Iraq: ignominia para Bush jr, para Blair... ¿y para Aznar, qué?

logoSi el Brexit es el resultado de la pérdida de fe en el sistema por quienes no tienen nada que perder, Iraq puso los cimientos. Y así lo ha certificado ahora el largamente esperado informe de la comisión Chilcot, que establece que el Reino Unido fue a la guerra cuando las opciones pacíficas no habían sido aún agotadas, cuando no estaba demostrado que Sadam tuviera armas de destrucción masiva, cuando la ONU estaba buscando una salida al conflicto, cuando el ejército británico no estaba debidamente preparado, y cuando no había ningún plan para el día después, como tampoco lo hay ahora para escenificar la salida de Europa.

The Iraq Inquiry LogoY todo por una promesa, la que Tony Blair le hizo a George Bush de “estar a su lado, pase lo que pase”, calculando acertadamente que su interés personal (como se ha demostrado con su posterior enriquecimiento) consistía en ponerse del lado de los Estados Unidos cuando, tras el 11-S, el presidente norteamericano trazó una raya en la arena para separar a amigos y enemigos. Y, menos acertadamente, que el interés de Gran Bretaña pasaba por preservar la sobrevalorada “relación especial” con Washington, en vez de atender al sentido común y las resoluciones de la ONU. Números, que en este caso son importantes. Siete años, los que sir John Chilcot ha tardado en elaborar el informe (se dice pronto). Dos millones y medio de palabras, tres veces más que las obras completas de Shakespeare. Diez millones de libras, lo que le ha costado al erario público (es decir, a los contribuyentes) en medio de la más severa política de austeridad que ha vivido este país desde el final de la Segunda Guerra Mundial. Mil euros, lo que los miembros del comité han cobrado al día por su trabajo. Y ello, seamos francos, para refrendar lo que ya todo el mundo sabía, y lo que habían establecido otros tres procesos anteriores. ¿Le queda a alguien alguna duda de por qué existe un divorcio entre la gente y el sistema?

The Iraq Inquiry commiteePero, en la larga e inacabada sesión de psicoanálisis de los británicos con su historia reciente, hay cosas que no está de más repetir una y mil veces, y es lo que hace el informe Chilcot. Que Blair le dijo a Bush que “mejor actuar ahora y justificar más tarde”, y coordinó con Aznar una estrategia de imagen para dar la impresión de que hacían todo lo posible para evitar un ataque. Que el aparato de inteligencia fue presionado por Downing Street para llegar a las conclusiones que el premier deseaba. Que ministros y diputados fueron intimidados para sofocar cualquier atisbo de oposición. Que las dudas del Ministerio de Justicia sobre la legalidad de la guerra fueron ocultadas. Que nunca hubo misiles nucleares iraquíes capaces de alcanzar el Reino Unido y listos para ser disparados en 45 minutos, como se dijo. Que las consecuencias de la invasión fueron mal calculadas. Que el conflicto ha contribuido al auge del fundamentalismo islamista, y de grupos como Al Qaeda. Que al menos 160.000 iraquíes murieron como resultado directo de los ataques, y más de un millón de personas se quedaron sin hogar. ¿Alguien da más? En la categoría de desastres de la política exterior británica está ahí en lo alto, junto al fiasco de Suez y la pérdida de las colonias norteamericanas. Y ahora, tal vez, el Brexit, aunque para valorarlo todavía hay que esperar.

Blair, a quien nunca le faltó labia sino en todo caso le sobró, convocó una rueda de prensa de casi una hora para defenderse como gato panza arriba de unas críticas lacerantes que han dejado aún más tocada su reputación. Su legado político yace en el suelo hecho añicos, como una vajilla de porcelana de Sèvres que se la hubiera caído a la sirvienta. De aquel ídolo de la social democracia que convirtió al Labour en un partido de centro derecha no quedan ni las sombras. El laborismo está a punto de romperse. En Escocia, parte de sus seguidores han hallado refugio en el independentismo. En Inglaterra, en el UKIP.

