´a les fronteres orientals de la Unió Europea´, Guy-Pierre Chomette

a les fronteres orientals de la Unió Europea.

Per Guy-Pierre Chomette, periodista, redactor del projecte “Lisières d’Europe” dirigit amb Frédéric Sautereau des de 2000.
Mondiplomatic.com, març-2003.


En el lloc fronterer de Medyka, al sud-oest de Polònia, tres cents metres separen les duanes poloneses de les seves homologues ucraïneses. Per franquejar-les, quan s’està privat de vehicle, un passadís enreixat en línia recta, a cel obert. Aquest matí, plou torrencialment i fa fred. I és per tal de dissuadir als viatgers d’aventurar-se a peu en el passadís llarg i estret on hauran de esperar amb paciència abans no arribin les formalitats. Malgrat tot, com cada dia, centenars d’ucraïnesos s’estrenyen en el passadís tot esperant el seu torn. Les pàgines dels seus passaports estan cobertes de segells d’entrada i sortida del territori polonès. Asseguts darrera els seus despatxos, els duaners tamponen amb totes les forces.

Aproximadament 5.000 viatgers travessen diàriament aquest punt fronterer; 80% d’ells són ucraïnesos. A Ucraïna, tenen un nom: els tchelnoki – literalment els que van i venen. Des de la fi de l’URSS al 1991, que ha permès l’obertura de la frontera entre Polònia i Ucraïna que tot just ara és independent, els centenars de milers d’ucraïnesos s’han especialitzat en el petit comerç transfronterer tot jugant amb les lleugeres diferències de preu. Els productes preferits: les cigarretes i el vodka. Totes les estratagemes són bones per transportar tres vegades més de la quantitat autoritzada i revendre-les a l’altre costat. Però, més enllà del petit comerç il·legal continua essent molt visible en els mercats fronterers, totes les regions frontereres polono-ucraïneses s’han beneficiat dels intercanvis de mercaderies des de fa dotze anys.

El punt de transició de Medyka uneix igual que separa dues ciutats que es troben a 70 kms.: Przemysl a Polònia i Liv a Ucraïna. A Liv, Victor Halchinsky és un periodista especialitzat en temes transfronterers. “En resum, el fenomen dels tchelnoki ha esdevingut marginal, explica. El comerç transfronterer s’ha dinamitzat sobretot per una multitud d’empreses regionals que han muntat els primers tchelnoki amb les seves economies. Alimentació, materials de construcció, mobles, finestres, fontaneria, ... Aquestes petites estructures s’aprofiten de la imprecisió de la legislació per comerciar sense pagar taxes, o molt reduïdes, en cas que les hagin de pagar. Aquesta economia transfronterera “gris” representaria un 80% dels intercanvis. El 20% restant, són en efecte multinacionals o les 269 joint venture poloneses i ucraïneses oficialment registrades, que no superen els 1,5 mil milions d’euros al 2001. És aquesta economia gris la que va patir durament la introducció dels visats”.

Visats costosos i vexatoris

Des de que negocia la seva adhesió a la Unió europea, Polònia sap que haurà d’introduir, sota la pressió de Brussel·les, visats als seus veïns orientals, ucraïnesos i bielorussos. Objectiu: fer la frontera de la Unió europea ampliada més hermètica de cara a les xarxes d’immigració clandestina. Programada per l’1 de juliol de 2003, aquesta mesura va provocar un retard brutal dels petits canvis transfronterers que permeten viure, s’estima, a un 40% de les poblacions transfrontereres. Victor Halchinsky preveu un descens de dos terços d’aquests intercanvis.

El Sr. Andrej Zuromski viu a Przemysl, on dirigeix una empresa de relacions públiques. Explota: “No és només un problema, aquest enduriment de la frontera, és una tragèdia! Ja que més enllà de les conseqüències econòmiques i socials, hi ha les conseqüències psicològiques. I són les més greus: a l’Est, el ressentiment cap a l’oest serà molt fort. En aquesta història de l’ampliació, es parla d’integració però s’hauria de parlar de desintegració”. És pessimista, el Sr. Andrej Zuromski? L’obertura de les fronteres internes de l’antic bloc de l’Est ha posat en llibertat la circulació dels pobles d’Europa central i oriental en el seu espai geogràfic. A Ucraïna i Bielorússia, tot sovint es considera que aquesta llibertat és una de les poques adquisicions dels últims anys. Haver de renunciar-hi provoca molta amargura.

