Radical.es

El jurista Francesc de Carreras va ser un dels precursors de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, que en les eleccions del 2006 va sorprendre en obtenir tres escons al Parlament de Catalunya. Dos anys després, De Carreras fa un balanç positiu de la incidència en la política catalana de C’s i aposta que mantindrà la representació en els propers comicis. Sobre UPyD, partit germà de Ciutadans i vés a saber sinó cainita, De Carreras adverteix que “estan condemnats a entendre’s”, tot que de moment no hagi estat possible, i advoca per arribar a alguna entente que mantingui el partit de Rosa Díez allunyat de Catalunya. Fill i pare de catalans, De Carreras adverteix de l’efecte boomerang de la política lingüística i tem que la imposició del català, en comptes de beneficiar-lo, el converteixi en una llengua antipàtica.

Com a impulsor de Ciutadans, quin balanç fa de la seva aparició a la política catalana?
Crec que en aquests dos anys i escaig tothom l’identifica. Des del punt de vista polític, la seva funció principal és sotmetre els altres partits a un control, ser una veu discordant al Parlament. Des del punt de vista del ciutadà comú, també notem la influència, ens els sondejos d’opinió estem ben situats. Una altra cosa és el tracte que Ciutadans ha rebut de la premsa, sobretot de la que s’edita a Catalunya. Des del ninguneig fins a la deformació absoluta d’allò que es diu. Però amb això ja hi comptaven.

Diu que no han estat ben tractats pels mitjans catalans. Què opina de l’ampli ressò mediàtic que han tingut a El Mundo, la Cope i etcètera?
Agraeixo molt a la Cope que ens hagi fet sortir i hagi donat notícies d’allò que diem i ajustades al que diem. Ha demostrat que informa bé, almenys de Ciutadans. També en El Mundo i l’ABC al principi vam sortir molt i després de manera més irregular. No hi hagut ninguneig ni tergiversació clara, sinó informació.

Continuen les tensions en el si de Ciutadans?
Jo sóc militant i com a tal no percebo tensions. Des de fa uns mesos hi ha una certa tranquil·litat. Això s’arrossega des de fa any i mig i el pitjor moment no és precisament ara.

Li volia preguntar precisament pel seu vincle actual amb Ciutadans.
Jo sóc afiliat, no he volgut optar a cap càrrec perquè tinc molta feina, haig d’aprofitar els últims anys que em queden de vida activa. Em sento plenament identificat amb Ciutadans i molt orgullós de pertànyer. El sento una mica meu, perquè he participat en els inicis. Sóc un afiliat incondicional.

Per què, amb gent com vostè mateix, Albert Boadella, Félix de Azúa, van triar pel llançament del partit a Albert Rivera, aleshores un jove desconegut?
Dels promotors, que érem quinze, ja d’entrada vam dir que cap es dedicaria a la política, només volíem impulsar un nou partit que faltava a Catalunya. Alguns van dir que mai no s’afiliarien a un partit, que mai no ho havien fet i que no ho farien. Ja d’entrada va existir gran claredat, no es va enganyar ningú. Vam tenir la sort immensa de trobar l’Albert, una persona de total honestedat, dedicació i gran capacitat política, tàctica i estratègica. En tot el partit n’hi ha gent fantàstica.

Creu que en les properes eleccions mantindran la representació parlamentària?
En dos anys, pot passar de tot. Nosaltres vam sortir en moment d’una greu crisi de la política a Catalunya, amb l’Estatut. Vam pensar que hi havia buit claríssim en l’electorat, donat el gir que havia fet el PSC amb Maragall, ens havíem quedat orfes de partit. Quatre anys després estem igual o pitjor, jo crec que pitjor. Les tensions entre PSC i PSOE són a la cúpula del partit però no crec que a les bases, sinó que comparin els resultats de les autonòmiques i les generals. Montilla, Iceta... no ho pensava d’ells però s’han vist menjats per la situació i s’han convertit en una espècie de Convergència socialista.

Confien en què aconseguiran diputats, doncs.
Nosaltres tenim més sentit que mai. Les enquestes, l’última d’elles la de La Vanguardia, ens donaven fregant els tres escons, el que significa en realitat cinc segons la nostra experiència. Quan ens van dir que un, van ser tres.

