entrevista a Montserrat Nebrera, diputada del PPC

Amb l’expedient encara obert per comentar l’accent “d’acudit” de Magdalena Álvarez, la diputada Montserrat Nebrera no defalleix en l’intent de regenerar el PP català i assegura que si l’ocasió li permet tornarà a presentar-se a la seva presidència. Des de la distància, Nebrera contempla les trames d’espies i corrupteles que últimament planen sobre el seu partit i reitera la dita sobre la dona del César. Respecte a Rajoy, la popular advoca per la “lleialtat” mentre hi sigui en el càrrec, tot i reconèixer que si no obté bons resultats després de les properes eleccions basques, gallegues i europees, caldrà demanar-li comptes i plantejar la seva successió. Malgrat la seva accidentada carrera política, Nebrera assegura que si tornés a començar “probablement ho faria millor, però faria el mateix”.

En quin punt es troba l’expedient que va obrir-li el seu partit per les seves apreciacions sobre l’accent de Magdalena Álvarez?
Doncs no ho sé exactament, n’hauria de rebre la comunicació per després presentar les al·legacions pertinents però no l’he rebut. Tinc entès que hi ha un termini de dos mesos, però el que sé ara mateix és el que sabeu vosaltres.

Creu que pot acabar amb la seva expulsió del PPC o un cop passada la tempesta no es contempla?
És una mica complicat justificar una expulsió amb coses com aquestes, però el meu parer és molt particular. En un moment determinat es va poder pensar per la dimensió mediàtica que li va donar el partit socialista, el plantejament a través de la SER, repetir, repetir i anar engrandint... Un cop passada la tempesta es veu ultradimensionat, se li va donar una transcendència ridícula. I més en la situació que ens trobem ara.

Diu que per part del PSOE es va sobredimensionar, però per part del seu partit...
També, també. No sé si per posar-se a l’alçada o prendre la defensa d’un posicionament suposadament andalusista, però sí. Al final és el meu partit el que fa l’expedient i es posa a l’alçada de la dimensió donada per l’altre.

Tens la sensació que tots els ulls estan fixats en tu al PP?
Ara mateix, no (riu). Un dia o dos són tan de temps en política... Des de fora no ho sembla, però un mira la premsa i una persona que està en primera plana més tard no és res. El que avui es notícia demà es arqueologia. Això va ser objecte de molta atenció i ara ha quedat engolit per les circumstàncies.

Preguntat d’una altra manera: creus que es va utilitzar allò per fer-te fora?
No se sap quina és la realitat, però majoritàriament la gent ha percebut que s’havia pres un fet relativament intranscendent com a excusa per a carregar contra coses que no eren exactament intrascendents.

Amb tot el que està passant al PP, aquell cas sembla pueril...
Amb tot el que està passant al PP i al món. Una mena de cadena d’esdeveniments davant aquella pueril, absolutament pueril, anècdota.

Quina és la seva opinió de la suposada trama de corrupció del PP?
Jo ara el que veig són molts noms que corren pels papers però jo només crec en les realitats contundents: una resolució judicial al final d'una comissió d’investigació, per exemple. Fins el moment el que hi ha són interessos molt diversos en que allò prengui cos com a notícia, ara és el moment del terrabastall. Què quedarà? No ho sabem. És absolutament imprescindible abstenir-se de jutjar fins que les coses no arribin al seu port i en qualsevol cas depurar. No hi ha cosa que mes malmeti la imatge dels partits que la corrupció. Una part importantíssima de la caiguda del PSOE no va venir per la crisi, sinó per la sensació que hi havia gent que s’emportava les bosses de diners. I això de la corrupció es transversal als partits, a la condició humana i s’ha de perseguir amb molta contundència. Perquè la percepció de la gent que els estan prenent el pèl, que utilitzen els seus recursos pel benefici personal, tot això cal tallar-ho d’una manera fèrria i brutal. Jo sóc des d’aquest punt de vista robesperriana. El regiment de la cosa pública ha de ser net i transparent.