El ex primer ministro aceptó la “responsabilidad” de la guerra y dijo que sentía “más arrepentimiento y dolor de lo que piensan” por sus consecuencias. Pero la justificó por enésima vez como un mal menor para –en un lenguaje que ya suena a muy gastado–, “liberar al pueblo iraquí del demonio de Sadam y darle la libertad y la democracia” (¿es ese de verdad el resultado?). Lamentó los “errores de planificación”, pero negó haber mentido y aseguró “haber actuado de buena fe y hecho lo que creía que estaba bien”. Y concluyó que, de no haber habido intervención, Iraq “estaría ahora mucho peor, como Siria”. Los familiares de los 179 soldados británicos muertos quieren llevarlo al Tribunal de La Haya por crímenes contra la humanidad.

7-VII-16, R. Ramos, lavanguardia

Sir John Chilcot és un ex alt funcionari britànic que el juny de 2009 va rebre l’encàrrec de fer un informe sobre l’actuació de l’administració Blair durant la Guerra de l’Iraq. La investigació pròpiament dita va durar dos anys i la redacció cinc més. Ahir, per fi, es van fer públics els 12 volums que ocupa l’informe, i el resultat és absolutament demolidor per a la figura de Tony Blair, en el seu dia estrella més brillant del firmament de l’esquerra europea. Sir Chilcot dictamina que Blair va decidir portar el seu país a la guerra, el març de 2003, sense haver esgotat les vies democràtiques i amb una informació sobre l’amenaça real que representava Saddam Hussein totalment exagerada. L’informe parla, de manera eufemística, d’“informació d’intel·ligència errònia”, però deixa entreveure que la suposada existència d’armes de destrucció massiva que podien arribar a Europa en 45 minuts no eren més que mentides pensades per justificar l’acció militar davant de l’opinió pública. I la prova definitiva que tot va ser un muntatge la trobem en un memoràndum que Blair va adreçar a George Bush el juliol de 2002 en què li deia: “Estaré amb tu, per al que sigui. [...] El que cal és desfer-se de Saddam Hussein”. Aquest llenguatge servil demostra que tots dos tenien decidit des de feia molt de temps la invasió, i que només calia crear les condicions per fer-la plausible. L’informe també subratlla que la planificació de la postguerra va ser desastrosa, cosa que, a més dels centenars de milers de morts que va provocar, va crear les condicions per a l’aparició d’un enemic molt més perillós que Saddam: l’Estat Islàmic.

L’informe Chilcot és una nova lliçó democràtica que ofereix la Gran Bretanya (va ser encarregat per Gordon Brown, successor de Blair i laborista com ell), i que contrasta molt amb el cas espanyol, on a ningú mai se li ha acudit demanar responsabilitats a José María Aznar per haver involucrat Espanya en aquella aventura. De fet, Aznar és l’únic de tots tres que no ha demanat disculpes per la guerra. Curiosament ahir ho va fer Jeremy Corbyn, que va ser un dels rostres de la campanya Stop the War el 2003, aquesta vegada com a líder del partit laborista. ¿Algú s’imagina Mariano Rajoy demanant disculpes per l’actuació d’un govern del qual ell, a diferència de Corbyn, formava part?

7-VII-16, ara

Abans de la foto de les Açores, José María Aznar ja s’havia colat en el cercle íntim de George W. Bush. Era el juny del 2002 i el llavors president espanyol es mostrava cofoi, amb el cigar a la boca i els peus a sobre de la taula, convidat pel nord-americà en una cimera del G-8 al Canadà, no per mèrits propis sinó en qualitat de president rotatori de la Unió Europea. Els tambors de guerra es van començar a sentir a principis de l’any següent, quan Washington va afirmar que el règim de Saddam Hussein tenia “armes de destrucció massiva”.

A Madrid i Londres van copiar la idea. Aznar i el llavors primer ministre britànic, Tony Blair, van fer tot el possible per convèncer els seus respectius conciutadans que, per evitar mals majors, el millor pla era una invasió de l’Iraq per acabar amb un règim autoritari amb una presumpta capacitat per atacar Occident. El 16 de març els tres mandataris es van reunir a l’illa portuguesa, amb el president José Manuel Durão Barroso d’amfitrió, per anunciar al món que la guerra era inevitable. No van servir de res les manifestacions de milions de persones en contra d’una guerra “il·legal”, i que no tenia el suport de l’ONU.

Del Trio de les Açores -el portuguès va refer carrera a la Comissió Europea i la participació del país va ser menor-, l’espanyol és el que menys autocrítica ha fet d’aquella guerra. Al contrari, el 2015 encara treia pit per reivindicar-ne l’èxit. “Espanya va sortir-hi guanyant”, escrivia en una carta al ministre d’Exteriors, i al·ludia als forts vincles amb Bush per no deixar-lo sol en un conflicte. “No es pot demanar ajuda a un amic i després, quan ell en reclama, negar-l’hi”, afegia.

