ríos (y fuentes, y pozos) de mierda (de cerdos)
Un informe sobre el estado de los cursos fluviales de la comarca de Osona, realizado por el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM), indica que algunos tramos de los ríos Gurri, Mèder y Rimentol a su paso por el municipio de Vic muestran una calidad biológica mediocre o mala. En estos lugares, la concentración de nutrientes (amonio, nitratos, nitritos y fosfatos) ha aumentado considerablemente, sobre todo en zonas de mucha densidad humana y de gran actividad agraria.
Lo mismo ocurre con el Ter tras su paso por Manlleu. El aumento de nutrientes coincide con el cierre de las plantas de purines. Sin embargo, el informe señala que el conjunto de los ríos de Osona –entre ellos, el Ter antes de entrar en Manlleu– mantiene una calidad biológica aceptable.
Núria Sellarès, ingeniera del CERM, apunta que “el poco caudal y el largo periodo de sequía han favorecido la concentración de nutrientes, debido a la falta de dilución en el agua de los ríos. Otra causa probable de la situación es el exceso de abono vertido en los campos, que puede convertirse en un importante foco de contaminación difusa de nutrientes (nitrógeno y fósforo) en los cursos fluviales”.
El estudio –que ha medido el caudal y ha determinado la calidad del hábitat fluvial y el bosque de ribera, así como la calidad fisicoquímica y biológica del agua–se ha hecho en 22 tramos fluviales de los municipios de Vic, Manlleu, Les Masies de Voltregà, Torelló, Taradell, Sant Quirze de Besora, Sant Pere de Torelló, Roda de Ter, Vilanova de Sau, Tavertet, Rupit y Santa Eulàlia de Riuprimer.
Marc Ordeix, que ha dirigido el trabajo, explica que “desde 1991, no se habían detectado valores tan elevados de compuestos de nitrógeno y fósforo en las entradas de Vic del Gurri y el Mèder”. “Los datos de los años 2014 y 2015 –agrega– parecen indicar que estos valores se deben a la gestión parcial o insuficiente de los residuos ganaderos de la comarca. Eso ha llevado a considerar las aguas de los pozos de Osona prácticamente inutilizables para beber”.
Los tramos medios del Gurri y el Mèder se encuentran afectados básicamente por la ocupación de sus orillas por campos de cultivo, que reducen el bosque de ribera a una única línea de árboles y vegetación acuática junto al agua.
En el caso de Vic, el estudio destaca que la baja calidad del hábitat del Mèder es más evidente en un tramo que está canalizado y con hormigón en la orilla, de manera que el río no puede comportarse de manera natural. La vegetación de ribera es prácticamente inexistente y, cuando la hay, está alterada y modificada...
Por otro lado, el resultado de los análisis practicados en 116 fuentes de la comarca de Osona, por un laboratorio de Torelló y a instancias del Grup de Defensa del Ter, han dado como resultado que el 42% no son potables. Es un valor inferior al del año 2014 y que se atribuye a la sequía, un hecho que comporta que algunas de las fuentes se hayan secado o que el nitrato haya quedado retenido en las primeras capas de los terrenos.
18-IV-16,T. Coromina, lavanguardia
Porcalipsis: l’eix dels porcs catalans {feature}
Fuet a la inauguració del pis del teu company de classe. Carn arrebossada pels teus cosins petits. La botifarrada amb els de l’oficina. El cerdo agridulce del restaurant xinès de la cantonada. Pernil dolç al bikini de l’esmorzar.
És impossible escapar-ne. Si ets un català mitjà, cada any menjaràs 12,46 kg de carn de porc i pagaràs 76,25€ en menjar-la. És la carn més consumida a les llars catalanes, si tenim en compte tots els embotits que se’n deriven.
Aquesta carn surt d’algun lloc. Surt dels quasi set milions i mig de porcs que hi ha a Catalunya actualment. Tants porcs com persones. I de tots aquests porcs, la província de Lleida en té més de la meitat. De fet, hi ha deu porcs per cada lleidatà.
Són xifres excepcionals, a l’estat espanyol i a ’Europa també. Espanya és el sisè país amb més porcs del món, i a d’Espanya, Catalunya és la comunitat autònoma líder. Aquestes xifres excepcionals es tradueixen en diners: el sector porcí representa entre el 3% i el 3,5% del PIB de Catalunya, i és el segon sector que més hi contribueix després del turisme.
