IDENTITAT LOCAL I COMUNICACIÓ GLOBAL: ELS ATENEUS A L´ERA DIGITAL.
Conferència del Professor Manuel Castells a l’ Ateneu Barcelonès, 15 Març 2006.
En primer lloc, permeteu-me agrair molt sincerament a l'Ateneu Barcelonès per convidar-me a compartir aquest centenari d'una institució què està molt arrelada en la meva vida, des de que als 16 anys llegia, a la seva biblioteca, els llibres que el franquisme havia prohibit a la Universitat. És per això que vull donar la meva gratitud al president de l'Ateneu i amic personal, el gran arquitecte i urbanista Oriol Bohigas, amb qui hem compartit tantes batalles en defensa d'una ciutat que sigui dels ciutadans. També vull expressar l'alegria de participar en aquest acte al costat d'un vell amic, el Molt Honorable President Pasqual Maragall, amb qui portem ni més ni menys que 45 anys actuant amb la convicció que no solament un altre món és possible sinó que fins i tot una altra Catalunya és possible.
En la meva conferència tractaré la relació entre identitat local i comunicació global en una cultura digitalitzada, situant els Ateneus en aquest nou sistema de comunicació.
La comunicació és la base de la vida en societat. I són les idees les que transformen el món al convertir-se en força material quan s'encarnen en les ments de les persones. Per això, els sistemes de producció d'idees i els sistemes de comunicació social són les principals fonts de poder, riquesa i experiència en la societat, al llarg de la història.
Això no és una expressió d'idealisme analític. Naturalment, que la violència organitzada, és a dir, els exèrcits; els aparells de mistificació, és a dir, les esglésies (que no és el mateix que la religió); i els aparells d'explotació, és a dir, els mercaders (que no és el mateix que els emprenedors) són els que en últim terme dominen la societat, o tracten de fer-ho. Però solament poden exercir la seva dominació mentre controlin la comunicació i siguin capaços de produir idees operatives favorables als seus interessos. Simètricament, el canvi social depèn de la irrupció d'idees noves i de la construcció de sistemes de comunicació que no estiguin esbiaixats en el sentit dels interessos i valors estructuralment dominants.
Els Ateneus, en el seu origen històric en la majoria dels països, eren molt més que clubs socials. Eren mitjans de producció i debat d'idees. En alguns casos, d'articulació de les idees de l'elit social il•lustrada, com en el cas de l'Ateneu de Londres, fusió de la gentry tradicional i del nou capitalisme triomfant entorn de l'ideal d'un imperi britànic civilitzador del món. En altres casos, com l'Ateneu de Barcelona, expressió de l'intel•lectualitat democràtica, racionalista i catalanista, a contracorrent d'un Estat centralista i autoritari, d'una Església obscurantista i una burgesia incipient amb poc marge de maniobra. Els Ateneus llibertaris, tot i sent molt distints, eren alhora centres d'agitació política, dispositius d'autoeducació dels treballadors i mitjans de debat i proposta de les utopies autogestionàries que ja llavors pensaven que un altre món és possible. I en tots els casos, els Ateneus eren sistemes de traducció en una cultura i una societat determinada dels debats d'idees noves en un nou temps històric.
Els Ateneus també eren dispositius de comunicació, primordialment entre els membres de seu cercle, però també amb la seva societat de referència. Eren pistes d'aterratge local dels debats mundials. Eren, doncs, formes d'expressió de la societat civil local, o d'alguns dels seus segments, construint els seus sistemes de comunicació i d'innovació cultural autònomament respecte a les institucions de la societat.
Aquesta autonomia s'expressava respecte dels grans controladors de les idees i de la seva comunicació: l'Estat, l'església, la premsa sense llibertat de premsa, i fins i tot les Universitats.