Tretze anys després, Aznar continua sense articular cap disculpa pública ni entonar un mea culpa per una guerra iniciada sota una excusa -la de les armes de destrucció massiva- que es va demostrar falsa. “És evident que van anar a la guerra perquè ho volien. Tothom sabia que allò de les armes era mentida i que la capacitat d’atacar dels iraquians no era tan alta per atacar Londres”, sentencia Pere Vilanova, catedràtic de ciència política de la UB. Aquest expert en seguretat, però, creu que l’informe Chilcot “qüestiona” també Aznar, que, juntament amb els altres tres, queda com un “mentider compulsiu”.

Cap investigació a Espanya

Espanya ha sigut l’únic dels tres estats de la cimera de les Açores que, tret de les protestes als carrers i la crítica política de l’oposició, no ha revisat el paper en una guerra que en una dècada s’ha cobrat gairebé mig milió de persones -de les quals més de 120.000 eren civils- i ha desestabilitzat encara més el país i la regió amb la irrupció de nombrosos grups terroristes. Hi ha qui, des d’entitats en defensa dels drets humans, voldria veure Bush, Aznar i Blair davant del Tribunal Penal Internacional, responent per crims de guerra i contra la humanitat. Per a Vilanova, en canvi, “judicialment no hi ha marge” perquè “la decisió d’un país d’anar a la guerra” no es pot jutjar.

Als Estats Units es van crear dues comissions sobre l’Iraq, impulsades pel Congrés dels EUA i la Casa Blanca el 2004. Les seves investigacions, però, no van mirar si el govern de George W. Bush va mentir a la societat americana per justificar la invasió de l’Iraq, sinó que es van centrar en la qualitat de la informació dels serveis d’intel·ligència. Els informes es van iniciar després que un grup d’experts internacionals no trobessin les famoses armes de destrucció massiva que, segons va dir una vegada i una altra el govern de Bush, tenia Hussein.

Per tant, no es va fer cap escrutini sobre la veracitat de les declaracions del llavors president nord-americà i altres membres del seu govern. L’arribada de Barack Obama a la Casa Blanca, el gener del 2009, tampoc va suposar que s’obrís cap investigació. Obama, que com a senador va votar contra la invasió, va preferir girar full.

Bush i altres assessors seus només han admès que la informació d’intel·ligència que van rebre sobre les armes de destrucció massiva del dictador iraquià era errònia. Però no han assegurat mai que la invasió fos un error o que fos justificada a través de mentides. Els crítics amb la Guerra de l’Iraq, en canvi, afirmen que aquests errors són un mite, i que el que hi va haver és una campanya de desinformació, coordinada per la CIA, per impulsar un canvi de règim a l’Iraq.

7-VII-16, ara

  • Chilcot presenta les conclusions del seu informe, que consta de 2,6 milions de paraules. / J MITCHELL / EFE
Chilcot presenta les conclusions del seu informe, que consta de 2,6 milions de paraules. / J MITCHELL / EFE

"Sadam Hussein no era una amenaça immediata el març del 2003", quan es va prendre la decisió d'envair l'Iraq, i la intervenció militar en aquell moment "no era l'últim recurs". Aquesta és una de les conclusions a les quals ha arribat la investigació parlamentària britànica sobre l'actuació del govern de Tony Blair en la intervenció militar a l'Iraq que va arrencar el 2003 amb els Estats Units i Espanya.

Segons ha explicat aquest matí de dimecres Sir John Chilcot, que ha liderat la comissió que ha emès l'informe que porta el seu nom – informe Chilcot–, el govern de Blair "va decidir anar a la guerra sense haver exhaurit totes les opcions pacífiques per desarmar" el govern iraquià.

L'informe també conclou que hi va haver "errades" en la planificació militar posterior a la invasió i que "la valoració que es va fer sobre l'existència d' armes de destrucció massiva a l'Iraq tenia una certesa no justificada".  

