"El paso del nacionalismo banal al candente es muy fácil, yo pongo el ejemplo del “¡A por ellos!”", Luisa-Elena Delgado

Des de la publicació del llibre 'La nación singular' Luisa-Elena Delgado, professora de la Universitat d’Illinois, s’ha convertit en una de les veus peninsulars més crítiques amb el nacionalisme espanyol

Barcelona 26/12/2018 ara

  • Luisa-Elena Delgado: “És millor que Vox estigui fora del PP que no pas amagat dins” / PERE VIRGILI
Luisa-Elena Delgado: “És millor que Vox estigui fora del PP que no pas amagat dins” / PERE VIRGILI

Luisa-Elena Delgado, professora de literatura espanyola i estudis de gènere a la Universitat d’Illinois i filla de socialistes madrilenys exiliats, ha vingut a Barcelona a participar en una taula rodona sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya al Palau Macaya. Des de la publicació del llibre La nación singular (Siglo XXI, 2015) s’ha convertit en una de les veus peninsulars més crítiques amb el nacionalisme espanyol.

Ha vingut a parlar del nacionalisme banal, de Michael Billig. ¿La tesi és que tots som nacionalistes?

Hi ha un nacionalisme que l’individu interpreta com a natural. Ell en diu banal en el sentit de trivial, no que no tingui importància. I posa l’exemple de la banalitat del mal de Hannah Arendt en el sentit que allò que és banal també pot comportar conseqüències gravíssimes.

¿És el mateix que el nacionalisme d’estat?

No necessàriament, però normalment sí. Billig diu que aquest nacionalisme es pot normalitzar, però que en qualsevol moment de crisi la banalitat canvia de signe i es torna bel·ligerant.

¿És el que ha passat a Espanya? Durant el 2010 hi havia una profusió de banderes espanyoles per l’èxit del Mundial, però ara tenen un altre significat...

Billig ja diu que el pas del nacionalisme banal al candent (ell en diu hot ) és molt fàcil. Jo poso l’exemple de l’“ ¡A por ellos! ”, que es crida per animar la selecció en un sentit positiu i després es fa servir per acomiadar la policia que va a Catalunya per l’1-O. És la mateixa frase però amb un significat diferent. Ara el context ja no és esportiu i l’enemic no és exterior sinó interior. Aquelles imatges haurien d’haver provocat una repulsa més gran.

I què es pot fer amb un nacionalisme així?

Amb aquest discurs exacerbat, probablement res. I en aquest sentit els independentistes tenen raó: si tu els dius que no pots fer res perquè el que demanen va contra del que jo soc, com va dir Jorge Moragas al documental de Netflix, quina opció tens? Però així també deixes de banda els que diuen que sí que es pot canviar. De fet va canviar el 1978 i no hi va haver cap debacle. Jo he fet aquest viatge tan llarg i cansat a Europa tres dies justament per dir això, per responsabilitat ciutadana.

¿La competència entre el PP, Cs i Vox encara està radicalitzant més aquest nacionalisme?

El nacionalisme intransigent sempre ha existit, el problema és que ara l’estan normalitzant, igual que ha passat amb Trump als Estats Units. Abans també hi havia racistes, però ara ho pots ser amb impunitat perquè el president també ho és.

Li preocupa l’ascens de Vox?

Sap què passa? Que prefereixo que estiguin fora del PP com el que són que no pas dins amagadets. Quan es deia que a Espanya no hi havia dreta feixista... Esclar, eren tots dins del PP allà integrats! Fins i tot per cognoms. Gent que pensa igual que els seus pares o avis dient que són demòcrates. Com pots ser demòcrata si no critiques un cop d’estat feixista? I el mateix passa amb Cs, que es vagin traient la màscara com el que són, el partit de les empreses, de certa política econòmica...

I nacionalista?

En el documental Inés Arrimadas diu que estan farts de nacionalisme. I resulta que el seu logo és un cor amb la bandera espanyola. Això és racional? El cor és una víscera! Després diu que està farta del Procés. Ah, això és diferent. Llavors no estàs farta del nacionalisme, sinó del nacionalisme dels altres, i el que vols és el teu. És legítim, però diguem-ho clarament.

¿Un dels errors del sobiranisme ha sigut subestimar la capacitat de l’Estat per activar el nacionalisme?

Jo vaig viure a Barcelona entre el 2013 i el 2015, i veia que hi havia una certa utopia, que tot aniria millor pel simple fet de ser independents. Hi havia una ingenuïtat molt gran, no només respecte a aquest nacionalisme espanyol, sinó respecte a Europa. Mira, jo soc filla de socialistes madrilenys exiliats, i ells et podrien dir què es pot esperar d’Europa o els Estats Units. A qui van acabar donant suport tots? A Franco. Per això jo els deia que Europa no els ajudaria.

Quina solució hi veu?

Crec que falta imaginació política. En lloc de parlar d’independència caldria parlar d’interdependència i buscar punts en comú. Agafant com a exemple el teixit associatiu català, que és exemplar.

https://www.ara.cat/politica/Luisa-Elena-Delgado-Vox-PP-ultradreta_0_2150784931.html?utm_campaign=_news30clics&utm_source=ara&utm_medium=email