Una de les últimes actuacions en aquest tema del PP va ser la roda de premsa de Rajoy envoltat pels principals dirigents del partit. El discurs va estar molt focalitzat en la cacera de Bermejo i Garzón, sense entrar en la suposada trama de corrupció. Creu que aquesta és la manera de procedir més adequada?
La dona del César no té prou amb ser honrada, ho ha de semblar. La sensació que tenim a Espanya és que no s’ha acabat de construir l’Estat de dret i això es manifesta un dia rere un altre. Poden anar Bermejo i Garzón de cacera? Poden anar on vulguin però des del punt de vista de la divisió de poders queda una mica estrany. La voluntat de Rajoy és posar davant l’opinió pública la cacera, no només per la imatge que té a Espanya, ricachos amb un puro que poden permetre el luxe de matar animals, el fonamental és: poden anar del bracet el poder judicial i l’executiu d’aquesta manera? Quan estem en un moment especialment difícil en la credibilitat de les nostres institucions, del Tribunal Constitucional, del Consell General del Poder Judicial... S’ha de tenir en compte que tenim un jutge especialment bel·ligerant, cal plantejar: Sempre té aquest tracte bel·ligerant amb la corrupció sigui qui sigui qui la faci? Hi ha igualtat? Hi ha vertaderament separació dels poders? Sí n’hi ha és molt important que la gent la visualitzi. Tot això remet a un discurs molt més profund, s’haurien de revisar aquestes institucions per assegurar que aquestes coses no passin i que quan passin no importin perquè estem segurs que això no malmetrà el tràmit.

I què opina vostè, n’hi ha separació de poders?
Jo crec que no, per diversos motius. Perquè la nostra democràcia és molt jove i perquè vam establir l’any 1978 uns mecanismes d’enfortiment dels partits polítics que ara estan en entredit i s’han convertit en una rèmora perquè acaben polititzant totes les institucions. Per tant no hi veig diferencia entre el grup parlamentari que dóna suport a un govern, el govern de torn i aquelles institucions que són elegides majoritàriament per aquests òrgans. Hi ha una mena de relació viciosa que fa impossible que persones de bona voluntat puguin fer la seva feina. Cada cop aquesta situació es més clara, amb la col·laboració d’alguns que no han entès bé el seu càrrec.

Creu doncs que el PP està sent objecte d’una operació teledirigida?
Jo crec que si analitzem història de la democràcia i observem com han actuat les institucions podem veure biaxos, més o menys descarats segons l’època. Majoritàriament ha guanyat les eleccions el partit socialista i per tant hi ha més biaixos per part d’ell. Tenim un fiscal general de l’Estat que governa una fiscalia de forma jeràrquica i és nomenat pel president. Tenim el cas claríssim de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, no surt perquè no se sap exactament on col·locar-la, quins són els seus efectes col·laterals. Hi ha una actuació interessada i de part que fa malbé molt més del que es creu en el moment tàctic concret. Malmeten la credibilitat de tot un país.

Ja, però el PP entonarà la seva part de mea culpa?
No es pot descobrir res que no existeixi. És a dir, si després de tot això resulta que no hi ha res, es podrà parlar d’ignomínia per part de les institucions que ho han posat en marxa. Si dóna positiu, caldrà esbrinar quin és el seu abast. Perquè gent que s’apropa als partits a veure que treu hi ha tot arreu. Si això implica a persones del PP s’han d’apartar de manera radical, sinó serà responsabilitat del partit. Però no és veritat allò que sempre que “el río suena agua lleva”. I en el cas del PP encara és més important ser acurat. No perquè a l’esquerra se li perdoni tot, però si que hi ha una certa estigmatització de la dreta a Espanya que fa que hagin de ser més honrats que ningú i semblar-ho.

I el riu, portarà aigua?
Bé, tenim el paradigma de Marbella. Sabem perfectament que, a l’àmbit municipal, a causa de tenir les competències que tenen en urbanisme és on cobra força aquella màxima d’ “evita la tentación, evita el robo”. La corrupció urbanística als Ajuntaments ha generat de manera transversal corrupció a Espanya. Això és una realitat innegable. Pot existir, pot ser que es descobreixi com ha succeït amb el partit socialista i amb totes les formacions polítiques. És absolutament imprescindible que els partits comencin a pensar si l’àmbit municipal pot assumir una competència amb unes temptacions tan grans. Haurien de plantejar-se què fer perquè això no generi una nova oportunitat de corrupteles. Això exigeix una grandesa de mires, que amb la guerra de guerrillas dels partits no sé si ara se la poden permetre. Però és aquesta és la grandesa que està esperant ciutadania del seu govern.

