"Sobre el Concordato de 1953 y los Acuerdos Concordatarios de 1976 y 1979", Joan Francesc Pont

L’Església Catòlica Romana és l’única institució religiosa del món que considera innegociable el seu reconeixement com a subjecte del dret internacional i, per tant, a ser tractada com un "Estat" que s’anomena la "Santa Seu". L'origen d'aquesta insòlita postura és el poder temporal dels papes-reis [els Estats Pontificis conquerits a sang i foc per Rodrigo Borja/Borgia i Giuliano della Rovere, coneguts com Alexandre VI i Juli II] que es va mantenir fins la unificació d'Itàlia al Segle XIX. Neix en aquell moment l'anomenada qüestió romana que angoixava els catòlics dels països tradicionalment controlats per aquesta confessió, mentre que el tema era bastant indiferent als catòlics de països multiconfessionals com els Estats Units d'Amèrica. El Papa va arribar a considerar heretges els bisbes nord-americans per acceptar la llibertat de cultes i, per tant, per acceptar el tracte del catolicisme com una religió més. Mussolini resol la qüestió romana amb el Tractat de Letrán d'11 de febrer de 1929, amb la creació d'una ficció d'Estat al Vaticà.

Les religions es relacionen amb els Estats des de l'entitat nacional corresponent de cada una d'elles. Així, els Consells Evangèlic, Islàmic o Jueu signen acords amb l'Estat Espanyol que són aprovats per les Corts Generals. Però la Conferència Episcopal Espanyola no és la representant de l’Església Catòlica davant el govern espanyol. Al contrari és la Santa Seu qui signa amb l'Estat Espanyol un Tractat Internacional, no un acord com les altres religions, previstos a la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els acords entre l’Església Catòlica Romana i l'Estat Espanyol són tractats internacionals -article 96 de la Constitució-, que prevalen sobre l'ordenament intern, i que la doctrina anomena concordats. En mèrit d'aquest tracte especial, l'ambaixador de la Santa Seu, anomenat nunci, és el degà del cos diplomàtic a Espanya. Les altres confessions tenen uns acords que no són internacionals, són de dret intern, no prevalen sobre la resta de l'ordenament i no donen dret a cap mena de privilegi diplomàtic. El Concordat de 27 d'agost de 1953 correspon plenament al model més antic i totalitari de submissió d'un Estat al monopoli d'una religió a la qual declara única i oficial. Els acords de 1976 i de 1979 introdueixen la doctrina del Concili Vaticà II a la que invoquen, però no encara els valors consagrats per la Constitució a la que ignoren: van substituint els preceptes del Concordat de 1953 per uns de nous, però els acords esmentats són veritables tractats internacionals i existeixen en funció del Concordat: canvia la regulació, però no s'expulsa de l'ordenament l’instrument originari. Així regulen un nou règim concordatari vigent fins avui, que constitueix una excepció i un privilegi respecte a qualsevol altra creença o convicció. Pel seu origen, el Concordat de 1953; pel seu sistema d'aprovació amb un subjecte estranger i no amb l’Església local; pel seu caràcter excepcional com tractats i no com acords interns i pel seu contingut en temes com el reconeixement de la jurisdicció matrimonial de l’Església Catòlica, entre altres raons. els acords concordataris de 1976 i de 1979 són preconstitucionals.

per Joan-Francesc Pont Clemente, President de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.