En el conflicte, es van crear mecanismes per reduir la complexitat social a un enfrontament entre dos “grans” nacionalismes, i també una assimilació de petits grups a aquests “grans” nacionalismes. Els serbis o els valacs ortodoxos (7) s’identifiquen naturalment amb els macedonis, mentre que el cas dels torbesis és més complex. De llengua macedònia, són rebutjats pel nacionalisme albanès, mentre que les manifestacions extremistes del nacionalisme macedoni ataquen tot el que representa l’islam. Les mesquites essencialment freqüentades per turcs o torbesis van ser així destruïdes per manifestants a Prilep el juny del 2001. Des de fa molt de temps, a Macedònia, les estructures oficials de l’islam, dominades pels albanesos, havien emprès una campanya d’albanització de les comunitats musulmanes no albaneses, essencialment els turcs i els torbesis, que representaven respectivament el 4% i el 3% de la població del país (8). Un deteriorament de la situació política obligarà aquestes comunitats no només a escollir el seu camp, sinó també a renunciar a una bona part de la seva identitat.
Les divisions polítiques i les guerres que han ensagnat els Balcans des de fa una dècada desemboquen doncs per tot arreu en un moviment d’homogeneïtzació nacional. Per reprendre una metàfora que es formula sovint a propòsit de l’Europa central després del 1918, es passa d’un mosaic complex o d’un quadre puntillista on es mesclen mil colors a una pintura al fresc que només coneix els colors llisos. Aquesta homogeneïtzació nacional és ineluctable? Les guerres iugoslaves s’han de saldar amb l’emergència d’estats nacionals monoètnics, on només subsistirien rares minories nacionals, els drets de les quals estarien garantits i controlats per organismes internacionals?
Ja el vocabulari multiplica les trampes. És important precisar el sentit de les paraules. Pobles, nacions, minories, Estats nacionals: de què parlem? Pel sentit comú occidental, que lamenta els conflictes “interètnics”, les ètnies representarien una cosa inferior o anterior a les nacions, en un esquema suposadament lineal del desenvolupament social. El 1992, el president François Mitterrand havia obert un col·loqui titulat “Europa i les tribus”. Ètnies, tribus: aquest vocabulari retorna els Balcans al “salvatgisme” o al “primitivisme” que no sabrien ser europeus.
El sistema iugoslau distingia entre els “pobles constitutius” de la Federació i d’una o de diverses de les repúbliques federades —els serbis, els croats, els eslovens, els macedonis, els montenegrins i, a partir de la darreria dels anys seixanta, els musulmans, entenent-los en el sentit nacional d’eslaus musulmans de Bòsnia i del Sandjak de Novi Pazar— i les minories nacionals o nacionalitats, que no disposaven d’un “centre nacional” en una de les repúbliques federades. Els pobles ´al.logens´ —és a dir, que disposaven d’un estat de referència fora de Iugoslàvia— també eren tots “minories nacionals”, independentment de la seva importància numèrica, es tractés d’italians d’Ístria, d’hongaresos de Voïvodina o albanesos.
Amb vista a l’afirmació dels estats–nació
La definició del terme de “minoria” era doncs estrictament jurídica i no demogràfica. En les configuracions geogràfiques donades —una ciutat, una regió— tal o tal altra minoria podia ser majoritària demogràficament, sense que això influís en el seu estatut. Els albanesos de Kosovo s’indignaven així per aquest estatut de minoria, en raó del seu caràcter majoritari a l’interior de la província autònoma de Kosovo, però segurament eren minoritaris a escala de la República de Sèrbia, de la qual formava part Kosovo. Des de la instauració del protectorat internacional sobre aquesta darrera, és el torn dels serbis de rebutjar categòricament el fet de ser considerats com una minoria. Més enllà del problema d’escala —quina es prendrà en consideració? Kosovo, com volen els albanesos? Sèrbia o Iugoslàvia, com volen els serbis?—, la noció de minoria sona malament a orelles balcàniques, malgrat totes les promeses de garanties internacionals.