Les universitats i societats científiques eren ja, com de fet ho van ser sempre, sistemes de producció del coneixement. Però seguien sent, com ho van ser sempre, sistemes de control de les idees mitjançant la legitimació o deslegitimició de les mateixes per la comunitat acadèmica establerta. El pensament social, les idees, sempre va ser més controlat a les universitats que el pensament científic pròpiament dit. Per això les universitats han estat durant la major part de la seva història, ideològicament conservadores, com correspon al seu origen com institucions eclesiàstiques, ja fos Bolonya, Salamanca, la Sorbona, Oxford o Harvard (fundada a partir del llegat de la biblioteca, sobretot de teologia, del molt religiós John Harvard).
Per tant, pensar en els Ateneus en el segle XXI com quelcom diferent de clubs de jubilats o parcs temàtics per a turistes, requereix situar-los en sistemes de comunicació i de producció d'idees en les societats de l'era de la informació.
De la Comunicació de Masses a l'Autocomunicació de Masses.
La segona meitat del segle XX va estar caracteritzada per la constitució dels mitjans de comunicació de masses (televisió, radio, premsa escrita d'àmbit nacional) com a espai essencial de comunicació. Encara avui és aquest el dispositiu essencial pel qual passa la comunicació socialitzada al nostre món. És a dir, la comunicació que supera l'àmbit de la comunicació interpersonal. És en aquest espai mediàtic on es generen les opinions col•lectives, on es formen les opinions polítiques i, en certa manera, es reprodueixen o evolucionen els valors i imatges de la societat. És per això que és l'espai del poder. No perquè els mitjans de comunicació siguin el quart poder, o el primer. Sinó perquè és l'espai en el qual es juga el poder, perquè, de nou, les lluites de poder es tradueixen en batalles per les ments i les ments es poblen amb les imatges, símbols, idees i arguments que s'expressen en els mitjans de comunicació massiva. El que caracteritza la comunicació de masses és que es basa en un missatge d'un a molts amb escassa interactivitat. Per tant, el control del mitjà és el control del missatge, encara que és cert que cada mitjà té el seu llenguatge propi i això influeix en la seva comunicació. Però és la producció del missatge el que defineix el missatge: digues-me qui controla l’emissió del missatge i et diré com es forma aquest missatge. Per tant, el control organitzatiu, polític, econòmic de cada mitjà permet esbiaixar l'espai de comunicació. Clar que aquesta dominació té limitis. D'una banda, en democràcia, els mitjans són plurals. D'altra banda, necessiten mantenir la seva credibilitat i, per tant, han de respectar certes regles. Perquè l'audiència no és un receptacle passiu. La investigació en el camp de la comunicació ha demostrat que l'audiència és activa, és a dir que no s'empassa tot el que li llancen, que forma la seva pròpia opinió, que processa el que rep en termes dels seus valors, interessos i percepcions. Per tant, se sap el que s'emet, però no el que es rep. Ara bé, el control sobre la comunicació s'exerceix fonamentalment mitjançant el control del que no s'emet. És un sistema dicotòmic de presència/absència el que determina la construcció de la representació i de la formació d'opinions mitjançant la proposta o omissió dels materials de la comunicació socialitzada.
La irrupció d'Internet i de la comunicació mòbil com sistemes locals i globals de missatges interactius de molts a molts canvia la lògica i el fonament de la comunicació, encara que no reemplaçant a la comunicació unidireccional de masses sinó articulant-se amb ella: és el que denomino l'autocomunicació de masses.