  • Manifestants amb les caretes de Bush i Blair tacades de sang, avui al barri de Westminster de Londres. / WILL OLIVER / EFE
Manifestants amb les caretes de Bush i Blair tacades de sang, avui al barri de Westminster de Londres. / WILL OLIVER / EFE

Segons la investigació, Blair "va sobreestimar les seves capacitat d'influir en les decisions dels Estats Units a l'Iraq", i tot i que al principi va intentar convèncer el seu homòleg nord-americà, George W. Bush, de canalitzar la intervenció a través de l'ONU, de seguida es va apuntar a la política de la Casa Blanca inspirada pels atacs de l'11-S a Nova York.

En una de les seves comunicacions, el 28 de juliol de 2002 –prop d'un any abans de la invasió–, Blair li va escriure a Bush: "Amb tu, el que sigui", segons ha explicat Chilcot, que tot i així ha assegurat que la comissió no ha determinat si la guerra era legal o no, ja que això és competència dels tribunals internacionals. El que sí que va dir és que "les circumstàncies en què es va decidir que hi havia base legal per a la intervenció militar estaven lluny de ser satisfactòries".

 

  • Familiars dels soldats britànics morts a l'Iraq mostren fotografies de les víctimes a les poetes on Chilcot ha presentat el seu informe. / SEAN DEMPSEY / EFE
Familiars dels soldats britànics morts a l'Iraq mostren fotografies de les víctimes a les poetes on Chilcot ha presentat el seu informe. / SEAN DEMPSEY / EFE

Segons Chilcot, la capacitat de l'Iraq per desenvolupar armes nuclears es va jutjar "amb una certesa que no estava justificada". "La intel·ligència britànica hauria d'haver deixat clar a Blair que no era segur que l'Iraq pogué desenvolupar aquests tipus d'armes", ha dit Chilcot, tot i que ha advertit que el llavors primer ministre britànic sí que "estava advertit que una intervenció militar augmentaria l'amenaça d'Al-Qaida sobre el Regne Unit i que una invasió podria suposar que aquestes armes acabessin en mans de terroristes".

Claus per interpretar l'informe Chilcot

Quan Blair es va entrevistar amb Bush a Texas el 2002 "la política formal era encar a la de contenir Sadam Hussein, però hi havia hagut un canvi profund en la intel·ligència del Regne Unit" que s'inclinava a dir que el president iraquià "no podia ser deposat sense una invasió" i "un pla de contingència per a una invasió havia començat". "Blair veia la seva aliança amb els Estats Units com una forma d'influir en Bush", ha apuntat Chilcot.

Poc després, Blair va escriure a Bush per dir-li "amb tu, el que sigui", però per advertir també que "si calia una coalició militar" calia passar primer per l'ONU. Poc després es va aprovar la resolució 4041 de l'ONU, que donava un ultimàtum a Hussein per desarmar-se o afrontar les conseqüències.

"Però al desembre, no obstant això, Bush va decidir que la feina dels inspectors de l'ONU a l'Iraq no havia aconseguit els resultats esperats i que calia prendre acció militar. Al gener, el Regne Unit accepta el calendari dels Estats Units i conclou que el més probable és la guerra", ha relatat Chilcot.

Blair, de "bona fe"

Blair, que en una entrevista a la cadena CNN havia demanat "perdó" pels danys ocasionats arran de la invasió, ha afirmat aquest dimecres que assumeix "tota la responsabilitat" per qualsevol error comès en la guerra, "sense excepció ni excuses"

 

En una declaració divulgada avui després de la publicació de l'informe sobre la guerra, Blair s'escuda en el fet que va prendre la decisió de "bona fe" i per a l'"interès" del seu país.

L'exmandatari afegeix que l'informe conté crítiques a la preparació, la planificació i la relació del país amb els Estats Units, però que requereixen unes respostes "serioses" que farà en el moment oportú. "Vaig a assumir tota la responsabilitat per qualsevol error sense excepció o excusa. Alhora, diré per què, però jo crec que va ser millor treure Saddam Hussein, i perquè no crec que aquesta sigui la causa del terrorisme que veiem avui, ja sigui al Pròxim Orient o en qualsevol part del món", addueix Blair.

Qui també ha donat la seva opinió sobre l'informe Chilcot ha estat el primer ministre britànic, David Cameron. El 'premier' sortint ha afirmat que cal "aprendre la lliçó" que deixa la guerra de l'Iraq i que tots els diputats que van votar a favor de la invasió de l'any 2003 "han d'assumir la seva part de responsabilitat". Tot i així, també ha reconegut les dificultats que sempre tenen les intervencions militars i la planificació del postconflicte.

7-VII-16, ara