Les minories només disposarien de drets “concedits” per la majoria, sempre susceptibles de ser abrogats. La noció de minoria es concep així en el dret fill de la de millet, la comunitat protegida de l’època otomana. A més, les minories no són titulars d’una legitimitat estàtica. Ara bé, l’objectiu de tots els nacionalismes dels Balcans consisteix o bé a crear o bé a defensar un estat, definit sobre una base “nacional” o “ètnica”; és a dir, la seva legitimitat es basa en un sentiment popular de pertinença a una mateixa entitat geogràfica, política i cultural.
Però què és una nació, o què és un poble als Balcans? Els criteris “objectius” comunament reconeguts —la llengua, la pertinença confessional, etc.— s’entremesclen segons combinacions sempre variables. Si la pertinença confessional representa la barrera més evident entre els serbis ortodoxos i els croats catòlics, en revenja els abanesos formen un únic poble, i es divideixen entre musulmans, ortodoxos i catòlics.
És important retornar al passat otomà. La Sublim Porta no reconeixia l’existència de grups nacionals, sinó només de grups confessionals, “protegits” pel sultà, que disposaven d’estructures d’autoadministració dins el quadre dels milets. Les nacions modernes es van constituir sobre aquesta base. Aquest ancoratge confessional de les comunitats explica el caràcter nacional assumit per les Esglésies ortodoxes. No obstant això, aquesta deriva ètnica de l’Església ortodoxa es va denunciar sota el nom d’heretgia etnofiletista per la teologia oriental des del concili II de Constantinoble el 1872 (9).
Aquests millets són assimilables a estructures protonacionals? Durant segles, les poblacions dels Balcans han viscut en societats compostes, i la identitat de cada individu es definia segons un espectre d’elements variables. La pertinença confessional era per tot arreu un criteri important, i també la pertinença social o professional. Es parlaven múltiples llengües: a una llengua litúrgica, l’àrab pels musulmans, el grec pels ortodoxos, s’hi afegia la llengua de l’Administració, el turc, una o diverses llengües de negocis, sovint el grec, i finalment la llengua materna, que sovint variava d’un poble o microregió a una altra. Aquest plurilingüisme va ser directament atacat pels nacionalismes moderns, que van codificar i imposar l’ús de llengües convertides en nacionals. D’una manera general, aquest espectre d’identitats es reduirà a mesura que s’afirmaran els nacionalismes moderns, portadors d’un projecte estàtic de reivindicacions territorials.
Els nous estats, les èlits dels quals sovint es formen a París, Viena o Berlín, deliberadament agafaran com a model els estats–nacions occidentals, acceptant una definició estretament ètnica de la nació, suposant una comunitat confessional i l’homogeneïtzació d’una llengua nacional. Aquests nous estats crearan, doncs, les nacions a marxes forçades, reduiran l’espectre identitari a determinats paràmetres que definiran la “identitat nacional”. Les poblacions contràries a aquest nou model, sovint els musulmans, per motiu de la seva alteritat religiosa, es convertiran, doncs, en les minories nacionals.
L’aparició d’aquestes minories nacionals és una conseqüència directa de l’afirmació dels estats nacions: com que la legitimitat política de l’Estat no es basa en criteris etnonacionals, la noció de “minoria nacional” no té sentit. A més, les fronteres dels estats no poden correspondre als territoris, molt idealitzats, de les noves nacions, provocant l’aparició de minories transfrontereres. El conjunt de guerres que han afectat la península Balcànica des de fa un segle i mig —de la crisi d’Orient del 1878 a les guerres balcàniques del 1912-1913, als dos conflictes mundials i a les guerres iugoslaves del 1991-2001— poden, doncs, definir-se com a temptatives per fer coincidir les fronteres estàtiques amb aquests territoris somniats de la nació, que principalment es tradueixen en reivindicacions maximalistes de Gran Sèrbia, Gran Albània o Gran Bulgària.