Fins aquí no hi ha res que no ens poguéssim imaginar. Mengem molt porc, hi ha molts porcs, els porcs mouen molts diners. Ara bé, darrere d’aquests animals hi ha moltes més coses: una indústria i un mercat globalitzat que fa que per cada caloria de porc que mengis se n’hagin gastat entre 15 i 20 en fer-te-la arribar a la boca, segons un estudi de la UNESCO. Una indústria que fa que menjar un kilogram de porc equivalgui a gastar tanta aigua com una dutxa de tres hores i mitja i a emetre tant CO2 com conduir durant 40 km.
FORRELLAT PORCÍ
Infografía by Angel Sanz Correa
L’energia que obtenim de menjar porc costa quinze vegades més de fer, a més de gastar grans quantitats d’aigua i produir gasos d’efecte hivernacle. El motiu el trobem a la immensa cadena productiva que hi ha darrere del nostre sopar. Per començar, el pinso: la majoria de pinso que alimenta els porcs catalans no es produeix directament aquí, sinó que es fabrica a partir dels cereals i la soja importats principalment d’Amèrica Llatina. Tot i així, a Catalunya també se’n fa: més de la meitat del pinso que es fabrica es destina només al sector porcí. Quasi quatre milions de tones l’any.
Un cop el pinso arriba al port de Barcelona, es comença a distribuir pel territori. A Barcelona no n’hi queda res: el Barcelonès té exactament 0 porcs. En canvi, les comarques del Segrià o la Noguera superen els 900.000 caps de bestiar, i Osona rasa els 800.000.
Són porcs que neixen a partir de la inseminació de les truges. Un cop les truges pareixen, les cries es deslleten al cap de 23 dies i després d’un període de tran-sició entren a un camió i són transportats a les granges d’engreix. En aquest punt, el porc pesa entre 18 i 20 kg. Els propers cinc mesos se’ls passarà menjant, bevent i prenent antibiòtic. Més del 4% del cost d’un porc es dedica als medicaments: per evitar que els animals es posin malalts, es tracten amb antibiòtic preventiu, és a dir que se’ls hi dóna medicament sense que estiguin malalts.
Menjant, bevent i prenent antibiòtic fins arribar als 105 kg. Un pes que significa el sacrifici: serà transportat un cop més fins a l’escorxador, adormit amb CO2, degollat, trossejat i comercialitzat. Aquest procés costa uns 365 euros per porc i passa més de 19 milions de vegades a Catalunya cada any: 50.000 sacrificis al dia. Ben bé la meitat es maten a la província de Barcelona, concretament a la comarca d’Osona, que concentra el 30% dels sacrificis de tot Catalunya. I els 50.000 sacrificis al dia es converteixen en una tona i mitja de carn de porc anual.
No tota aquesta carn es menja aquí. La meitat s’exporta a França, Portugal o Itàlia, tot i que a vegades arriba tan lluny com Corea del Sud o Japó. Així, la soja que s’ha conreat a Brasil pot acabar a l’estómac d’un xinès que sopa porc agredolç, però haurà passat per les mans de la forta indústria porcina catalana.
EL PECAT ORIGINAL. INCÍS HISTÒRIC
Això no ha estat sempre així. De fet, si ens remuntem en el temps, gran part de la població ni tan sols menjava carn porcina. Què hem fet per arribar fins al punt de tenir tants porcs com catalans? Sembla que el pecat original correspon als romans, que van ser els primers en aprofitar l’animal per alimentar-se, mentre la majoria de religions se n’abstenien. Carlos Azcoytia, especialista en història de la gastronomia, explica que la clau està “en la productivitat de la seva reproducció i cria i l’aprofitament quasi integral de l’animal”.
Infografía by Angel Sanz Correa
El porc va arribar per quedar-se molt més temps que els romans: es va convertir en un aliment habitual al llarg dels segles a la Península, i va adquirir una rellevància especial amb la Revolució Industrial per “la necessitat d’alimentar a grans masses d’obrers que treballaven a les fàbriques” i per ser un animal polivalent que servia a la vegada de “reciclador de residus sòlids i d’aliment”, segons Azcoytia.
