RADICAL
radicalparty

Anna Politkóvskaya, y tantos otros periodistas en la Rusia de Putin, asesinados por informarnos

La periodista, en la presentación de 'La Rusia de Putin'. (Foto: AFP)La periodista Anna Politkóvskaia va ser assassinada a l’ascensor de casa seva al centre de Moscou el 7 d’octubre del 2006. / EFE

Avui fa 10 anys de l’assassinat d’Anna Politkóvskaia, la periodista russa de Nóvaia Gazeta, crítica amb l’actuació de les forces federals i del govern pro-rus a la República de Txetxènia liderat per Ramzan Kadírov. L’assassinat de Politkóvskaia va tenir un gran ressò a l’estranger perquè era coneguda pel seu coratge a l’hora de denunciar els abusos de la Rússia de Vladímir Putin.

Des d’aquell fatídic 7 d’octubre del 2006, a Rússia, 61 morts de periodistes en circumstàncies violentes o misterioses podrien estar relacionades amb la seva activitat professional, segons el recompte de l’organització russa Fundació per a la Defensa de la Transparència Informativa. El Comitè de Defensa dels Periodistes en té registrats 20 de segurs durant el mateix període al país. És impossible xifrar el nombre exacte de persones que han mort per la seva activitat periodística, ja que en alguns casos hi podria haver altres motius i molts acaben arxivats sense resoldre’s.

“És evident que Politkóvskaia no és l’única, però l’Anna es mereix ser la primera de la llista quan es parla dels periodistes morts. El seu cas és molt greu: que hi hagi hagut 3 processos judicials i que encara no s’hagi trobat qui va encarregar l’assassinat...”, explica a l’ARA Aleksei Símonov, president de la Fundació per a la Defensa de la Transparència Informativa. “El cas continua viu, i Nóvaia Gazeta exigeix que continuï la investigació perquè trobin el responsable del crim, que per a mi és evident que és de la mateixa regió [Txetxènia] que els assassins”, sentencia Símonov.

Resultat d'imatges de anna politkovskayaA la llista dels 61 morts hi ha molts altres casos que podrien estar relacionats directament amb Txetxènia, una República assolada per dues guerres en els últims 20 anys i per la duresa imposada per restablir l’ordre i eliminar la insurgència independentista o islamista. Anastàssia Babúrova, col·laboradora de Nóvaia Gazeta, va ser morta a trets al centre de Moscou el 19 de gener del 2009 després que un sicari hagués disparat contra l’advocat Stanislav Marquílov, que defensava diverses famílies txetxenes en casos d’abusos de les forces russes. Es van trobar, jutjar i castigar els autors del crim, que estaven vinculats a una organització ultranacionalista russa. Politkóvskaia i Marquílov havien col·laborat molt amb Natàlia Estemírova, defensora dels drets humans de l’organització Memorial a Txetxènia i que també escrivia a Nóvaia Gazeta, que el 15 de juliol del 2009 va ser trobada morta en una cuneta de la veïna república d’Ingúixia amb ferides d’arma de foc.

Dmitri Florin, col·laborador de Radio Free Europa i fundador del portal Interkavkaz, un dels nombrosos periodistes russos que en els últims anys han emigrat a Ucraïna, no es pot treure del cap aquell assassinat. “És molt probable que la matessin per la conversa que vam tenir per telèfon, unes hores abans de la seva desaparició, en què va acusar directament les forces federals russes de l’afusellament d’un home a Txetxènia davant de testimonis; 7 anys i el cas continua sense resoldre’s”, explica Florin a l’ARA en una conversa per Facebook.

Resultat d'imatges de anna politkovskayaUn rastre dolorós

“Al correu tinc l’última correspondència amb Politkóvskaia. Als arxius, la meva última conversa telefònica amb Estemírova poc abans que la matessin. I un text de Valeri Donskoi sobre els cosacs de la regió de Kuban”. Donskoi tenia 38 anys quan va morir el 10 d’octubre del 2014 en un hospital de prop de Moscou a causa d’una pneumònia que li va afectar els dos pulmons poc després d’haver passat molt de fred els 3 dies que va passar segrestat pels rebels pro-russos de l’est d’Ucraïna.

Donskoi es va donar a conèixer més enllà de la seva regió de Krasnodar durant les inundacions de l’estiu del 2012 a Krimsk -en què van morir unes 150 persones- perquè era el cap de redacció de l’emissora independent Electron-FM, la que va donar una informació més real de la tragèdia i va qüestionar la gestió de l’administració. Més endavant, les autoritats locals el van pressionar perquè marxés de la ciutat, però no queda clar si per la cobertura de la inundació o per un conflicte amb els cosacs de la seva regió, a qui no agradava la feina d’Electron-FM.