Si durant molt temps Polònia ha fet tot el possible per rebutjar la introducció dels visats, no es pot dir el mateix dels altres candidats a l’adhesió a la Unió europea. L’1 de gener de 2002, Eslovàquia imposava visats als seus veïns ucraïnesos. El mateix any, el nombre d’ucraïnesos que continuaven a Eslovàquia s’ha dividit per quatre. El cost d’un visat eslovac: 20 dòlars, és un terç del salari mitjà ucraïnès ... A la primavera de 2002, va ser el torn de Bulgària. Una vexació encara més gran pels ucraïnesos ja que l’adhesió de Bulgària a la Unió europea no estava prevista fins al 2007 i no pel 2004. Doncs Sofia no pot invocar la pressió de Brussel·les tan fàcilment com ho fan Polònia, Eslovàquia o Hongria per tancar les seves fronteres.

A Ucraïna, hi ha un sentiment de traïció envers aquests països encara “germans” fins no fa gaire. “Una multitud d’ucraïnesos van cada estiu al litoral búlgar de la mar Negre, es lamenta Victor Halchinsky. I jo en formo part. Però fem càlculs: el visat búlgar costa 20 dòlars, més 20 dòlars de despeses d’expedient i 40 dòlars de desplaçament a Kíev per anar-lo a buscar a l’ambaixada de Bulgària. Això fa un total de 80 dòlars només per obtenir el visat. I sabeu quant m’ha costat la meva última estada d’una setmana a un hotel barat a la costa búlgara, amb viatge en bus i àpats inclosos? 80 dòlars ... Total, el preu de les meves vacances s’ha doblat! Està clar que evidentment no aniré a Bulgària. I que no seré l’únic”. Per la seva banda, les agències de viatges ucraïneses calculen la seva manca de beneficis i reorienten la seva oferta cap a les platges de Crimea o de Rússia ...

Una altra conseqüència: els lligams familiars seran més complicats. A Polònia, les minories ucraïneses i bielorusses nascudes del traçat de fronteres que es va efectuar al 1945 abasten respectivament a 300.000 i 200.000 persones. Pràcticament tots tenen parents a Ucraïna i Bielorússia. Eclipsats durant els anys de plom, els contactes es van renovar ràpidament fa dotze anys. Si el preu dels visats polonesos també es fixa al voltant dels 20 dòlars, a una família ucraïnesa de tres nens li costarà 100 dòlars anar a passar el Nadal a casa els seus cosins de Polònia.

Considerant això, la introducció dels visats s’experimenta com un retrocés. Encara que contradigui els esforços realitzats, especialment per part de Varsòvia i Kíev, per restablir les relacions de bon veïnatge que anaven malament a causa de les dècades de desconfiança i odis del passat. A Przemysl, el Sr. Stanislaw Stepien dirigia l’Institut de recerca del sud-est polonès, especialitzat en la història de les relacions poloneses i ucraïneses. “Des que la frontera s’ha obert, els antics ressentiments han tornat a fer aparició. Totes les condicions s’han reunit per qüestionar el traçat de la frontera, fixat arbitràriament a Yalta sense alegrar ni als ucraïnesos ni als polonesos. Però hem fet esforços per superar les nostres divisions. Des del 1990 hem signat un tractat de bon veïnatge amb Ucraïna. La pròpia Unió europea ha resultat ser un factor potent d’estabilització per la seva força d’atracció. Però avui dia, a la vigília de l’ampliació, la gent té la sensació que s’aixeca un mur a la frontera. Això encara és més cert en les regions de l’est de Polònia, on els euroescèptics són més nombrosos”.

En efecte, un sondeig recent – els resultats del qual evidentment mereixen ser interpretats amb prudència – mostra que els polonesos de l’oest són molt més favorables a l’entrada del seu país a la Unió europea que els de l’est. A Pomerània, regió fronterera amb Alemanya, el 79% dels sondejats indica que l’opinió dels polonesos respecte els seus veïns orientals no deixa de millorar: al 1992, eren un 65% els que declaraven no apreciar als ucraïnesos i un 47% als bielorussos, avui són respectivament un 48% i un 36% (2). A la vigília de la seva adhesió a la Unió, Polònia sembla prendre consciència de la seva dimensió oriental i de les conseqüències d’una contenció massa brutal dels seus veïns de l’est darrera les seves fronteres.

Un nou mur a l’Est

A Liv, polonesa del 1340 a 1772, després austríaca fins al 1919, de nou polonesa fins al 1939 abans de ser presa pels soviètics al 1944, el pes de la història és un factor determinant en la manera d’aprehendre l’ampliació de la Unió europea fins a Bug, el riu frontera polonès i ucraïnès. El Sr. Andrij Pavlysyn és director de Ji magazine, revista independent especialitzada en les relacions entre polonesos i ucraïnesos. “El nostre model és la reconciliació francoalemanya, explica. Per tal que un procés es concretitzi aquí, hem de aproximar-nos a Polònia i fer-li imposar els visats problema dels nostres esforços. No estem contra l’adhesió de Polònia a la Unió europea. Simplement diem: i nosaltres? Quines perspectives ens reserva Brussel·les? Avui, en el que fa referència als mercats orientals, la Unió no decideix res sense l’aval de Rússia. Ens han convertit a nosaltres en vassalls de Moscou i això ho soluciona per tothom: la Unió ja que no té cap intenció d’obrir-nos les portes un dia, Rússia està contenta perquè recupera la seva influència sobre l’imperi que havien perdut. El perill d’una oscil·lació d’Ucraïna cap a l’est, en reacció a la integració europea a l’Oest, existeix. Qui sap si l’enduriment de la frontera no ha reanimat la desconfiança entre l’Est i l’Oest?”