La versatilitat d'Internet i el baix cost de comunicació permet a qualsevol persona, grup o organització, comunicar a través de la xarxa. Amb una audiència potencial, en aquests moments, d'uns 1000 milions d'usuaris a tot el planeta. La irrupció recent dels blogs (butlletins), dels vlogs (video blogs) i dels pods (audio blogs), per milions, han poblat la xarxa d'una cacofonia de discursos i processos de comunicació, molts d'ells interactius. Naturalment que la qualitat i l’interès dels continguts així comunicats són molt diversos. Però també són diversos els interessos i gustos de les persones que comuniquen. Cadascú selecciona, mitjançant cerca, aquells missatges i plataformes de comunicació que li interessa en cada moment. I sobretot, cadascú exposa el que vol, el que sent, el que li interessa. I com els interessos són canviants, el món de la comunicació interactiva és un sistema de geometria variable definit a partir de cada individu, tant en l’emissió com en la recepció i en la relació. Les xarxes de comunicació són selectives. La comunicació és de masses, perquè arriba potencialment a cents de milions de persones, però alhora és autocentrada. I és autònoma respecte als mitjans de comunicació de masses i respecte als poders polítics i econòmics. Clar que Internet també depèn d'un accés a la xarxa i que aquest accés té amos de servidors i de xarxes. Però com l'arquitectura tecnològica d'Internet va ser dissenyada per a fer difícil el seu control i com Internet té un gran interès per a les empreses i institucions, no és possible obrir la xarxa per a uns i tancar-la per a altres. A més, en les societats democràtiques els tribunals garanteixen la llibertat d'expressió a Internet, llevat de casos extrems generalment sota control judicial. Naturalment que Internet està vigilat pels serveis de seguretat, encara que amb poca efectivitat. I, a més, la privacitat és constantment envaïda per les empreses comercials (com ho és per la publicitat televisiva en la sala d’estar de casa seva). Però encara que el missatge està vigilat i encara que de vegades es reprimeixi al missatger, la comunicació es manté. Som doncs en un món d'autocomunicació de masses amb escasses possibilitats de control per part de les institucions de la societat.
Quan li hi afegim l'explosió de la comunicació mòbil, la capacitat d'autocomunicació es distribueix en tots els àmbits de la vida. Avui dia hi ha més telèfons mòbils que fixos al planeta i les connexions mòbils a Internet creixen exponencialment. De manera que les persones es converteixen en emissors-receptors en qualsevol espai i temps, amb accés potencial a l'extraordinari volum d'informació o escombraries digitalitzades a la xarxa i, sobretot, amb accés potencial a qualsevol altra persona connectada. Certament aquesta autocomunicació no inclou encara a tot el món, però la comunicació mòbil és la tecnologia de comunicació amb major velocitat de difusió en la història i Internet és la segona tecnologia de més ràpida difusió: en aquests moments hi ha més de 2.000 milions de línies de mòbils al món i 1000 milions d'usuaris d'Internet. A Barcelona, el 81% de les llars tenen almenys un mòbil. I quant a Internet, un 40% dels barcelonins són usuaris d'Internet i entre els de menys de 30 anys, un 75% són usuaris.
Les conseqüències socials i polítiques de l'autocomunicació de masses són extraordinàries perquè constitueixen l'autonomització de les persones respecte als aparells de poder. Encara no tenim la investigació necessària per afirmar amb precisió els canvis en curs. Però el primer efecte observable és en termes polítics: la dificultat creixent de manipular l'opinió pública mitjançant informació esbiaixada en els mitjans de comunicació. El cas més proper i un dels més coneguts al món és la mobil-ització política, sobretot dels joves, a Espanya, que va conduir a la derrota electoral del PP el 14 de març del 2004, com a resposta a la manipulació informativa del govern sobre el bàrbar atemptat terrorista de l'11 M. Però hi ha molts altres casos ja observats i analitzats, a les Filipines, Corea del Sud, l'Equador o Ucraïna, entre d'altres.
Per cert, que l'autonomia de la comunicació és neutra en termes dels continguts i finalitats d'aquesta autonomia. Els usos de la llibertat són tan variats com la humanitat. Pot ser expressió d'autogovern o demagògia de la rumorologia. Però l'essencial, en qualsevol cas, és que la comunicació local i global escapa als sistemes de comunicació establerts pel poder polític i econòmic. En acabar-se el monopoli institucional de la comunicació, l'espai de la comunicació queda obert a la producció i debat d'idees de tot tipus.
Però, abans de comunicar cal produir els continguts de la comunicació. De manera que la següent pregunta és: En què afecta l'era digital a la producció d'idees?
