Nueva Caledonia también tiene "derecho a decidir"

Avui arribaran a Nouméa, capital de Nova Caledònia, les restes del cap indígena Ataï, líder de la insurrecció del 1878 contra el domini francès. Les restes es limiten al seu cap, al costat del cap del seu bruixot, però seran objecte d'un memorable enterrament amb tòtems del seu clan. Els dos caps van estar molts anys perduts fins que algú els va trobar en un armari del Musée de l'Homme i els va identificar. Ataï és una figura emblemàtica per al nacionalisme canac i la seva revolta, una fita.

El primer grup independentista modern de Nova Caledònia (situada a l'est d'Austràlia, a 17.000 quilòmetres de França) es va dir Grup 1878 en record d'aquella primera gran insurrecció que encara cueja avui, de manera que molts sospiten que el veritable motiu de la pèrdua museística és polític. Colonitzada per França el 1853, en només vint anys la situació es va fer insostenible per als indígenes, expulsats de les millors terres pels colons i el seu bestiar. Una gran sequera va encendre la flama que el 19 de juliol va desembocar en la matança d'una família de colons. L'autoritat colonial va respondre amb l'empresonament de vuit caps indígenes, fet que va generalitzar la insurgència, particularment a l'oest de l'illa. Ataï en va ser el cap militar.

El comandant militar francès, el coronel Gally Posseboc, va caure entre els primers en una emboscada. Contra la guerra de guerrilles, el seu successor va mobilitzar els clans locals de l'est de l'illa, adversaris d'Ataï. Van ser aquests qui van capturar i van decapitar el cap insurgent, l'1 de setembre del 1878. Els caps del cap guerrer i del seu bruixot van arribar a la metròpoli un any després per al seu "estudi", en una època en què l'home blanc extreia tota mena de conclusions "culturals" de l'observació dels cranis dels "salvatges".

La insurrecció va durar sis mesos i hi van morir 1.200 indígenes, sobre una població de 40.000, a més de 200 europeus. Però la mort no ofereix més que un aspecte del desastre amb què es va saldar per als nadius, amb llogarrets incendiats, tribus deportades i obligació de residència en un sistema de reserves en terres marginals del qual no van poder sortir fins al 1946.

Sense atendre a aquesta història, costa d'apreciar l'ambient que regnava dijous passat en la cerimònia de restitució de les restes d'Ataï als seus descendents: dues caixes de fusta clara, flanquejades per quatre tòtems clànics, disposades en una sala del Museu Nacional d'Història de París, en presència de la ministra per a Afers d'Ultramar, la caribenya George Pau-Langevin.

"La reconciliació és un acte difícil i de vegades dolorós", va constatar la ministra. Acabava de suportar una intervenció de 45 minuts del cap Berge Kawa, de 67 anys, cap de la delegació canaca que s'ha emportat les restes d'Ataï a casa i el seu descendent directe. Un discurs descrit per la premsa francesa com a "fort" i ple "d'emoció i rancúnia", en el qual el representant indígena no va dir més que evidències: que l'assumpte era com si els caps decapitats de Vercingétorix o del general De Gaulle haguessin estat portats a un museu a 17.000 quilòmetres de França, i que tot això guardava relació amb problemes tan actuals com l'enorme taxa de fracàs escolar dels joves canacs o la contaminació ocasionada per recents accidents industrials a Nova Caledònia, estrambòtic nom escocès amb el qual els europeus van batejar a l'illa d'aspecte tropical al segle XVIII.

"Aquestes relíquies ens parlen d'una realitat colonial cruel i bàrbara, de dos pobles que no han deixat d'enfrontar-se", va dir Berge Kawa. "Encara avui el poble canac està desil·lusionat i trist al seu propi país", va afegir.

Particularment des dels anys vuitanta, el nacionalisme canac no ha deixat de revolucionar-se. El 1985 tiradors de la policia van matar el líder nacionalista Éloi Machoro. El 1987 va ser assassinat Jean-Marie Tjibaou, un altre dels seus líders. El maig del 1988 la retenció de 16 gendarmes per activistes independentistes del Front d'Alliberament Nacional Canac i Socialista (FLNKS) va donar lloc a un innecessari gest de fermesa per potenciar la campanya presidencial de Jacques Chirac, amb el resultat de 20 indígenes morts per la llegenda que la vida dels gendarmes corria perill, episodi narrat recentment per la pel·lícula de Mathieu Kassovitz L'ordre et la morale.

El maig del 2011 van arrencar fortes protestes socials contra els elevats preus, entre un 30% i un 60% per sobre dels de la metròpoli. Dos anys després, una vaga general va imposar la congelació de preus de prop de 500 productes de primera necessitat. L'agost del mateix any, hi va haver quatre morts i 23 ferits en la dispersió del bloqueig de la pista d'aterratge a l'illa de Maré, en les protestes pels elevats preus del transport...

Nova Caledònia té una gran importància per a França. Allotja la quarta mina de níquel més gran del món. Gràcies als seus territoris insulars del Pacífic, la Polinèsia i Nova Caledònia, França disposa de la segon zona econòmica exclusiva del Pacífic; només per darrere dels Estats Units, cosa que té gran importància des del punt de vista de l'explotació de recursos marítims i minerals submarins.

Entre el 2014 i el 2018, Nova Caledònia, on els indígenes representen el 40% de la població, podrà celebrar un referèndum sobre el seu estatus: independència, estat associat o autonomia dins de França. François Hollande ha de visitar el territori al novembre. El retorn del cap d'Ataï forma part de les mesures prèvies a la visita presidencial.

2-IX-14, R. Poch, lavanguardia