En el darrer congrés del PPC, la seva candidatura va obtenir més d’un 40% dels vots. Et veus amb forces de tornar a presentar-te en un futur a la presidència del partit?
Amb forces segur. Alguns van dir que els congressos provincials del PPC eren mostra que allò s’havia desinflat. Ho vaig sentir i em va provocar un somriure. Qui sap de partits sap perfectament que era impossible guanyar els congressos provincials, jo vaig presentar-me perquè s’havia de donar la batalla, per simbolitzar la força que encara hi és en el PP. El sistema de partits està blindat sobre si mateix, la democràcia interna es més que complicada i les oportunitats dels candidats que no siguin oficials són mínimes. Aquesta esperança no l’he perdut, si hi ha oportunitat ens tornarem a presentar, clar que sí. En el congres de València es va aprovar una esmena en la ponència d’estatuts referida a la igualtat d’oportunitats entre candidats que no es va donar. En el cas que em presenti, s’hauria de reclamar. Tenir coneixement des del començament quins són els militants per la batalla dels compromisaris. Si amb aquesta desigualtat vaig treure un 40%, imagina’t amb igualtat. Molta gent al partit espera que es facin els deures, fa molt de temps que ho necessita.

Quin ha estat el peatge per mantenir la seva candidatura?
Molts però han valgut la pena. Era molt fàcil fer carrera política callant i acceptant. Però jo no he arribat a la meva edat a la política per fer això. Sabia que pagava peatges, que feia malbé possibilitats que probablement abans hagués tingut, però valia la pena. La vàlua del moviment és presentar-se, perdre i mantenir-se. No hi havia res mes a fer. Qualsevol peatge pagat i ja dic que són molts han valgut la pena. Si tornés a començar probablement ho faria millor, però faria el mateix.

En una entrevista a El Mundo després del congrés, va dir que el PP català semblava un cortijo. Ho continua pensant?
(Riu) Sí, clar, és evident. I més val que no parli molt de cortijos després de la polèmica de l’accent andalús... els cortijos són preciosos, no tinc res en contra, però crec que els partits no són propietat ni patrimoni de ningú. En el meu curt temps en política, m’he adonat que tots els que manen creuen que el partit es seu. Això es un error. Vosté és un mandao, un gestor. Quan un perd de vista aquesta perspectiva es transforma en un cortijo. I un partit és un instrument on les persones no haurien de ser professionals perennes, no et pots eternitzar en els càrrecs, recol·locar la gent, s’haurien de veure passar les generacions. Els partits s’han de ventilar. Aquesta sensació de creure que el partit es seu, jo l’he vist fins i tot en persones de bona voluntat. “Tú que llevas cuatro dias, que nos vas a decir”. Jo participo de la idea, en principi no hi hauria d’haver test d’antiguitat. Això no passa només al PP, però si a més perds, tens tota la raó per fer la crítica.

I Génova, també és un cortijo?
A cada lloc les coses s’han de veure de forma diferent. Si les coses funcionen, amb els seus problemes interns, però se’n surten i tenen majories absolutes... No sé si es un cortijo, sembla una empresa que funciona, que és el que hauria de ser. Per tant m’importa menys. A mi m’importa si no hi ha compte de resultats. Entre un cortijo i una empresa la diferència és aquesta: els resultats són bons. Si no ho són, que vingui sàvia nova a veure si són capaços de fer-ho millor.

Parlant de resultats, creus que Rajoy arribarà a les properes eleccions generals com a president del PP?
Hi ha moltes fites pendents, basques, europees, catalanes... Parlar del 2012 és fer teoria sobre sexe dels àngels, no tinc ni idea. No ho sé ni crec que ningú ho sàpiga, quan sento algú que parla amb molta contundència segurament és que perquè el tema no està clar. Ara bé, és absolutament important que la gent que sigui lleial i recolzi a la persona que està en el càrrec. Va ser una bona idea la de Rita Barberà, de comparèixer tot el PP plegat. L’adversari no som nosaltres, és qui esta davant. Si no, ets un traïdor del teu partit. Lleialtat fins el moment i compte de resultats després. El que no s’ha de fer es equivocar els temps.