Així, Catalunya ha tingut tots els números per desenvolupar el sector porcí: un clima adequat i una tradició que es va transformar en una indústria cada vegada més forta, sobretot en comparació amb la resta d’Espanya. El boom es produeix a les dècades de 1980 i 1990: les petites explotacions familiars es converteixen en granges més grans, els grups empresarials es comencen a definir i la producció augmenta, però no perquè els catalans mengem més porcs, sinó perquè comença l’exportació. Fins que queda el paisatge actual: un sector competitiu i cada vegada més concentrat que acumula set milions i mig de porcs i que envia a fora de Catalunya la meitat de la carn que produeix.
DINERS. LA MÀFIA DELS GORDETS
Tornem a les calories. Si produir carn de porc costa tanta energia vol dir que és una indústria que mou molts diners i especialment a Catalunya, on es projecta com a sector fort. De tota la carn porcina de l’estat espanyol, la meitat es produeix a aquí. 29.000 persones estan empleades en el sector, i el nombre és encara més elevat si tenim en compte l’impacte indirecte: el transport, els serveis sanitaris, els fabricants de maquinària.
En els darrers anys, el sector porcí ha viscut un procés d’expansió, però també de concentració. “És un mercat difícil i el petit ramader ho té complicat”, corrobora Ricard Parés, director de PORCAT (Associació Catalana de Productors del Porcí). Les dades diuen que el 75% de les granges són “integrades”, és a dir, que treballen dins d’una cadena de producció d’una empresa més gran i no tenen animals propis.
És el cas d’en Josep Talavera, el propietari des de fa temps d’una explotació relativament petita a prop de Tàrrega. Relativament petita vol dir menys de 1000 porcs: actualment no s’obre cap granja d’engreix per sota d’aquest nombre. “Em porten els porcs els de Vall Companys i ells se’ls enduen”, explica Talavera, que guanya uns 12€ per porc.
Vall Companys és un dels grans grups del sector. Va tancar l’any 2014 amb uns beneficis nets de 35 milions d’euros. És un grup que no només es centra en la producció de carn, sinó que també treballa en la producció de pinso. Un altre dels grups coneguts del sector és Casa Tarradellas, que tancava 2014 amb un increment del 5,6% de les seves vendes. Tarradellas, de la mateixa manera que Àrea de Guissona, han anat estenent la seva presència a tots els sectors de la cadena de producció porcina fins a dominar-ne tots els esglaons, cosa que els afavoreix en abaratir els preus.
Infografía by Angel Sanz Correa
Són conglomerats empresarials que no han notat la crisi de la mateixa manera que ho han fet els ramaders més petits. “Per una granja gran que s’obre, se’n tanquen moltes de petites”, diu Parés. Això explica que la majoria d’explotacions acabin “integrant-se” dins dels grups més grans i treballant per a ells. Es crea un cercle viciós: els petits ramaders no tenen impacte en el mercat i el deixen en mans dels grans grups, que fan que el sector assoleixi uns nivells de competitivitat que només ells es poden permetre.
Molts estan d’acord en que la indústria porcina ajuda a assentar la gent al territori donant llocs de treball en zones rurals. Talavera, que ha contractat a un jove del poble perquè l’ajudi a portar la granja, explica que a molts llocs “on ja no pots ser pagès, et poses als porcs”. Ramon, un noi de Manlleu, ho resumeix així: “Si necessites pasta a l’estiu, on vas? A picar a la porta a Tarradellas”.
Ara bé, Montse Castañé, directora del Comitè d’Empresa de l’escorxador Esfosa i sindicalista de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) és crítica: “Al món carni valen més els porcs que van penjats que no els treballadors”. Ho diu una veu amb experiència dins del sector: hi ha treballat tota la vida.
El panorama laboral que dibuixa la treballadora i sindicalista d’Esfosa, un dels principals escorxadors catalans, situat a Vic, és desolador. “Les condicions laborals a Esfosa són patètiques: per no tenir no tenim ni pla d’emergència”, explica Castañé, abans de parlar del company que no volen donar de baixa per tendinitis, de la brutícia dels vestidors o de que l’empresa vol pagar les hores extres amb dies de festa i no amb diners. La precarietat, i també el racisme reiterat cap als treballadors migrants, va arribar al punt que el cap de Recursos Humans del Grup Baucells era imputat per pertànyer a una xarxa d’explotació laboral dirigida a treballadors migrants, a l’any 2015. Ramon Baucells és un dels “terratinents” de l’entramat empresarial del sector carni, que de fet té participació a l’escorxador d’Esfosa. Tarradellas també en té, igual que Josep Ramisa, un dels altres terratinents del sector.
