A Suècia, parlar d’impostos és tocar un tema sensible. Leif Östling, que fins aquesta setmana dirigia la patronal del país, se n’ha adonat massa tard i aquest dimecres va haver de dimitir després d’atrevir-se a qüestionar la forta pressió fiscal que han d’assumir les grans fortunes. Una decisió inimaginable en altres indrets i que diu molt de la serietat amb què els suecs es prenen el seu sistema d’alts impostos a canvi d’un estat del benestar ampli i per a tothom. L’origen de la polèmica es remunta a començaments de novembre, quan els paradise papers van revelar que Östling havia dipositat accions alemanyes per valor de 30 milions de corones (uns tres milions d’euros) en una companyia amb base a Malta.

El seu objectiu era clar: pagar menys impostos. Tot i això, no se l’acusa de cap il·legalitat. Sembla que només va fer ús de les regles de lliure circulació de capitals dins de la Unió Europea i, fins ara, ha complert amb totes les seves obligacions fiscals tant a Suècia com a Alemanya i a Malta.

No obstant això, el que ha fet indignar molts ciutadans és la irada resposta de l’empresari quan un periodista li va preguntar sobre l’assumpte. “Tenim un problema amb el sistema d’impostos suec. Són descaradament alts [...]. Quan pagues 20 o 30 milions de corones (dos o tres milions d’euros) cada any, et preguntes: què dimonis rebo a canvi?”, va etzibar. Les reaccions a les seves paraules van ser immediates. Polítics, tant del govern socialdemòcrata com de l’oposició, les van condemnar a l’instant i les xarxes socials van bullir amb el hashtag #vadfanfårjag (#quèdimonisrebo).

El tuit de la ministra de Salut i Afers Socials, Annika Strandhäll, sintetitza bé l’enrenou provocat: “Vergonyosos [comentaris] contra tots els professors, infermers i policies que fan que el país funcioni mentre vostè guanya diners”.

Conegut per no tenir pèls a la llengua, no és la primera vegada que Östling genera controvèrsia. Quan era director executiu de Scania es va haver de disculpar per comparar l’opa de l’alemanya MAN amb la guerra llampec dels nazis a la Segona Guerra Mundial. També va rebre crítiques per relativitzar el canvi climàtic o parlar de la falta de predisposició genètica de les dones per a les carreres tècniques.

Però, pel que fa als impostos, el cert és que Östling ha pagat tots els que li tocaven. I no són pocs: uns 107 milions de corones (uns 10 milions d’euros) entre el 2010 i el 2016. El seu cas, de fet, posa de manifest la indignació amb què alguns personatges més adinerats viuen l’equitativa redistribució de la riquesa pròpia dels països nòrdics.

Quasi el 60% d’impostos

I és que quan es diu que Suècia és un dels països on els impostos són més alts, és real, sobretot, per a les classes acabalades. Al país escandinau, una persona molt rica pot arribar a pagar fins a un 59,7% del que guanya, mentre que a França, per exemple, el percentatge mai superarà el 45%. Però això no vol dir que els suecs de classe mitjana també paguin més impostos que en altres països. Segons un estudi publicat l’any passat per l’Institut Econòmic Molinari, francesos, italians, grecs, hongaresos, austríacs i belgues en la mateixa situació paguen més taxes.

És un tema sobre el qual hi ha un fort consens nacional. Els suecs se senten orgullosos del seu model perquè fa que la seva societat sigui una de les més igualitàries del món. És un fet que tant a Suècia com a Dinamarca, Finlàndia o Noruega és on les diferències entre els més rics i els més pobres són més petites.

Conscient d’aquesta opinió social, el mateix Östling s’ha retractat públicament i sentidament de les seves paraules, qualificant-les de “negligents” i “innecessàries”. En un article d’opinió en un dels principals diaris econòmics del país, va assegurar: “El sistema impositiu ha de ser progressiu [...] i si la gent amb alts ingressos com nosaltres es comença a queixar, això s’encomana a tota la societat i amenaça el contracte social”. El seu ràpid i dràstic penediment evidencia el gran repte que els paradisos fiscals, tant dins com fora d’Europa, suposen per a l’estat del benestar nòrdic en una economia cada cop més global.

G. PIVETAL Barcelona Actualitzada el 25/11/2017 ara