O agreujar encara més les pressions centrifugues a Ucraïna? Des de l’ascens a la seva independència al 1991, la diferència augmenta entre l’est russòfon del país, històricament encarat cap a Rússia, i l’oest ucraïnòfon i nacionalista amb perspectives cap a Polònia i la Unió europea. A Liv, el baluard d’aquesta Ucraïna occidental amb tendències autonomistes, el disgust creix de cara al poder central de Kíev les eleccions polítiques i econòmiques del qual no fan més que aïllar una mica més a Ucraïna de la resta d’Europa (3).

En línies generals, Ucraïna i Bielorússia van esdevenir més dependents de les relacions entre la Unió europea i Rússia. L’istme mar Bàltic – el mar Negre torna a ser el que era durant segles: un espai fronterer, una zona tap una altra vegada caracteritzada per la rivalitat entre polonesos i russos i des d’aleshores marcada pel nou joc d’equilibri en el que es debaten els dos gegants del continent europeu, la Unió europea i la Federació de Rússia. Ho prova el projecte “Initiative nouveaux voisins”, iniciat pel Consell de la Unió europea al novembre de 2002 amb la perspectiva de l’ampliació. Tot i que el Comitè polític i de seguretat del Consell afirma que “aquesta ampliació és una ocasió important per fer progressar les relacions amb els nous veïns de la Unió europea sobre la base de valors polítics i econòmics comuns”, necessària per “reforçar l’estabilitat i la prosperitat a les noves fronteres de la Unió i més enllà” tot encoratjant “la iniciativa de ser considerat en relació amb la ferma voluntat de la Unió europea d’aprofundir la cooperació amb la Federació de Rússia, que és un col·laborador essencial (4)”.

Més enllà dels textos oficials, els alts responsables polítics europeus no dissimulen el seu desig d’aclarir ràpidament la situació geopolítica d’una zona encara “grisa” a l’atlas d’Europa. “No veig cap raó” a la candidatura d’Ucraïna a la Unió europea “després de la gran ampliació”, ha declarat el Sr. Romano Prodi, president de la Comissió europea, abans de la cimera de Copenhaguen. “Hem de discutir els nostres criteris, ha afegit. El fet que els ucraïnesos i els armenis es sentin europeus no vol dir res per mi. Perquè els neozelandesos també es senten europeus (5)”. En resum, no hi ha lloc pels “nous veïns” en la futura arquitectura de la Unió europea. Una declaració a penes moderada pel Sr. Chris Patten, comissari europeu de relacions exteriors: “Ucraïna i Moldàvia no han d’estar induïdes a pensar que seran abandonades al costat dolent del nou mur (6)”.

Sobre el terreny, l’actualitat és la seguretat de la frontera. “Finançada per la Unió europea”, es pot llegir en els adhesius enganxats als ordinadors en el lloc fronterer polonès de Hrebenne, entre Polònia i Ucraïna. Des del 1997, Varsòvia ha rebut 55 milions d’euros de la Unió destinada a l’obertura de nous centres per la policia de frontera. A Copenhaguen, Brussel·les ha promès 280 euros suplementaris per assolir la modernització d’uns 1.200 quilòmetres de frontera que Polònia comparteix amb Ucraïna, Bielorússia i Rússia (enclavament de Kaliningrad). Objectiu: ajudar a Varsòvia a aplicar a les seves fronteres les normes d’Schengen.

Però sabem des d’aleshores que Polònia no estarà a punt, l’1 de maig de 2004, per adherir-se a l’acord de Schengen el dia de la seva entrada a la Unió europea. Haurà de tenir paciència. Quan de temps? “No ho sabem encara, precisa la periodista Sofia Onufriv. Es parla de tres, potser cinc anys ... Aquesta incertesa encara ens pesa. Ja que durant el període de transició, els visats imposats per Polònia no seran vàlids a l’espai Schengen. Conseqüències: per anar a Berlín parant uns dies a Varsòvia, hauré d’obtenir dos visats! Un de polonès, i un d’Schengen. Imagineu el cost?” Per alleugerir els procediments, Varsòvia pensa en visats flexibles, econòmics i amb entrades múltiples.