En cas que el compte dels resultats de Rajoy en les properes basques, gallegues i europees no sigui bo, creus que s’ha de plantejar el seu relleu?
Sí. Tothom amb ell fins aquell moment, després, mirem. Ara, és molt fàcil dir relleu, però relleu, quin? Cal que surti la mà i el cap que digui, jo estic disposat a fer tal. El que més emprenya la gent és la covardia. Menys veuetes i més passos endavant.

De tota la trama d’espies, corrupció i etcètera, sembla que Gallardon és qui de moment ha sortit més ben parat...
Si el moment és dóna... Jo recordo la successió de González, deien, clarament serà Solana. Qui havia de dir que seria Zapatero.

Ni idea, doncs, del successor?
Ni idea i apostar no és bo. Perquè et posiciona enfront algú més que a favor de ningú i això és arribista. Persones que poden semblar que estan trontollant, que s’estan cremant, si aguanten surten molt enfortides. Si perdem i hi ha una sensació de sintonia i d’emoció comuna, es pot mantenir. Qui sap.

Tu et veus fent carrera a Génova?
Fa deu anys no havia pensat que pogués estar en el PP. Potser, no ho sé. Jo ara crec que s’ha de solucionar el que passa a Catalunya. Aquí estem capficats en quatre temes de poca alçada, si el finançament va o no va, i no ens adonem que hem hagut de posar diners a Spanair perquè ningú creu que n’hi hagi suficient oferta ni oportunitat. Catalunya no serà un hap mentre la gent no vingui aquí. I mentre ja podem estar amb barretines, espardenyes i delegacions varies. El meu projecte polític ara mateix és Catalunya i potser és exportable, a Génova o on sigui.

Com avalues l’entrada en escena d’UpyD? Com pot afectar el PP?
Jo no sé si UpyD és la versió estatal de Ciutadans, però als partits monotema no els hi veig gaire futur. A la llarga s’acabarà veient que és una gran operació de laboratori de partit socialista. Perquè imaginem si en un futur es donen les condicions perquè UPyD hagués de pactar amb els dos grans partits estatals... jo crec que existeixen posicions liberalconservadores i socialdemòcrates. Upyd no és un partit liberalconservador. Coincideixen en algunes preocupacions, però veig més pactant al senyor José Luís Rodríguez Zapatero i Rosa Díez i donant-li una vice-presidència. Si li oferís, tinc la sensació que l’acceptaria. Si l’acceptés es demostraria que, des del punt de vista de la cosmovisió, Rosa Díez és una persona d’esquerres, molt obsessionada amb el País Basc i que per tant ha fet tot el seu discurs sobre aquesta vessant. Pel que sigui Zapatero no va respondre a les seves expectatives, també després d’un congrés que ella va perdre i ell va guanyar, hi ha molt més de visceral i d’irracional del que podíem pensar. És una persona enèrgica, valenta, això la gent ho valora molt en una època en què es valora molt més del polític la seva capacitat de defensar les seves actituds i idees que el programa concret que puguin portar. Aquí es fonamenta la seva força i el seu creixement. Arrossegarà gent del PP, sí, gent que li preocupi cap a on va Espanya i creguin que ella pot donar solució. Jo crec que solució no la pot donar un partit frontissa, sinó un dels dos grans partits que recuperi la seva visió d’estat.

I al PPC, com li afectarà UpyD?
Alguna vegada ens hem vist arrossegats per posicionaments de Ciutadans i d’UpyD, també es cert que eren del PP en un altre temps. Crec que són sectorials i minoritaris. La meva perspectiva és aquesta: cal que Catalunya surti del clot. El debat de ser més o menys català, espanyol... francament, cansa. Potser en una altra època, podíem permetre’ns aquestes vel·leïtats, però no en aquest moment.