lo de (los Papeles de) Panamá, una minucia

Resultat d'imatges de panama papersDe fet, una gran majoria de països no consideren Panamà un paradís fiscalstricto sensu, tot i que aquí entrarien en joc els interessos geopolítics dels Estats, que, no ho oblidem, estan en mans dels poders econòmics. John Adams, que va ser el segon president dels Estats Units, va dir (a finals del segle XVIII!!): “Hi ha dues maneres de conquerir i esclavitzar una nació, una és amb l’espasa i l’altra és amb el deute”. Doncs, sí, és exactament això.

Per saber per on plora la criatura, caldria, aquests dies, recuperar l’excel·lent i exhaustiu informe que va publicar, al març de l’any passat, Intermón-Oxfam, amb el nom “La ilusión fiscal” 

La Unió Europea deixa d’ingressar cada any per l’evasió i/o l’elusió fiscal un bilió d’euros, el que equival a dues vegades la despesa pública en salut dels seus 508 milions d’habitants.

Resultat d'imatges de panama papersSegons estadístiques i estimacions absolutament oficials (l’OCDE o l’FMI, per exemple), al menys la meitat del comerç mundial passa per un paradís fiscal. Un 60% del comerç mundial es realitza entre empreses del mateix grup, que poden alterar més fàcilment les condicions amb què es realitzen les operacions. El 42% de la facturació neta de les grans empreses nord-americanes prové de paradisos fiscals. Els actius en paradisos fiscals s’estimen entre 20 i 32 bilions de dòlars, una quantitat superior al PIB total dels Estats Units i la Xina junts, les dues economies més grans del món, i els actius llatinoamericans en paradisos fiscals arriben als dos bilions de dòlars, l’equivalent a tot el PIB del Brasil.

34 de les 35 empreses de l’Ibex 35 (l’índex borsari de referència espanyol) tenen presència en paradisos fiscals, comptabilitzant un total de 810 filials a finals del 2013. Només el Banco de Santander en té 182.  La inversió espanyola cap a paradisos fiscals va créixer un 205% entre 2013 i 2014. Més del 25% de la inversió espanyola a l’exterior són en realitat préstecs a les seves empreses filials, i més d’un 12% és “inversió circular”, és a dir, inversió que surt d’Espanya i torna a Espanya després d’haver passat per un paradís fiscal.

Una bona part d’aquestes empreses tenen una filial a les illes Caiman, que és un clàssic, però les preferències de les grans empreses espanyoles van cap a destinacions més properes: Suïssa, Luxemburg i Holanda, països que, segons la llista oficial espanyola, no són paradisos fiscals, encara que són innegables els entramats d’enginyeria fiscal, com es diu en l’argot financer. En el llenguatge internacional, els paradisos fiscals són els OFC’s (Offshore Financial Centers), encara que també hi juguen un paper les institucions bancàries que es dediquen al shadow banking (activitats bancàries a l’ombra) denominades OFI (Other Financial Institutions). No em negareu que el llenguatge financer és sibil·lí: donen oficialitat a allò que no hauria de ser lícit.

De fet, sembla que Suïssa gestiona un 30% del total del shadow banking. Cal remarcar que, d’aquests tres països, Holanda no contempla el secret bancari propi dels paradisos fiscals, i fa gala de transparència. Nogensmenys, els holdings no paguen impostos pels dividends que reporten les seves filials, sempre i quan el holding sigui propietari de, al menys, un 5% de les accions de l’empresa filial. La forma jurídica de la majoria de las societats és la denominada Besloten Vennootschap o BV, que es pot traduir com a “societat privada” o “societat de responsabilitat limitada”. El que aquí denominem una SL, vaja. Aquestes societats requereixen un capital mínim de 18.000€ i es conformen per accions que no són transferibles lliurement. Per domiciliar un holding  a Holanda, només cal registrar-lo i disposar d’una seu. Amsterdam, com Panamà,  està ple de les denominades “empreses bústia”, moltes vegades un bufet d’advocats que es limita a “llogar” l’adreça on estan situats. Holanda és el país amb el més gran nombre d’acords per evitar la doble imposició, gràcies a la qual els beneficis es declaren i tributen a Holanda i el diner passa a ser un capital totalment net i lliure per circular.

Luxemburg és un cas ben diferent i està al punt de mira de la UE i la OCDE, sobre tot, des que, fa un temps, va esclatar l’escàndol denominat Luxleaks, denunciat també, com ara ha passat a Panamà, per la Internacional de Periodistes d’Investigació al novembre del 2014, en el qual es detalla cóm el govern luxemburguès va negociar amb grans empreses transnacionals per dissenyar acords fiscals a mida.

Cal recordar aquí que el president actual de la Comissió Europea, Jean-Claude Junker, era primer ministre de Luxemburg en l’època en que es van dissenyar aquests acords? Cal recordar que Dijsselbloem, president de l’Eurogrup i abanderat de l’ortodòxia pura i dura de les retallades en els països del sud, és ministre de finances d’Holanda (i com a representant del Partit del Treball, per cert, que forma part del grup socialista al parlament Europeu)? Cal recordar que el president del Banc Central Europeu, Draghi,  era vicepresident de Goldman Sachs International? I que el ministre en funcions espanyol d’economia, Luís de Guindos, que es va postular per succeir Dijssselbloem, era president per a Espanya i Portugal de Lehman Brothers, el dia que va fer fallida?

Diuen que el papers de Panamà deixen al descobert unes 200.000 empreses. A  l’estat de Delaware, que és el paradís fiscal enmig del  territori nord-americà (i lloc també molt preuat, els darrers temps, per les empreses espanyoles), un edifici d’un sol pis té domiciliades 285.000 empreses. Per si els interessa, l’adreça és 1209, Orange Street, Wilmington, New Castle.