“És una màfia”, assegura Castañé, que diu que els treballadors d’altres escorxadors de la comarca com Patel o Le Porc Gourmet viuen situacions encara pitjors. “Els socis estan acostumats a fer el que els hi dóna la gana”, afegeix la sindicalista. I mentre que el sector es torna precari, Esfosa tancava l’any 2014 amb 970.000€ de benefici.
ELS PURINS. A LA MERDA AMB LA MERDA
Infografía by Angel Sanz Correa
Fins aquí tenim que per cada porc que mengem, assumim una gran despesa d’energia i aigua, 29.000 llocs de treball força precaris i un model productiu que deixa el sector en mans de grans empreses. Però no és l’únic impacte. Els 7 milions i mig de porcs pesen també en el territori i la seva sostenibilitat. La comarca que més ho nota: Osona. Segons l’ACA, la meitat de les fonts d’aigua de la comarca estan contaminades per excés de nitrats. Per què? Pels purins. Les dejeccions ramaderes. Dit d’una altra manera: la merda de porc. Els purins que generen els animals tenen un alt contingut de nitrats que poden ser utilitzats com a fertilitzants i que per tant s’aboquen als camps de conreus. El problema sorgeix quan hi ha més purins que els que la terra pot assumir. En aquest cas, els nitrats s’escolen i arriben a les aigües subterrànies.
La Organització Mundial de la Salut fixa que l’aigua és potable si hi ha fins a 50 mg de nitrats per litre, però hi ha països que han rebaixat el límit a 25 mg, com Estats Units. Per què? L’excés de nitrats té conseqüències negatives per a la salut: té un impacte directe en el càncer de colon o d’estómac en els adults. En els infants pot tenir conseqüències més greus, com el síndrome del nen blau, que es dóna quan el nitrat substitueix a l’oxigen a la sang i es provoca asfíxia química.
L’excés de nitrats es dóna a Osona però també afecta a altres zones d’alta concentració ramadera, com el Segrià o les Garrigues. De fet, les zones amb més nitrat es dibuixen clarament al llarg de la carretera C-25, l’Eix Transversal o Eix dels Porcs. És la carretera que connecta l’interior de Catalunya amb Espanya i França sense passar per Barcelona: al seu voltant s’hi situen la majoria d’explotacions ramaderes, i pel seu asfalt es transporta la majoria de pinso i de porcs.
DESFER-SE: ATZUCAC O OPORTUNITAT?
Xavier Flotats, professor d’enginyeria agroalimentària a la UPC, explica que “els purins són residus des el moment en què els ramaders i agricultors no els poden aprofitar com a fertilitzants”. A Catalunya hi ha molts purins que, ara per ara, són residus. I els residus sempre molesten. “L’objectiu de molts ramaders no és fertilitzar el camp, sinó desfer-se dels purins”, observa Ginesta Mary, membre de l’associació ecologista Grup de Defensa del Ter.
Infografía by Angel Sanz Correa
D’entrada, els purins es tiren malament: com que en un 95% són aigua, és més còmode tirar-los abans de que les plantes creixin que no un cop aquestes han crescut, quan seria el moment òptim. Això fa que a vegades, tot i tirar molt purí, no fertilitzi prou bé. Flotats explica que hi ha tecnologia suficient com per tractar aquests purins i facilitar-ne el transport i també el rendiment com a fertilitzant. Per exemple, assecar els purins i transportar-ne només la part seca faria que es poguessin portar a zones amb demanda de fertilitzants, donant una sortida als residus. Però tota tecnologia té un cost, i és un cost que els ramaders no es poden permetre.
Bé, alguns ramaders sí que s’ho podrien permetre: paradoxalment, els grans grups són els que tenen prou diners per aplicar correctament totes les mesures mediambientals que es requereixen. En canvi, les granges més petites tenen un marge d’actuació molt menor, i encara més si són explotacions integrades. “Pels integrats, manen els altres”, explica Flotats.
Ara bé, la solució al problema de la gestió dels purins no només passa pel cost de la seva tecnologia, sinó que també demana voluntat política. L’acció de la Generalitat i de l’Estat ha deixat molt a desitjar. Una de les poques iniciatives que es va implementar va ser instal·lar plantes de tractament de purins per generar biogàs, però van tancar quan el govern espanyol del PP va deixar de subvencionar les energies renovables. Més enllà de legislar cada vegada més estrictament en benestar animal i en medi ambient, l’administració no ha fet res de palpable.