Quina valoració fa d’UPyD?
Quan va sortir el partit de Rosa Díez, persona a qui coneixia i ja estava assabentat de les seves posicions, el vaig saludar com a positiu, vaig pensar que ens entendríem i col·laboraríem amistosament. No ha estat així, no per culpa nostra sinó d’ells, no tenim cap tracte. Ciutadans a la resta d’Espanya té poc a fer, UPyD sí, perquè té una líder coneguda. Una posició intel·ligent seria respectar els nostres àmbits respectius, que ells no es presentessin a Catalunya i nosaltres renunciar a presentar-nos a la resta d’Espanya. Crec que el meu partit estaria d’acord amb això, encara que tampoc ho sé del cert.

Ja han descartat establir ponts?
No s’ha de descartar, crec que és un error per part d’ells. Estem condemnats a entendre’ns. Nosaltres estem oberts a totes les possibilitats i a parlar, cosa que no han volgut.

Per què creu que UPyD no vol res amb Ciutadans?
UPyD diu que vol ser un partit nacional i construït des de dalt. Per tant incompatible amb un altre a qualsevol lloc del territori espanyol. Volen ser un sol partit. Aquí existeix un altre partit, que coincidim no en tot però si en coses molt substancials.

És a dir, UpyD no vol tenir la marca específica a Catalunya de Ciutadans.
Això mateix. No volen renunciar. És un partit que encara no ha fet un congrés, el té convocat per octubre de l’any que ve. Te cúpula però no militants, està en formació. N’ hi ha molta gent, moltes voluntats, el congrés serà la prova de foc per UpyD.

El partit de Rosa Díez sembla que es presentarà a Catalunya...
No hi ha cap compromís que no ho faci, la intenció de fet és presentar-se. L’acord amb Ciutadans podria ser que renunciem a presentar-nos a la resta d’Espanya però que ens presentem a Catalunya.

Fa poc Rosa Díez va venir precisament a Barcelona.
Sí, ja vaig veure tot el rebombori de l’Ateneu, com es reaccionava contra la seva presencia maligna...

Què li va semblar aquella polèmica sobre si era convenient que Rosa Díez fes un acte a l’Ateneu, un símbol del catalanisme?
No pot ser, per això va sortir Ciutadans. Es tracta d’un lloc públic, súper subvencionat... Retrata una mentalitat súper tancada, molt propera a certa mentalitat totalitària, hi han els nostres i els altres.

Què diria a aquells que acusen Ciutadans de parlar només de la llengua?
És cinisme dir que els altres no parlen de la llengua. I és mentida que nosaltres només parlem de la llengua, una altra cosa és el que surti als mitjans. I és una vergonya que hi hagin sentencies de tribunals, reiterades, sobre la qüestió d’aquesta miserable hora del català, i que sembli que això sigui un atemptat contra la llengua catalana. És demencial pensar això. Si el català depèn de la tercera hora, és que està en molt mala situació. I el català està en la millor situació de la seva història, si es té en compte que abans existia poca barreja i ara és una societat tremendament barrejada. Té molta vitalitat, tothom l’entén, no hi ha cap problema, només el fan antipàtic els poders públics. La política lingüística és errònia, estan fent antipàtica la meva llengua, la dels meus pares i la que parlo amb els meus fills. Es porta a terme una política de convertir la llengua en instrumentalització política, una eina de catalanització. No s’ha de catalanitzar a ningú, com no s’ha d’espanyolaritzar-lo. Que es parlin les llengües del carrer i que cadascun esculli la seva.

A Catalunya llengua i nació sempre han anat juntes...
Això també és perjudicial. Per ser bon català has de parlar només en català, ser del Barça i votar els partits nacionalistes. S’ha donat a la llengua unes connotacions que mai hauria d’haver tingut. En això han caigut tots els partits polítics menys el PP, que aquí representa un sector molt reduït de gent. Hi ha aquesta obsessió de si ets bon català o mal català. Això comença a veure-ho moltíssima gent, cada vegada més tot i que han trigat en reaccionar. Els que només veuen TV3 es pensen que no. Però a Catalunya, Telecinco i Antena 3, tenen més audiència que TV3, que només en té el 18%. Això ho hauríem pensar. Per què no fem una Catalunya de tots els catalans? Qui és espanyolista té tot el dret a ser-ho, igual que un catalanista al franquisme. Una cosa és una mínima discriminació positiva a favor del català, que sempre s’ha d’usar molta cautela, perquè sinó es cau simplement en la discriminació.

Què opina de la immersió lingüística?
Als anys 50, jo estudiava tot en castellà. Quan arribes als divuit anys dius, això és una animalada, és injust. Això és el que esta passant ara. Que tot el col·legi sigui en català i després parlin castellà no es reflexiona gaire en el seu moment, però després a la universitat potser sí. Això és fer el català antipàtic i s’ha d’anar amb molt de compte. Va en perjudici del català.

