Després d’una introducció tan amable, que agraeixo, i de la síntesi tan clara dels arguments del meu llibre Ciutadania multicultural, voldria esmentar un parell d’idees amb les quals he anat treballant darrerament. La primera té a veure amb els dos tipus principals de grups sobre els quals jo he reflexionat: els grups immigrants i les minories nacionals, i sobre quina mena de drets corresponen a cada tipus de grup. Ho tracto en el llibre. Hi he pensat una mica amb l’objectiu d’intentar ser més precís pel que fa al tipus d’institucions i de polítiques més adequades per a aquests dos tipus de grups i he canviat una mica la terminologia. Ara us vull parlar d’aquests grups en termes de multiculturalisme d’immigració en relació amb els grups immigrants i de federalisme plurinacional en relació amb les minories nacionals. Així doncs, deixeu-me dir que espero que això no resulti radicalment diferent del que hi ha al llibre, sinó que em permeti clarificar el que jo entenc per aquests termes, atès que són els que usaré.
Multiculturalisme d'immigracióEm sembla que avui dia aquest model està molt consolidat. Certament ho està en els principals països d’immigració com ara el Canadà, els Estats Units, Austràlia i Nova Zelanda, però també, em sembla, en molts països europeus. Gran Bretanya ha adoptat una política multicultural; Holanda, Suècia i encara els països on no hi ha una política oficial multicultural, van en aquesta direcció: la d’acceptar el principi que els immigrants, tot i ser-ho, volen integrar-se en termes d’aprenentatge de la llengua dominant i de participació en les institucions públiques. En tots aquests països hom espera i troba bé que els immigrants mantinguin identitats diferents i que les institucions públiques s’adaptin a ells.
Federalisme plurinacional
Passem ara a les minories nacionals, és a dir, els grups que es consideren ells mateixos nacions diferents en el seu territori històric tradicional, el qual ha estat incorporat a estats més amplis, generalment en contra de llur voluntat. Jo parlava en el meu llibre del dret a l’autogovern; hores d’ara crec que un dels sistemes que institucionalment genera unes expectatives més positives respecte a l’autogovern de les minories ètniques o nacionals és el que podem anomenar federalisme multiètnic. La idea subjacent és el fet que l’estat en el seu conjunt, el país en el seu conjunt, accepti aquest principi, contràriament al que es feia en el passat, quan es veia com un problema que les minories nacionals volguessin mantenir-se com a tals. En el passat les nacions que es consideren a si mateixes com a nacions diferents dins d’un estat més ampli solien veure’s com una font d’inestabilitat i d’insolidaritat i com una amenaça per a l’estat. Llavors els estats solien intentar suprimir qualsevol manifestació de nacionalisme en les minories.
Avui dia veiem una tendència al que jo anomeno federalisme plurinacional, que accepta el principi que les minories ètniques o nacionals continuaran existint indefinidament en el futur com a societats diferents amb llengua pròpia i institucions pròpies. No es veu com a necessari o desitjable d’eliminar el sentiment que aquests grups formen nacions diferents dins d’un estat més ampli, i que el mecanisme per donar un encaix a aquest sentiment de nacionalitat diferenciada és alguna forma d’autonomia territorial; el federalisme n’és justament un exemple. Això implicarà, però, traçar fronteres internes, subestatals, i alhora permetre a les minories nacionals de formar una majoria local i exercir l’autogovern per mitjà d’institucions d’autonomia territorial. És el que veiem que s’ha fet al Canadà amb el Quebec; una mica diferent als Estats Units amb Puerto Rico; actualment, és clar, a Espanya; recentment a Gran Bretanya amb la devolution institucional al País de Gal·les i Escòcia; a Bèlgica; per descomptat és el que s’ha fet a Suïssa des de fa molt de temps; i una versió diferent d’això mateix és que s’ha aplicat als països nòrdics en relació amb els pobles indígenes, que tenen formes diferents d’autonomia territorial, així com amb els pobles indígenes de l’Amèrica del Nord i també, cada cop més, a l’Amèrica Llatina i a Nova Zelanda. Tots aquests casos constitueixen formes d’autonomia territorial federals o quasi federals per a les minories ètniques o nacionals.
