RADICAL
radicalparty

Mérida, capital de una Comunidad Autónoma con el 25% de funcionarios

Mèrida, la Brussel·les extremenya sostinguda pel diner públic

Extremadura, la comunitat més beneficiada pel finançament, té un 25% de funcionaris. La capital es configura per mitjà d’edificis de la Junta
  • La plaça de l’Ajuntament està pràcticament deserta el cap de setmana, quan molts dels treballadors públics no es desplacen fins a la ciutat. / JAVIER BARBANCHO
La plaça de l’Ajuntament està pràcticament deserta el cap de setmana, quan molts dels treballadors públics no es desplacen fins a la ciutat. / JAVIER BARBANCHO

Mèrida és Brussel·les. Una Brussel·les petita, amb cels menys grisos i que presumeix cofoia de passat romà. La capital extremenya allotja desenes d’edificis públics i, als seus despatxos, milers de funcionaris donen vida a una ciutat que avui és el que és gràcies a ells. Uns 3.000 arriben cada matí en autobús o en cotxe compartit d’altres pobles i ciutats de la comunitat. La majoria venen de Càceres o Badajoz, les ciutats més grans d’Extremadura. No van ser premiades amb la capitalitat per un còctel de motius històrics, geogràfics i d’equilibris territorials.

Amb menys de 60.000 habitants, l’extremenya és una capital autonòmica atípica. “El centre bull més entre setmana que el cap de setmana”, explica la Carolina, una veïna, mentre passeja amb els seus tres fills per la cèntrica plaça d’Espanya. Aquí hi ha l’Ajuntament, que dona feina a unes 800 persones. A pocs metres, en un antic hospital del segle XVII encalcinat fins a la blancor nuclear, hi ha l’Assemblea, i a tres minuts a peu en direcció al riu, en unes mastodòntiques caixes de formigó que monopolitzen la riba est del Guadiana al seu pas per la ciutat, hi ha les antigues oficines centrals de la Junta. Les caixes avui estan mig buides. El govern autonòmic es va endur el 2013 el gruix dels funcionaris que treballaven aquí a un flamant parc administratiu als afores de Mèrida: el Tercer Milenio. El moviment va ser un cop dur per als comerciants del centre. Bars i botigues sostenien gran part de la facturació en l’activitat que generaven els funcionaris en la pausa per esmorzar. Avui hi sovintegen els cartells de Local en lloguer. A la nova ubicació, el Peri de San Lázaro, un barri marginal on gairebé no hi ha comerç, han obert alguns bars per atendre els nouvinguts.

Dependents dels funcionaris

“Es va notar. Es va notar molt. Ha caigut la facturació un 30%”, lamenta el Javier, encarregat de la braseria Puerta de la Carne, un restaurant cèntric que serveix un complet menú executiu amb cafè i postres per 10 euros, però que un dimecres qualsevol només té tres taules plenes. En dues hi ha turistes, i a l’altra -aquesta sí-, executius de vestit i corbata. La Puerta de la Carne exemplifica la importància de la despesa pública en l’economia extremenya de manera indirecta. “Quan van abaixar el sou dels funcionaris [aquí també hi ha hagut retallades i ha crescut la temporalitat] el consum va caure en picat”, rememora el secretari de Sanitat d’UGT a Extremadura, Felipe Bachiller. No és estrany. La comunitat lidera tots els rànquings de nombre de funcionaris a Espanya. Una de cada quatre persones amb feina són empleats públics, més del doble que a Catalunya, on ho són un de cada 10 treballadors.

Però l’impacte no és només indirecte: amb un pressupost de 5.171 milions d’euros, la Junta és “la primera empresa del país”, diu la secretària d’autonomia del mateix sindicat, María Ángeles Rodríguez. Un de cada tres euros de tota la riquesa que es genera cada any a Extremadura (el PIB, en termes tècnics) correspon al pressupost de l’administració autonòmica, una xifra que s’enfila encara més si se sumen els pressupostos de les altres dues administracions. Això és el triple que a Catalunya, on el pressupost de la Generalitat és responsable d’un de cada 10 euros del PIB.