Flotats explica que en altres països on la densitat de porcs també és alta, com Dinamarca, s’ha començat a solucionar el problema dels purins amb inversió en tecnologia i amb aconseguir que tots els actors implicats compartissin una mateixa visió: veure els purins com a una part més de la cadena productiva i entendre que poden ser una oportunitat si s’aconsegueixen convertir en un producte fertilitzant que doni sortida als residus dels ramaders i que ajudi als agricultors a fertilitzar amb més facilitat i eficiència.
ETS EL QUE MENGES: MÀXIM VERSUS ÒPTIM
La tecnologia, aplicada amb voluntat política, podria reduir l’impacte dels purins. Però seria suficient? Ginesta Mary té clar que no: “El problema no són només els nitrats”, explica l’activista, “sinó que és molt més que això: el problema és el model.”
Infografía by Angel Sanz Correa
Costa imaginar-se que només amb tecnologia puguem passar de gastar 15 calories en produir carn a gastar-ne una, l’únic punt en què el consum seria del tot sostenible. Com hem dit anteriorment, cada kilogram de carn de porc comporta l’emissió de 6,72 kg de CO2, segons un estudi de la Food and Agriculture Organization of the United Nations. Aquests 6,72 kg vénen del transport, de l’energia consumida en forma de llum o calefacció de les instal·lacions, però també dels gasos que emeten els propis porcs (pets) o dels que es desprenen dels purins (sí, altre cop els purins).
Són dades que no ens haurien de sorprendre si ens parem a pensar en què, en el món globalitzat d’avui dia, no es produeix per menjar sinó que es produeix per vendre. “Els objectius actuals no són adequar la cabana porcina al territori sinó produir al màxim”, explica Mary. Des del moment en què importem soja d’Amèrica i la portem aquí, desequilibrem una balança que es basa en treure de la terra allò que hi retornes. A més, el sistema d’importacions i exportacions debilita molt el sector per les dependències econòmiques que genera: el marge de benefici per porc va passar a ser de 17,37€ per porc engreixat l’any 2013 a ser 9,97€. Una caiguda de més del 40%. I mentrestant, els nitrats de Brasil contaminen l’aigua que bevem a Barcelona.
Les solucions? Reduir l’impacte mediambiental de la indústria porcina passa per adaptar les granges a la terra. També passa per acostar el pinso al porc i el porc a la boca. Dit d’una altra manera: ecològic i local. Hi ha ramaders, com Joan Duran de la granja Ramonich, que van decidir canviar el model de producció. “Va arribar un punt que el negoci no es sostenia ni èticament ni econòmicament”, explica el ramader. Va reconvertir-se a ecològic per fer un producte més car però de més qualitat.
“El cereal del pinso és produït a Catalunya, no és transgènic ni té herbicides i pesticides, i no donem antibiòtic preventiu”, diu Duran, que també s’enorgulleix de que les explotacions ecològiques mirin pel benestar dels animals. “Ens estalviem el cost dels antibiòtics perquè els animals tenen més espai i estan en llibertat”, explica el ramader. Un altre factor a tenir en compte és que, tot i que les granges ecològiques també han de gestionar els purins, generen menys dejeccions al ser més petites i per tant és més fàcil integrar-los a la terra.
Infografía by Angel Sanz Correa
El problema de sempre: la carn de producció ecològica és més cara. Duran, però, reflexiona que potser es tracta de menjar menys carn i de més qualitat. El nutricionista Joseba Koldo coincideix en què a Espanya el consum de carn de porc és molt elevat però és de mala qualitat, i que seria més sa consumir-ne menys però millor.
Ara bé, ens queda molt camí per recórrer. Les granges porcines ecològiques no arriben a la desena en tot Catalunya, i la seva carn es ven a unes cinc o sis carnisseries de Barcelona. D’altra banda, reconvertir tot el sector a ecològic i local implicaria reduir dràsticament el nombre de porcs: Catalunya no tindria prou terres de conreu per fabricar tot el pinso que es necessitaria per alimentar 19 milions de porcs l’any.
http://bcnmes.com/catalan/porcalipsis-feature/