A més, la qüestió de les infrastructures necessàries per l’expedició dels visats es manté en suspens. “Els consolats polonesos no estan preparats per lliurar tretze milions de visats a l’any, si es té en compte el nombre de passatgers ucraïnesos i bielorussos comptabilitzats al 2001, continua Sofia Onufriv. De cara a una pressió així, no serà difícil corrompre un funcionari per obtenir un visat. Per altra banda, això ja passa en alguns consolats dels països de la Unió!”.

Segons l’opinió de nombrosos observadors, la introducció de visats corre el risc de tenir un efecte boomerang en matèria de corrupció. El Sr. Léon Tarasewicz viu des de la seva infantesa a Walily, un poble situat a Polònia, a deu quilòmetres de la frontera bielorussa. Pintor reconegut, personatge ineludible de la minoria bielorussa de Polònia, segueix atentament l’evolució de les relacions transfrontereres entre els dos països. “La petita corrupció va desaparèixer, afirma. No obstant, hi haurà probablement més bitllets petits amagats en el passaport per evitar de ser registrat i veure confiscades les tres botelles de vodka camuflades sota l’abric. Però si la frontera és més dura, la corrupció encara més. Les màfies no dubtaran a pagar un alt preu. No oblidem que respecte als estàndards occidentals, els guardafronteres i els duaners polonesos estan mal pagats! Però el més greu no és això. Darrera la seva frontera, Bielorússia va a la deriva ...”.

A Bielorússia, el sentiment d’aïllament és tan fort que el règim autoritari del president Alexandre Loukachenko empeny a la Unió europea a sancionar-lo regularment. Des del 19 de novembre de 2002, els Quinze li han prohibit simplement l’accés al seu territori. Per tant, les condicions d’una aproximació duradora entre Minsk i Moscou no s’han aconseguit. El Sr. Vladimir Poutine no sembla disposat a dinamitzar la closca buida de la Unió russo-bielorussa, empresa pels dos països a la segona meitat dels anys 1990. El president rus s’aprofita sobretot de l’aïllament del Sr. Loukachenko per imposar-li la seva visió en les relacions entre russos i bielorussos i marcar la seva esfera d’influència (7).

A Grodno, no gaire lluny de la frontera amb Polònia, aquest director d’escola que prefereix no donar el seu nom resumeix el sentiment que pensa que comparteix amb molts dels seus compatriotes: “Ja que la Unió europea no ens vol, diu, la Unió amb Rússia no és una mala idea. Però Moscou no es centra en res més que una integració pura i simple de Bielorússia a la Federació de Rússia. I això, els bielorussos no ho volen. De sobte, la constatació és fosca: amb la integració de Polònia i dels països bàltics a l’OTAN i la Unió europea, nosaltres, els bielorussos, tenim la sensació que es forma un nou bloc a l’Oest, a la nostra frontera. I la única alternativa que ens ofereixen és d’integrar-nos amb el cap baix a la Federació de Rússia ...”.

Al 1993, el ministre d’afers estrangers bielorús de l’època, el Sr. Pyotr Kravchenka, declarava amb optimisme: “Durant uns deu o dotze anys, dues unitats havien de coexistir a Europa i aproximar-se gradualment: la CEE ampliada, i el que anomenaria la comunitat econòmica d’Europa oriental formada per Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Kazakhstan. Cap al 2003, haurem complert la nostra transformació interior i estarem a punt per unir-nos a un mercat panaeuropeu (8)”.
Deu anys més tard, en el moment en què la Unió europea creix, la seva frontera oriental es tanca, la integració de l’oest rima amb la desintegració de l’est, una visió així es considera una utopia.


(1) Rzeczpospolita, Varsòvia, 17 de gener de 2003. Totes les regions estan confoses, aquest sondeig indica un 65% d’opinions favorables a l’adhesió.
(2) Sondeig realitzat per CBOS i publicat el 6 de gener de 2003 per Gazeta Wyborcza, Varsòvia.
(3) Gilles Lepesant, “Représentations de l’Europe en Ukraine”, Intervenció del 9 de gener de 2001, Centre d’estudis i de recerca internacional (CERI).
(4) Iniciativa “Nouveaux voisins”, projecte de conclusions del Consell, 12 de novembre de 2002.
(5) Le Figaro, 11 de desembre de 2002.
(6) Le Monde, 29 de novembre de 2002.
(7) Alexandra Goujon, “La Biélorussie, blâmée a l’Ouest, convoitée a l’Est”, síntesi núm. 72 de la Fondation Robert Schuman, gener de 2003.
(8) Erlends Calabuig, “La Biélorussie resurgit sans précipitation”, Le Monde diplomatique, març del 1993.