D’altra banda, els nacionalistes sempre prefereixen aquestes darreres abans que les fronteres anomenades naturals, i parlen, per exemple, “d’Albània ètnica” més que de Gran Albània, oblidant que els albanesos comparteixen des de fa segles els territoris amb altres comunitats. Els Balcans són en efecte massa estrets per acollir totes les reivindicacions estaticoterritorials contradictòries, la qual cosa va causar terribles lluites, al mateix temps que les identitats contràries al nou model nacional eren despietadament destrossades.
El sistema titista
No obstant això, també eren possibles altres models a part del de l’afirmació d’un nacionalisme estàtic i territorial. La dispersió geogràfica va impedir als aromanesos -o valacs- alimentar-se de reivindicacions territorials. A Macedònia, a final del segle xix, es comptaven entre 69.600 (segons les estadístiques sèrbies del 1889) i 80.700 aromanesos (segons les estadístiques búlgares del 1900), però només 25.100 segons les estadístiques gregues de l’any 1904 (10). Els grecs segurament havien comptat entre ells molts aromanesos, mentre que serbis i búlgars tenien un evident interès estratègic per minimitzar la part de l’element grec a Macedònia.
En l’extensa Macedònia encara otomana, els diferents pobles cristians es lliuraven a una guerra sense pietat per determinar la identitat nacional de les poblacions. L’escola i el pope —serbi, grec o búlgar— sovint fixarien la identitat encara fluctuant d’aquestes poblacions, i els governs de Belgrad, de Sofia i d’Atenes utilitzaven grans mitjans per donar suport a la seva causa. Ja es perfila la repartició de Macedònia ratificada pel tractat de Bucarest el 1913.
El model otomà era per essència imperial: el centre de poder era garantia dels equilibris socials. Contràriament, el nacionalisme va aparèixer com un fenomen indissociable de la democràcia política. També va ser el fundador d’aquesta democràcia, ja que la primera tasca dels moviments d’emancipació consisteix a definir el quadre de referència dins el qual s’exercirà la democràcia. No és pas per atzar que Sèrbia, el moviment d’emancipació de la qual es remunta a l’aixecament del 1804, i l’autonomia de la qual està reconeguda des del 1830, pot jactar-se de conèixer una de les més antigues democràcies parlamentaries de la regió. A Sèrbia, la creació d’un estat nacional, referint-se explícitament al model francès, i la democràcia política anaven conjuntament marcant els dos aspectes principals de la modernitat política.
La federació iugoslava ha heretat moltes coses de la tradició imperial, influències que provenen de la teoria austromarxista de les nacionalitats, que intenta dissociar la nacionalitat personal de la pertinença territorial (11).
En el sistema titista, la fidelitat de totes les comunitats era addicta al règim, en canvi de garanties reals de protecció. Durant deu anys, el Sr. Slobodan Milosevic va saber preservar els equilibris interns a Sèrbia recolzant-se en aquesta antiga lògica de legitimació, excitant el nacionalisme serbi més enllà de les fronteres del país. D’aquesta manera, i no és pas la menor paradoxa de les guerres iugoslaves, Sèrbia s’imposa com un dels països més multiètnics dels Balcans, amb la comunitat bòsnia musulmana del Sandjak de Novi Pazar, l’important població rom disseminada per tot el país, i sobretot el mosaic ètnic de Voivodina.
Malgrat alguns casos limitats de violència directament imputables als extremistes serbis del Sr. Vojislav Seseli, la coexistència interètnica va poder perdurar a Voivodina, essencialment perquè el poder central no volia el desordre d’aquesta regió, pulmó agrícola i econòmic de Sèrbia. L’exemple de Voivodina demostra que no hi ha una fatalitat de les guerres ètniques, que una societat composta a priori no és més fràgil que una societat monoètnica: el puja i baixa dins la guerra resulta de la relació que manté el poder central amb les diferents comunitats.
