Hi ha una qüestió en què he decidit concentrar-me recentment, la d’explicitar la relació que hi ha entre totes dues tendències, multiculturalisme d’immigració i federalisme multiètnic. En general, en el llibre Ciutadania multicultural, els tracto com dues tendències independents: els immigrants han anat empenyent a favor del multiculturalisme i les minories nacionals ho han fet a favor de l’autogovern i l’autonomia territorial. Però, certament, hi ha alguns casos, i altre cop Catalunya n’és un exemple, en què totes dues tendències interactuen. Sovint tendim a tractar-les, almenys en els treballs de teoria política, com a tendències independents, mentre que els dos col·lectius de què parlem, els immigrants i les minories nacionals, bé que cadascun a la seva manera, tenen en comú el fet d’haver desafiat els models antics d’estat-nació homogeni.
Tendim a considerar que tots dos col·lectius treballen per erosionar els models antics d’estat-nació, però en alguns casos poden entrar en conflicte, és a dir, les aspiracions de les minories nacionals a l’autogovern i a l’autonomia territorial poden percebre’s per part dels immigrants com una amenaça. En situacions en què els immigrants viuen en territoris sota el control de minories nacionals alguns immigrants noten que l’impuls de les minories nacionals per tal d’obtenir un autogovern més gran avança en detriment dels immigrants. Aquesta qüestió és molt important al Canadà (i en part és per això que m’hi he concentrat): els immigrants que viuen al Quebec estan molt neguitosos davant el nacionalisme quebequès.
Una qüestió per la qual m’he interessat és si el propi nacionalisme minoritari pot o ha d’esdevenir multicultural. Es tracta d’una exigència o d’un pressupòsit de la doctrina liberal, de la democràcia, que talment com l’estat-nació ha d’acceptar els drets multiculturals, si voleu, o el que jo anomeno drets poliètnics dels immigrants, també ho han de fer les minories nacionals, en la mesura que exerceixen l’autonomia territorial; també aquestes han d’acceptar que llurs institucions públiques, escoles, hospitals, etc., s’avinguin a fer un espai a les pràctiques ètniques o identitàries diferents dels immigrants que hi ha en llur territori. Els quebequesos han d’acceptar que llurs institucions esdevinguin multiculturals. I els catalans? I els escocesos? I els flamencs?
Em sembla que es tracta d’un repte crucial, perquè històricament la major part de les minories nacionals han vist els immigrants com una amenaça. Sovint la immigració que arriba a llur pàtria és vista com una amenaça potencial per una multiplicitat de raons que podem tractar. Sovint és un repte per a les minories nacionals d’acceptar o d’arribar a creure que els immigrants són una font de riquesa i un benefici per a llur societat i no pas una amenaça, i doncs, que és correcte i moralment exigible d’adoptar una percepció més multicultural de llurs institucions públiques nacionals.
Si fem una ullada a democràcies occidentals com són ara el Quebec, Puerto Rico, Escòcia, Flandes, Catalunya, Euskadi, etc., hi ha força variacions entre aquestes pel que fa a llur obertura als immigrants i a llur bon disposició a adoptar un concepte multicultural de llur pròpia societat. En aquest context sembla que Catalunya és més oberta als immigrants que no pas el País Basc; el Quebec, crec jo, és més obert que no pas Flandes. Podem fer una gradació segons la capacitat d’obertura de cadascuna d’aquestes societats als immigrants i segons la bona disposició que tenen a acceptar alguna forma de multiculturalisme.
Una de les qüestions que m’interessa és conèixer quines condicions fan possible que les minories nacionals en l’exercici de llur autogovern acceptin el multiculturalisme d’immigració en llurs pròpies societats. No he trobat una resposta plenament satisfactòria a aquesta qüestió. És un dels camps en què treballo actualment: establir, d’una banda, quines condicions, quina mena d’institucions, de legislació i d’actuació política fan, a la pràctica, que la immigració sigui una font d’enriquiment per a una minoria nacional en comptes de ser-li una amenaça, i de l’altra, en quines condicions la immigració esdevé una amenaça. Aquest és el marc general en què estic interessat i en què treballo hores d’ara.
De moment, deixeu-me dir que hi ha com a mínim uns quants països en relació amb els quals aquesta o aquestes dues aproximacions, el multiculturalisme i el federalisme plurinacional, són adequades. Un segon camp de recerca pretén determinar per a quants països aquest model és adequat, i en particular –i això és el que m’interessa més– si ho és per a l’Europa oriental. És la qüestió en què he anat treballant més recentment.
(2/4)