La innovació cultural més allà de les institucions
La producció d'idees i formes expressives (incloses l'art en les seves diferents manifestacions) ha viscut sempre a la difícil frontera entre la innovació i el poder. Sense accés al poder o al contrapoder, les innovacions quedaven reduïdes a un cercle íntim. Però l'acostament excessiu al poder era la recepta segura per a l'asfíxia de la innovació. La història de la innovació cultural està poblada de monjos herètics i artistes cortesans practicant la ironia.
Les universitats van ser i són el refugi de bona part dels innovadors, perquè és l'espai de llibertat institucionalment permès per la societat. Però les universitats com a tal no van ser i no són sistemes de producció de noves idees. Perquè noves idees i nou coneixement no és el mateix. De fet, una comunitat científica és tant més rigorosa com més es limita a produir i difondre el que està contrastant com a coneixement segons els criteris definits per la comunitat científica. Allà on hi ha universitats serioses, com és el cas dels Estats Units, la dissociació entre intel•lectuals i acadèmics és gairebé general. No hi ha res més mal vist en la comunitat científica, tant de lletres com de ciències, que el que un dels seus membres aparegui assíduament en els mitjans de comunicació. La figura de l'intel•lectual públic i mediàtic, signatari de manifests, tan volguda a França o a Catalunya, és en el fons contradictòria a la pràctica acadèmica seriosa i rigorosa, sancionada per l'acadèmia. Per això la producció d'idees va sortir de la universitat i es va articular a través d'intel•lectuals que les comunicaven mitjançant llibres, revistes i mitjançant les seves publicacions i intervencions en els mitjans de comunicació. Aquesta dissociació, per cert, té també lloc a Estats Units, on els escriptors i els intel•lectuals constitueixen un mitjà diferent de l’entorn universitari i també es constitueixen comintel•lectuals públics. La seva influència és menor que a Europa entre el gran públic, però és molt important en l'elit dirigent, en particular en el cas dels intel•lectuals neoconservadors.
En la majoria de països, inclòs el nostre, la producció d'idees fora de l'àmbit acadèmic ha anat deteriorant-se per la seva dependència creixent dels mitjans de comunicació de masses i per l'aposta dels esmentats mitjans per formules de gran públic que van degradar el discurs intel•lectual fins i tot arribar al nivell de la tertúlia, un gènere que forma part de l'entreteniment mediàtic. Queda la producció de llibres i revistes. Però en aquest àmbit s'ha produït una dicotomia entre l'ultraespecializació i el bestseller. Al mercat d'idees solament es difonen unes poques que toquen una fibra sensible de la societat en algun moment. I davant de les dificultats creixents de l'edició de llibres d'idees, el control preproducció dels especialistes de màrqueting ha anat tancant la producció d'idees noves en un espai cada vegada mes reduït.
En aquest context, la llibertat d'expressió a Internet ofereix noves possibilitats. Els blogs permeten a qualsevol intel•lectual que es preï expressar les seves idees, difondre-les, sotmetre-les a debat. Però la possibilitat de comunicació no resol la qüestió de la producció. I la producció d'idees és, rarament, una activitat solitària. Un dels resultats empírics dels anàlisis sobre la innovació (per exemple el de Peter Hall en la seva història de les ciutats innovadores) és que la innovació sempre sorgeix a partir de mitjans d'innovació, de formes territorialment concentrades de socialització i intercanvi entre creadors, d'un sistema cultural i social basat en els valors de la innovació. Internet pot proporcionar alguns elements en la formació de l'esmentat mitjà d'innovació, mitjançant les xarxes d'intercanvi i discussió que en l'existeixen, incloses xarxes de creació distribuïda d'art digital. Però en general la col•laboració a la xarxa és molt més productiva en la investigació científica (en la qual Internet és un mitjà essencial) que a la constitució de mitjans intel•lectuals. I és en aquest aspecte on l'aparició de nous mitjans d'innovació cultural locals inserits en un sistema de comunicació global ofereix possibilitats dignes d'exploració.