El Daguestan, la república veïna de Txetxènia on hi ha una insurgència religiosa musulmana combatuda durament per les forces de seguretat russes, és segurament el punt més calent de la geografia russa pel que fa a periodistes morts: 17 des del 1993, segons dades de la Unió de Periodistes de Rússia. Els casos que han tingut més ressò són els d’Ahmednabí Ahmednabíev, mort el 2013 i conegut pels articles en què denunciava les violacions dels drets humans, sobretot els abusos policials i la persecució religiosa contra els salafites, i el de Gadjimurat Kamàlov, assassinat el 2011, fundador i redactor en cap de Txernovik, una publicació crítica amb les autoritats del Daguestan i la corrupció.

Les (enormes) dificultats del periodisme a Rússia

L’autocensura

“El periodisme rus retorna als valors de l’època soviètica: es pot dir tot el que es vulgui, però no es pot desitjar el que es vol. Estem en una situació complicada que deriva en l’autocensura”, alerta Aleksei Símonov.

El control

A Rússia hi ha alguns mitjans independents i molta llibertat informativa a internet, però la gran majoria de gent s’informa a través dels canals de televisió federals, controlats pel Kremlin, que creen l’ideari col·lectiu del que es vol que pensi tothom.

Les purgues

Des del 2014 fins ara, els propietaris de diversos mitjans de comunicació prestigiosos, com els digitals Lenta.ru, RBK o Rosbalt, han acomiadat molts periodistes per substituir-los per plomes molt menys crítiques amb el que passa.

L’emigració

Els últims 10 anys molts periodistes russos han marxat a treballar a Ucraïna, on hi ha més llibertat informativa i on poden participar en projectes en llengua russa: allà és normal parlar en rus en programes en ucraïnès.

NATÀLIA BORONAT Moscou Actualitzada el 07/10/2016 ara

Anna Politkóvskaia era d’una determinació glacial. Sabia perfectament que la seva vida estava en joc, però mirava els seus interlocutors, i també els seus assassins, als ulls.

Nascuda a Nova York de pares ucraïnesos diplomàtics a l’ONU, va estudiar periodisme a Moscou. La seva carrera va començar a Izvéstia i va acabar a Nóvaia Gazeta, on havia destacat pels seus treballs d’investigació i per reportatges sobre violacions dels drets humans a Rússia i, especialment, a Txetxènia. Politkóvskaia no va estalviar denúncies contra el president rus Vladímir Putin i el seu aliat, el guerriller txetxè Ramzan Kadírov, a qui considerava un “Stalin d’avui dia”. Poc després de la seva mort, Putin va assegurar que la feina de la periodista era “extremadament insignificant en la vida política russa”. Insignificant? Politkóvskaia era temuda i odiada pel poder i respectada per molts ciutadans que encara avui intenten convertir Rússia en una democràcia. El seu últim llibre va ser La Rússia de Putin. Una radiografia lúcida del futur del seu país. S’expressava amb humor negre: “Primer el Kremlin ensenya als txetxens la inutilitat de la seva resistència i després ho farà amb tot Rússia”, i era àcida quan es preguntava: “En l’era Putin, ¿veurem com la democràcia parlamentària russa entra en crisi? No, veurem la seva mort”.

Politkóvskaia tenia molts i poderosos enemics i no feia concessions.

Esvelta, elegant, exigent en les preguntes i en les respostes, terroritzava en cada entrevista la nostra traductora amb una exigència severa en la recerca de la paraula exacta. Politkóvskaia no es podia permetre equivocar-se. Hi havia massa coses en joc. El seu compromís determinava la seva vida i va determinar també la seva mort.

Altres persones entrevistades aquells anys ploraven o tremolaven quan parlaven de l’exèrcit rus, de les lleves dels seus fills -condemnats a convertir-se en bàrbars a Txetxènia-, dels afusellaments de presoners. Ella no. Mirava endavant amb severitat. Implacable, donava dades i dades. Alguns dels seus articles i llibres semblen informes forenses. Registres i sumaris de violacions, segrestos, assassinats, tortures.

La periodista havia conegut l’ànima de la resistència txetxena i es va convertir en mediadora en algunes crisis, com el segrest dels centenars d’espectadors al teatre Dubrovka el 2002. La mediació va acabar quan les forces russes van gasejar la platea a través dels conductes d’aire condicionat i van causar un nombre indeterminat de morts. On no va arribar a mediar va ser en la crisi dels ostatges de l’escola de Beslan, perquè va ser misteriosament enverinada a l’avió que la portava a Ossètia del Nord.

Anna Politkóvskaia va morir avui fa deu anys dins de l’ascensor quan tornava a casa amb les bosses de la compra. Li van disparar quatre bales. Tres trets al pit, un de gràcia al cap. Tenia 48 anys i dos fills, Ilià i Vera. Els cinc autors materials van cobrar 150.000 dòlars per l’encàrrec d’assassinar-la.

Era el 7 d’octubre, l’aniversari de Vladímir Putin.

ESTHER VERA Directora de l’ARA Actualitzada el 06/10/2016 ara