´Voti, voti, voti... ´, Antoni Cisteró

Ha començat de nou el Guadiana particular del nostre país: la mal anomenada reforma del sistema electoral. Catalunya és la única autonomia que no en té de pròpia, encara que val a dir que el que han fet les altres comunitats és simplement limitar-se a seguir el sistema de llistes tancades i altres requisits ja reflectits a les lleis electorals de l’Estat. Si bé en un principi es podia explicar, i fins i tot justificar, aquesta por a morir vestit que tenien els polítics durant la Transició, no té raó de ser que, set lustres després, encara hi hagi el mateix sistema, i la mateixa por, arreu; fins i tot amb coses tan curioses com la que apareix a la Llei Electoral andalusa (1986, actualitzada el 2005), on s’especifica al seu article 23 que "La presentación de candidaturas, en la que se alternarán hombres y mujeres...", i que em fa pensar en aquell acudit tan suat dels pèsols saltejats (tu menges, tu no menges...). Bé, deixem les bromes, perquè el que estic comentant és molt trist. És per això que en penso fer diversos articles, començant per l’introductori que esteu llegint.

El dilluns dia 2 he assistit a un acte d’Acció per la Democràcia, organització que promou un canvi de llei electoral. Conferències molt interessants però que, junt amb l’enveja de veure com altres països es mouen, debaten i voten adaptacions de la llei electoral, deixen un regust amarg en pensar que no només els temes de llistes obertes o tancades, doble votació o àmbit territorial de representació són rellevants, sinó que és el propi sistema nostre el que fa factible que els partits parlamentaris, amb una indolència digna del millor tribunal constitucional, vagin posposant durant dècades l’actualització del sistema de votació. I quan ho fan, es un dir, les tímides propostes semblen il·luminades per aquelles paraules del Gatopardo: "Cal canviar-ho tot perquè res no canviï".

Les tímides pulsions dels partits majoritaris, apareixen en prendre consciència de la creixent desafecció que porta a rècords d’abstenció. Sense arribar a extrems dignes de Saramago, una abstenció molt alta podria distorsionar el pràctic bipartidisme que tan confort els dóna als que en frueixen. Una frase molt corrent és: "tan li fa, votis qui votis, tots són iguals". I no és veritat, en absolut, i menys en el to despectiu amb que s’acostuma a dir. La meva apreciació és que la gent no està farta dels polítics en si mateixos, sinó de la seva actitud mesella com a eix transmissor de les ordres que dicten els "aparells", gairebé mai orientades al bé comú sinó a la lluita entre partits. Si deixem apart els casos, preocupants però no generals, de trànsfugues, imputats i altres excrescències, la gran majoria dels nostres representants són gent formada, amb bona voluntat i ganes de treballar. El votant, temps enrere, ho assumia pel sol fet de que apareixien a les llistes. Ara hi ha l’efecte contrari, en detriment de la pròpia democràcia.

El tema és complex. Si hom té una idea, necessita el poder per portar-la a terme. Però a vegades ha de renunciar a la pròpia idea per assolir aquell. I això tant a nivell personal com col·lectiu. Un equilibri inestable s’estableix entre "principis" i "eficàcia". I són precisament els "aparells" els que marquen aquesta segona com a pas imprescindible per implantar els primers, que en el camí es van perdent.. Seria una manera com una altra d’organitzar-se, si no fos perquè la dura tasca d’assolir l’eficàcia, i amb ella el poder, es menja tota la capacitat d’anàlisi, d’autocrítica o de discrepància interna. A cada bugada –llegeixis a cada baralla amb els contrincants, es perd un llençol –o sigui, un principi. És trist veure com un parlamentari, que se suposa és una persona amb idees pròpies i amb el cap ben estructurat, es limita a fixar-se en els dits del cap del grup, per saber quin botó pitjar. És en aquesta actitud de submissió als interessos del partit i no a les pròpies creences sobre com ha d’anar el país, on la frase "tots són iguals" agafa el seu sentit.

Sembla ser que els dos principals partits catalans, o sigui una sucursal depenent d’un doble aparell, i un bipartit d’aparells no sempre coincidents, ni en els fins ni en les estratègies, han començat a reunir-se per parlar (i van...) d’una nova llei electoral. Suposo que prèviament hauran estudiant fil per randa quin benefici (un parlamentari més, potser només un braç –dret- de parlamentari) poden obtindre si es passa de quatre províncies a set vegueries; com es poden escombrar partits petits reduint el nombre de parlamentaris o jugant amb les regles de comptabilitat –ei, electoral!-; com es pot activar algun grup "submarí" i quin efecte tindria en el repartiment d’escons, i altres falòrnies per l’estil. No poden, de cap manera, anar més enllà; no poden, ni els podem demanar a ells, a l’aparell, que es facin l’hara-kiri. Per tant, sembla clar que una proposta d’avançar cap a una democràcia més propera al ciutadà no pot sortir d’ells, o almenys no només d’ells. Aquí rau la importància d’iniciatives com la d’AD esmentada abans. Així doncs, en els propers dies, avançaré les meves reflexions sobre el tema. No sóc especialista, no estic llicenciat en ciències polítiques, però sóc un votant, un dels actors en aquest drama, i això em dóna tot el dret d’opinar.

4-V-11, Antoni Cisteró, diariocritico