A parer meu, doncs, hi ha dues tendències molt clares. Hi ha excepcions, és clar: no pas tots els països occidentals van en aquesta direcció. França és l’excepció òbvia que, d’una banda, es resisteix davant de qualsevol avenç cap al multiculturalisme d’immigració –la idea que les institucions públiques han d’adaptar-se a les necessitats dels immigrants–, i de l’altra, rebutja qualsevol principi d’autonomia territorial (Còrsega és el cas més clar). Hi ha altres països, però, com ara Suïssa que reflecteixen, és clar, el principi del federalisme plurinacional. Suïssa, però, que és el paradigma d’aquesta principi, en canvi, no accepta el del multiculturalisme d’origen immigrant.
Tot i les excepcions, ja em sembla força detonant que, com a tendència general, diverses democràcies occidentals –jo crec que la major part– hagin avançat en una d’aquestes dues direccions o en totes dues alhora. La qüestió és saber per què ho han fet. La resposta és fàcil: senzillament l’altre model, l’antic, no anava ni amb rodes. Les formes antigues d’intentar l’assimilació dels immigrants no van funcionar i els immigrants conservaren ben obstinadament llur sentiment d’identitat diferenciada.
Igualment, l’intent d’assimilar-los es va revelar innecessari. En qualsevol cas els immigrants que mantenien llur etnicitat diferenciada no eren una amenaça per a la democràcia ni per a l’estabilitat de l’estat o el funcionament de les institucions. Aleshores resultava impracticable i innecessari intentar assimilar-los. Ben al contrari, aquesta tendència al multiculturalisme d’immigració ha donat molt bons resultats. En tots els països esmentats abans que l’han adoptat s’ha pogut observar que s’hi ha anat produint una disminució de la tensió –tensió ètnica, vull dir– i que les poblacions immigrants han millorat en igualtat econòmica i en el grau de participació política.
Semblantment passa amb les minories ètniques o nacionals. Els intents d’aixafar les minories nacionals –Catalunya n’és un exemple perfecte– simplement han fracassat, per més que s’han posat en pràctica mètodes extensius de coerció contra les minories nacionals o els pobles indígenes. Simplement no han aconseguit eliminar el sentiment d’aquests grups de constituir nacions diferents. De fet, ha estat a l’inrevés: intentar destruir el sentiment de nacionalitat de les minories nacionals sí que s’ha revelat com una font d’inestabilitat. Si mirem les federacions plurinacionals, són totes, em sembla, molt sorprenentment, països que funcionen bé en molts aspectes i cap dels que són democràtics –el Canadà, Espanya, la Gran Bretanya– no ha quedat marginat. Tots s’han organitzat, tots tenen estabilitat, tots són democràtics i pròspers; sigui quin sigui el criteri amb què vulguem confrontar-los, no hi ha d’haver cap tipus de preocupació des del punt de vista liberal. Són països que respecten la llibertat individual, els drets individuals, que resolen llurs diferències pacíficament i democràticament i que són, en la seva totalitat, països econòmicament pròspers. A mi em sembla que tots aquests països, si més no d’acord amb els criteris liberals, han fet una evolució molt positiva.
El meu punt de vista és, doncs, encara que pugui semblar massa optimista, que aquestes dues tendències, vers el multiculturalisme d’immigració, d’una banda, i de l’altra, vers el federalisme plurinacional, són tendències positives, que rutllen bé i que espero que es mantindran. Cada cop hi haurà més països democràtics occidentals que incorporaran plenament els principis de multiculturalisme d’immigració i federalisme plurinacional.
(1/4)