A les societats multiètniques, el pluripartidisme sovint se salda amb una etnització del joc polític. Bòsnia és un exemple clàssic d’aquest fenomen. En les eleccions multipartites del 1990, els tres partits nacionalistes, el Partit de l’Acció Democràtica (SDA-musulmà), el Partit Democràtic Serbi (SDS) i la Unió Democràtica Croata (HDZ), obtenen resultats que corresponen a la importància relativa dels grups que representen, encara que gairebé un terç dels ciutadans han escollit, no obstant això, l’opció de votar a favor dels partits nacionals(12). Des d’aleshores, cap projecte polític ha pogut imposar-se transcendint aquestes barreres ètniques.
El model titista de protecció de les identitats va quedar fet a miques al mateix temps que la Federació Iugoslava. Els estats successors volen aconseguir tota la seva legitimitat del seu caràcter nacional. Aquesta evolució va tenir èxit, en el cas de Croàcia, el preu de l’èxode de la major part de la població sèrbia d’aquesta república (13). A Macedònia, la voluntat de basar la legitimitat de l’Estat en una aproximació etniconacional va incórrer en la falta de fer caure el país dins la guerra civil. Paradoxalment, Sèrbia va continuar essent un dels estats més multiètnics de la regió. La “revolució” democràtica de l’octubre del 2000 va tornar a posar en escena el desafiament de la constitució de Sèrbia en estat–nació.
La hipòtesi d’una probable fragmentació de la unió de Sèrbia i Montenegro, últim avatar de la Federació iugoslava, portarà Sèrbia a convertir-se en independent. Aquesta independència l’empenyerà a definir-se com a estat mononacional o com a societat multiètnica? I d’una manera general, aconseguiran els estats balcànics fundar les fonts de la seva legitimitat política d’una manera que no sigui sobre les bases etnonacionals (14)?
És important sortir d’un punt de vista que presenta l’estat nacional com l’únic quadre polític viable, i que postula que la constitució d’aquest tipus d’estat estaria inscrita en una mena de llei universal de desenvolupament de les societats humanes. Si aquest no fos el cas, serien ineludibles nous enfrontaments territorials, i els “petits pobles”, les minories oblidades pel xoc dels nacionalismes, una vegada més pagarien molt car aquests conflictes.
(1) Alain Finkielkraut, Comment peut-on être Croate? París: Gallimand, 1992.
(2) Llegiu Les conflits yougouslaves de A à Z. París: L’Atelier, 2000.
(3) Llegiu Michel Roux, Le Kosovo. Dix clés pour comprendre. París: La Découverte, 1999.
(4) Un grup pròxim als roms, recentment aparegut a les estadístiques de nacionalitat, però que manté la seva especificitat. Llegiu «Adieux au Kosovo Multiethnique». A: Le Monde diplomatique, febrer de 2000.
(5) Llegiu Stanislav Milojkovic, «De l’enseignement des langues au Kosovo», site du Courrier des Balkans, .
(6) Els goranci de Kosovo i els torbesi de Macedònia són pròxims als pomaks de Grècia i de Bulgària.
(7) Els valacs, vlachs, tsintsars o aromanesos són un poble que parla una llengua llatina, pròxima al romanès.
(8) Segons el cens del 1994; les dades definitives del cens del 2002 encara no es coneixen.
(9) El patronat ecumènic de Constantinoble va actuar aleshores pel reconeixement de l’autonomia eclesiàstica de l’Església búlgara, reconeguda sota la forma d’un “exarcat” per la firma imperial del 1870.
(10) Llegiu Georges Castellan, Histoire des Balkans, XIVe-XIXe siècles. París: Fayard, 1991.
(11) Llegiu Otto Bauer, La social-démocratie et la question des nationalités. Montreal, 1989.
(12) Llegiu Xavier Bougarel, Anatomie d’une poudrière. París: La Découverte, 1996.
(13) Llegiu Diane Masson, L’utilisation de la guerre dans la construction des systèmes politiques en Serbie et en Croatie, 1989-1995. París: L’Harmattan, 2002.
(14) Llegiu Jean-François Gossiaux, Pouvoirs ethniques dans les Balkans. París: PUF, 2002.
