gràcies a l’esclavitud, els hawaians van enviar agents al Japó rural per reclutar amb contractes de tres anys joves que no havien sortit mai del seu poble, no parlaven ni una paraula d’anglès i no havien vist mai una canya de sucre. Van ser els issei, la primera generació.
L’arribada dels japonesos va canviar per sempre el rostre de Lahaina i tot Hawaii. El 1853, la població nativa constituïa un 97% del total. El 1923 havia quedat reduïda a un 16%, i la majoria era ja d’origen nipó. Avui, les illes són un encreuament entre Orient i Occident, on la cultura del sake, el sushi i el sashimi competeixen molt dignament amb la del hot-dog, la Coca-Cola i les hamburgueses. El pes de la història es veu per tot arreu.
El Hawaii de la primera meitat del segle XX, fins a la Segona Guerra Mundial, era una societat controlada pels interessos nordamericans, però amb un funcionament molt sui gèneris, que es guiava per les seves pròpies regles.
Manaven els interessos agroindustrials, i els immigrants japonesos vivien dins de les plantacions (més grans que els seus pobles de procedència, i amb els seus propis temples budistes) tallant canya de sol a sol, supervisats per capatassos blancs. Molts, acostumats a una cultura del treball molt més sofisticada, no van poder aguantar-ho i quan en van tenir oportunitat van marxar a Califòrnia, Washington i Oregon.
Els que es van quedar van contribuir a canviar radicalment la societat de Hawaii i posar límit a oligarques com els Dole, formant els primers sindicats i unint-se als treballadors filipins, coreans, xinesos, espanyols i portuguesos per orquestrar grans vagues en demanda de millors salaris i condicions de vida, que van paralitzar diverses vegades l’economia de les illes.
Abans de Pearl Harbor, els japonesos de segona generació, els nisei, constituïen ja el 40% de la població i gaudien d’una àmplia autonomia cultural i bastant respecte social, tot i que econòmicament continuaven sent ciutadans de segona. I encara que supeditats a un estricte sistema jeràrquic en el qual manaven els homes de negocis nord-americans, ells practicaven la seva religió, podien celebrar les seves festes, tenien els seus propis diaris, temples, escoles i camps de beisbol.
La vida dels japonesos de Hawaii, i de tot Estats Units, va canviar el matí del 7 de desembre del 1941, un diumenge, quan bombarders japonesos van atacar Pearl Harbor (una badia als afores de Honolulu)i van enfonsar 18 vaixells, van inhabilitar 200 avions i van matar més de 2.000 soldats. En menys de 24 hores el govern provisional va ser reemplaçat per una junta militar controlada per Washington, que va estar al poder cinc anys, fins al final de la Segona Guerra Mundial. “Va ser molt dur –explica la senyora Kimura, japonesa de tercera generació, a la botiga d’artesania que porta el seu nom a Holualoa (Illa Gran) i que va fundar l’avi l’any 1915–. Ens vam convertir en el centre de totes les sospites, fins i tot els nostres amics ens miraven malament, encara que havíem nascut a Hawaii i érem tan hawaians com ells. Els nostres negocis se’n van ressentir molt, era qüestió de sobreviure”.
Però així com a la resta dels Estats Units desenes de milers de ciutadans d’origen nipó van ser detinguts i tancats en camps d’internament, aquí no va ser així per la força numèrica i el poder econòmic de la comunitat.
Després de la guerra tot va canviar, el Partit Demòcrata va aconseguir el control polític de les illes, va arribar el turisme i els japonesos es van fer metges, enginyers i advocats. Amb el seu suport, Hawaii es va convertir el 1959 en la cinquantena estrella de la Unió.
30-XII-13, R. Ramos, lavanguardia