Les xifres són impactants. Però configuren només una part del panorama, més complex. “Abans de treure conclusions i fer comparacions cal tenir en compte d’on partim”, defensa Bachiller. Extremadura és també la segona comunitat amb una taxa d’atur més alta (un 25,6%, 10 punts per sobre de Catalunya) i la que té una riquesa per càpita més baixa. Això, sumat a una gran dispersió de la població, la converteix en un territori poc atractiu per a la inversió privada. “Només tenim una escola privada”, diu Rosa Martín, secretària d’educació d’UGT.

Amb poca infraestructura de transport (no hi ha AVE i a Badajoz amb prou feines hi arriben vols), una població eminentment rural i nivells de competitivitat molt baixos, l’economia extremenya depèn del vigor del sector públic, sense el qual no podria oferir serveis bàsics i tindria una taxa d’atur -encara més- de Guinness. Rodríguez posa un exemple: Extremadura és l’única comunitat on el servei de guardes forestals és 100% públic. Però això costa diners, i en termes bruts, Extremadura és la comunitat més ben finançada d’Espanya, amb uns 2.670 euros per habitant, 500 euros més que Catalunya.

Ajudes de mal explicar

Però el model de finançament comença a patir per les costures quan, com en els últims dies, salten als titulars notícies com la subvenció de fins a 1.000 euros per a aquelles persones que es canviïn els mobles de casa. Quan moltes administracions autonòmiques -entre elles la catalana- encara batallen per posar el dèficit a ratlla i viuen en l’estretor per pagar serveis bàsics com els medicaments, partides com aquesta fan de mal explicar i poden donar la imatge a la resta d’Espanya que a la Junta li sobren els diners.

El govern autonòmic defensa que mesures així incentiven l’economia i el consum. De fet, no són noves: també ofereixen de fa temps ajuts per canviar els electrodomèstics i per fer obres a casa, per exemple. Però sobre el terreny, fins i tot els teòrics beneficiaris posen en dubte la seva utilitat. Entotsolat a la seva gran botiga de mobles a la Via de la Plata, la carretera que va al centre de Mèrida, Tomás Agudo respon amb un lacònic “no” quan se li pregunta si l’ajuda ha dinamitzat les vendes. Després entra en detall: “No m’hi acolliré, i ho he parlat amb altres companys i tampoc ho faran, perquè la Junta t’obliga a fer un descompte d’un 25% als clients, que després el govern no t’abona fins al cap de sis mesos”. La seva tresoreria no ho resistiria. És el seu primer argument, però és al cap d’uns minuts de conversa, davant de desenes d’esbossos a mà alçada d’habitacions i menjadors al seu despatx, que emergeix el definitiu: l’ajuda obliga que els mobles adquirits siguin de fabricació extremenya. I a Extremadura “no hi ha fàbriques de mobles”, diu.

“Ajudes com aquesta són una anècdota, però ni quan ha governat el PP ni ara que torna a governar el PSOE s’han atrevit a tocar-les, perquè en certa manera els serveixen per comprar vots”, explica una funcionària de Mèrida que prefereix no dir el seu nom. Apunta a les subvencions rurals com a gran graner de vots per a aquests partits. A Extremadura hi ha un catàleg inabastable d’ajuts als ramaders. Es poden rebre diners públics per a la “gestió dels llibres genealògics de les races ramaderes autòctones espanyoles”, per a la transhumància a peu o per a les assegurances agràries. “Algunes persones prefereixen cobrar el PER [una ajuda agrària estatal] a canvi d’unes quantes peonadas l’any en lloc d’anar a ciutat per treballar vuit hores en una fàbrica per 1.200 euros”, considera la funcionària. Al llarg dels anys, el PER -que no està relacionat amb el model de finançament autonòmic- ha sigut l’espantall que han brandat els crítics amb el suposat sobrefinançament d’Extremadura i Andalusia. “Gràcies a les polítiques agràries s’ha aconseguit que els pobles no quedin deshabitats, com està passant a Castella i Lleó”, rebat el sindicalista Bachiller.

A les tres de la tarda, els autobusos que han omplert Mèrida de funcionaris tornen a recollir-los. Els treballadors fan cua i la Felisa Santana se’ls mira des de la seva farmàcia, nostàlgica: “Abans [del trasllat al Tercer Milenio] eren molts més”. Per compensar la caiguda de les vendes ha hagut de començar a obrir 24 hores. De moment li funciona: ella ja depèn una mica menys dels diners públics.

DANI SÁNCHEZ UGART Mèrida Actualitzada el 14/01/2017 ara