Enguany es compleixen 26 anys de la independència de Transnístria. En aquest article, redacto les experiències viscudes en un país que no surt als mapes.
Agafo la “Marshutka” (que ve a ser un minibús, el transport més popular a l’Europa de l’est) des de l’Estació de busos de Chisinau i em dirigeixo cap a Tiraspol, la capital d’un país que no existeix: Transnístria. Oficialment Transnístria és considerada una regió de Moldàvia.
Malgrat que no hi ha cap mapa que traci una frontera entre els dos territoris, a mesura que em vaig apropant cap al riu Dnièster, puc veure que aquí comença la zona militaritzada. És la missió de pau (peacekeeping mission) de l’exèrcit rus.
El conflicte conegut com a “Guerra de Transnístria” va acabar el 1992, no obstant això, l’exèrcit rus, en concret el 14è batalló, va quedar-se en el territori per dur a terme operacions de manteniment de la pau a la regió.
La Marshutka s’atura quan arribem a la frontera i aquells que no tenim passaport de Transnistria ens toca baixar. Entrem a una petita caserna on hi ha dues finestretes en les quals els militars prenen declaració als que estem fent-hi cua. Em toca el torn a mi. Saludo: “zdravstvuyte“. Puc veure que tant a la gorra del soldat que m’atén com en la placa de la solapa de l’uniforme, hi llueix l’escut de Transnístria: La falç i el martell. És curiós el fet que Transnístria és l’únic país que encara avui en dia manté tota la simbologia soviètica com a pròpia.
La bandera del país és la de l’època soviètica, i la falç i el martell presideixen totes les institucions oficials malgrat no ser un país comunista. També és comú trobar estàtues de Lenin a la majoria dels edificis públics.
Amb el meu rus d’anar per casa aconsegueixo fer-me entendre amb el militar fronterer, al qual li lliuro el meu passaport, i després d’explicar-li que la meva intenció de visitar el país és per turisme i que torno el mateix dia cap a Moldàvia, m’expedeix un “visat de Transit” el mateix que lliuren a tots aquells que només passen per Transnístria per travessar el país i arribar a Ucraïna. Amb aquest visat tinc 8 hores per a poder documentar-me tot el que pugui sobre aquest misteriós indret. Entro sota la meva responsabilitat, donat que aquí els Tractats internacionals ja no tenen cap tipus de validesa.
Finalment sóc dins de Transnístria. A l’estació de bus de la seva capital, Tiraspol, m’hi espera una persona local que em farà de guia i a qui tindre l’ocasió de poder preguntar com funcionen les coses en aquest país i com viu la població local el fet de pertànyer a un país que no ha estat reconegut cap dels Estats de la comunitat internacional.
Cartell a Tiraspol on podem llegir: “per la unitat amb Rússia!” – objectiu principal del govern de Transnístria
A l’entrada de Tiraspol, dóna la benvinguda un cartell on podem llegir el lema: “Per la unitat amb Rússia”. La ciutat és plena de simbologia soviètica, de fet hom podria pensar que la Unió Soviètica no ha desaparegut (si mes no en aquesta regió) a jutjar per tots els elements que decoren la capital.
També a l’entrada de la ciutat hi trobem l’estadi del FC Sheriff Tiraspol. “Sheriff” és una empresa privada molt present a Transnístria, de fet dita empresa posseeix no només l’equip de futbol sinó a banda: supermercats, edificis sencers amb apartaments, oficines, etc. De fet l’estadi propietat de la companyia Sheriff, és el més gran de tota Moldàvia i per això la selecció moldava sovint s’ha desplaçat per jugar els seus partits aquí.
Transnístria està poblada principalment per tres ètnies: la moldava, la russa i la ucraïnesa. I els tres idiomes són oficials (en el cas del moldau aquí a Transnístria és oficial escrit en ciríl·lic a diferència de la resta de Moldàvia o a Romania – on s’escriu en caràcters llatins); no obstant això, hom pot adonar-se que és el rus l’idioma més present a la societat.
Molta de la població de Transnístria es considera a ella mateixa com a russa, i existeix l’esperança que un dia Transnístria pugui passar a formar part de la Federació Russa (com seria el cas per exemple de Kaliningrad que es troba territorialment més enllà de la frontera amb els Estats Bàltics però forma part de Rússia).
Tot i trobar-se avui en dia el conflicte congelat, la situació sembla bastant difícil de resoldre. Per una banda, mentre la població local espera que un dia Rússia els pugui integrar com a part del seu país, al Kremlin no li interessa aquesta hipotètica situació, ja que perdria l’oportunitat de fer influencia sobre Moldàvia mitjançant la desestabilització que genera sobre el país l’existència de Transnístria.
Per altra banda, els polítics corruptes dels Estats que envolten Transnístria perdrien l’oportunitat de treure profit de la situació de congelació del conflicte sobre el territori. No obstant això, la població de Transnístria no sembla preferir la re-integració del seu país a Moldàvia a la situació actual de no-reconeixement, i l’Estat Moldau tampoc sembla tenir cap expectativa de recuperar Transnístria.
Ferran H. Casamitjana per a Geopolítica.cat Tiraspol
Per conèixer-ne més:
http://es.rbth.com/noticias/2016/07/05/la-otan-espera-celebrar-nueva-reunion-con-rusia-poco-despues-de-su-cumbre_608859
http://eng.mil.ru/en/mission/peacekeeping_operations/more.htm?id=10336232@cmsArticle