Està a favor, doncs, d’un model bilingüe.
Sí. S’hauria de veure on està instal·lada l’escola, si és en zones molt catalanes més castellà i al revés, més castellà a Santa Coloma que a Olot... és una qüestió pedagògica, i amb dos significats: l’ensenyament i el respecte als altres.

Sobre el panorama mediàtic català. Creu que la presència de cada llengua és equilibrada?
En els mitjans si que es veu la voluntat dels ciutadans, en allò que es compra al quiosc es ven més el castellà que el català. Això és així. En allò que està subvencionat i no es compra, guanya el català. Jo crec que aquí podria haver-hi raons, TV3 ha de tenir molt més català que el castellà però el castellà no tindria que estar proscrit, hauria de ser com al carrer. Si una persona ve de fora, li parlo en castellà, no tinc cap problema.

Defensa que TV3 tingui una quota de castellà?
No ho tinc pensat ni reflexionat. Si està clar que perquè la vegi molta més gent, el castellà hauria de tenir més presència o parlar indiferentment en castellà o en català, com fa alguna privada de Catalunya. Que allò que es fa entre els amics, s’assemblés una mica al que passa a la televisió. La Cataluña de TV3 surts al carrer i no la veus, és com la Barcelona de Woody Allen.

Fa poc, Ciutadans penjava al You Tube un vídeo on feia una recreació de Casablanca com si Catalunya fos nazi. Creu que tenen alguna mena de sentit aquests paral·lelismes que estableixen entre Catalunya i el Tercer Reich?
Que es digui que Catalunya és com el Tercer Reich és demencial.

I amb el franquisme? Ciutadans i UpyD també han fet comparacions en alguna ocasió.
Aquí una certa raó hi ha, des del punt de vista exclusivament lingüístic. Ja ho he dit abans. Aquí no es podien fer classes en català, ara és al revés. La Generalitat fa tots els actes en català, i després prenen una copa de cava i parlen en castellà. Hi ha un clima semipolicial totalment absurd, en perjudici del català i sobretot de les persones.

No creu que es veu al seu partit com un agent de l’espanyolisme?
Som no nacionalistes, no creiem que les identitats col·lectives determinin a les persones, que són sempre el més important i escullen la seva pròpia identitat que van canviant al llarg de la seva vida. Això és el més normal del món, el que diu qualsevol demòcrata d’Europa.

Vostè va posicionar-se en contra de la reforma de l’Estatut.
L’Estatut va ser un error total. Ni era necessari ni el que ha sortit canviarà gaire les coses més enllà de crear confusió, que és el moment on ens trobem des de fa mes de dos anys. La política catalana està travessant el seu moment més penós de la seva història, d’una incompetència absoluta. Tant el tripartit primer com el segon han estat un total fracàs.

Està decebut amb Montilla?
Montilla va dir fets i no paraules, jo vaig pensar que anàvem pel bon camí i no ha estat així. Hi ha menys soroll, però deu ni do el que fa ERC si la deixes sola. Crec que no anem be perquè en altres coses el PSC del sector Montilla podria tenir una altra actitud que dir permanentment que Catalunya és atacada. En un país civilitzat, totes les persones son iguals. Per què Catalunya ha de rebre més que les altres autonomies? A la política catalana hem de fer una reflexió interna per veure quina és la nostra culpa. Allò que es va inventar Pujol que la culpa sempre la té Madrid, el senyor Montilla ho fa igual. I sé que ell no pensa això. Ho ha de fer per tenir contents als seus aliats.

Vostè militava al PSUC. Què li va portar a participar en la creació d'un partit com Ciutadans, quan li van saltar les alarmes amb tot això del català?
L’alarma no nacionalista la tinc de sempre, mai no he estat nacionalista. Als anys 80, quan Pujol va guanyar eleccions vaig veure que això aniria molt malament. Si Catalunya l’havia de construir un partit nacionalista, tindríem problemes amb el tema lingüístic. La política d’immersió lingüística ja reflectia una mentalitat negativa, d’una Catalunya irreal que no et trobaves pel carrer. El PSUC a l’any 81 era un partit acabat, vaig continuar fins el 87, quan es crea ICV. Li vaig dir a Rigol: aquest no és el meu partit i em vaig donar de baixa. No m’he donat d’alta de cap mes.

entrevista a Francesc de Carreras, XII-08