Els Ateneus del segle XXI: producció local d'idees i comunicació global de cultures.
Tenint en compte l'anàlisi presentat es pot plantejar-se: quin paper els queda als Ateneus en l'era digital? La seva supervivència física, social i financera, ja de per si difícil, no resol el problema de la seva supervivència cultural, és a dir del seu paper com mitjà d'innovació cultural i d'intercanvi d'idees i projectes en un món de comunicació global digitalitzada.
Recordem que l'esplendor del passat no garanteix el futur. Hi va haver importantíssims mitjans culturals d'innovació, com els Monestirs en el seu moment, que han desaparegut com a tals.
I nombrosos Ateneus s'han refugiat en un àmbit intermedi d’estètica de la nostàlgia i pervivència dels símbols distintius de l'elit social. Si em permeten una anècdota personal, fa un parell d'anys, amb motiu de la meva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Londres, em van convidar a menjar en el celebèrrim Atheneum de Londres. A part d'una cuina típicament anglesa (interpretin-ho com vulguin) és un plaer sentir-se en salons que destil•len història i noblesa. I per a mi almenys hi ha una emoció especial en contemplar la cadira on s'asseia Charles Dickens. Però el que realment queda és la pervivència de l'aristocràcia anglesa en el segle XXI, la realitat percebuda de què solament l'estirp, els diners i el poder permeten l'accés a tan privilegiat lloc. Poc que veure, per tant, amb la seva funció original de producció cultural que, junt amb el seu paper com a símbol de classe, va tenir en el seu origen. Potser sigui aquest el destí dels Ateneus, amb diferents connotacions segons el seu origen social i cultural: lloc de trobada amb els amics, àmbit nostàlgic de la tercera edat o punt de destí turístic per a alguns dels 200.000 xinesos anuals que ens promet l'Ajuntament.
I tanmateix, diguint-se Ateneus o com vulguin anomenar-se, els mitjans locals d'innovació cultural són una necessitat, i en molts casos una realitat, al nostre món globalitzat. Pel mateix que Silicon Valley, el productor d'Internet, es concentra en un àrea geogràfica, on hi ha més discussions tecnològiques als bars i restaurants que en les empreses. De la mateixa manera que per fer cinema al màxim nivell cal estar a Hollywood i per fer art d'avantguarda cal ser a Nova York perquè les idees es produeixen a través de l'interacció personal en mitjans de creativitat fundats en el valor compartit que la creació cultural és el bé més preat i l'estimació dels col•legues del mitjà la millor recompensa. Un sentiment d'autoestima que ni tan sols els diners no poden comprar. Encara més, com he analitzat a les meves obres, l'era de la globalització és també l'era de la identitat. La producció cultural està arrelada en identitats, heretades i construïdes alhora, i aquestes identitats són locals o s'encarnen localment. Per tant, l'existència de mitjans locals de producció d'idees arrelats en una identitat compartida és el complement necessari de la comunicació global construïda a partir de la circulació i l'intercanvi de les esmentades idees.
Aquests mitjans locals d'innovació cultural (diguem-los-hi Ateneus ja que tenim la paraula) necessiten al seu torn alimentar-se de la producció d'altres mitjans i d’altres cultures, en una relació d'intercanvi, hibridació i enriquiment col•lectiu. Per això han d'estar en Internet i integrar els continguts variats d'Internet en la pràctica quotidiana de la seva invenció cultural. Superen el seu àmbit de cercle privat d'una elit cultural per convertir-se en nodes d'una xarxa d'intercanvi cultural i de creativitat compartida. Per tant, la transformació no és tecnològica, encara que la tecnologia és necessària, sinó cultural: la creació col•lectiva en xarxa global a partir del mitjà d'innovació arrelat en la identitat d'una cultura pròpia. Els Ateneus com nodes locals de producció en xarxa de les noves idees que ens permetin reinventar la cultura de la societat en la qual vivim. Aquest és el somni que els proposo per al centenari que avui comença.