Kurdistan, de Barzani a Barzani

29/05/2019 - lavanguardia

Alguna cosa torna a moure’s al Kurdistan. Encara que, com és propi d’una regió oriental, giri sobre si mateix. Per exemple, de Barzani a Barzani. L’ Assemblea de la Regió Kurda de l’ Iraq ( RKI) va escollir abans-d’ahir com a nou president al fins ara primer ministre, Nechirvan Barzani. No és casualitat que s’anomeni igual que el seu antecessor, Massud Barzani. Aquest últim, que va dimitir fa dinou mesos després de dotze anys en el càrrec, no només és oncle seu sinó que a més és el seu sogre.

Una fidelitat a prova de bomba en una regió petroliera on família i clan ho són tot. Tant és així que el candidat a primer ministre del Partit Democràtic Kurd ( PDK) és el fill en persona de Massud Barzani, Masrur. Aquest últim va rebre abans-d’ahir el suport de l’ambaixador de la UE a l’ Iraq, Ramón Blecua, per a qui “el referèndum kurd per la independència del 2017 va ser també un senyal que les fronteres poden ser redibuixades”.

L’altre gran clan, agrupat en la Unió Patriòtica del Kurdistan ( UPK) – Sulaymaniyya contra Irbil– i capitanejat per la família del difunt Jalal Talabani, va boicotejar la votació parlamentària. En paral·lel a aquesta –alguna cosa es mou a Kurdistan– el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, rebia a Ankara el president de l’ Iraq, Barham Salih. La direcció de l’ Estat recau tradicionalment en un kurd, afí a l’ UPK. També simultàniament, helicòpters i comandos turcs llançaven l’operació Garra dins de territori iraquià, a la caça de combatents kurds del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), la rereguarda del qual es reparteix entre les muntanyes de Kandil i el nord de Síria. La guerra d’Ankara amb el PKK no impedeix les seves bones relacions amb els partits de la Regió Kurda de l’ Iraq, també rivals del PKK.

Nechirvan Barzani, nou president del Kurdistan iraquià, el 2018 (Reuters)

Així mateix, diumenge passat, mentre els ulls estaven posats a Europa, es produïa una inflexió en el conflicte kurd, a les portes d’ Istanbul. Els advocats del fundador del PKK, Abdul·lah Öcalan –pres a l’illa d’ Imrali– van fer pública l’ordre d’aquest últim perquè centenars de presos kurds –tres mil, a noranta presons turques, segons el seu moviment– van posar punt final a la seva vaga de fam. Hores després, la diputada del partit kurd HDP, Leyla Güven, en arrest domiciliari, confirmava el final de la vaga de fam que feia (en el seu cas, després de dos-cents dies).

Segons els advocats, s’hauria assolit “l’objectiu”, que no era cap altre que posar fi a l’aïllament del líder suprem, Abdul·lah Öcalan. Pel camí queden diversos presos, la majoria d’uns vint anys, que s’han suïcidat per ell. El fet que Öcalan hagi pogut rebre els seus advocats dues vegades en un mes –després d’una pausa de vuit anys– dona fe del canvi.

El calendari no és agitat. L’AKP d’Erdogan va perdre fa dos mesos la joia de la corona, l’Ajuntament d’ Istanbul, per tot just tretze mil vots. En una decisió prou polèmica, la Comissió Electoral Central va decidir atendre les impugna­cions, “per irregularitats”, de l’AKP i va ordenar una repetició dels comicis a la metròpolis. El cas és que ningú no dubta que el que va inclinar la balança va ser el vot dels kurds, que van seguir la consigna de donar el seu vot als nacionalistes turcs del CHP –un partit sense cap pes entre els kurds– en lloc de l’HDP, que va renunciar tàcticament a presentar-se.

Erdogan, que podria haver acusat l’oposició de vèncer gràcies al suport dels amics dels terroristes, ha guardat silenci i ha posat els llums llargs. La seva jugada és desmobilitzar al vot kurd –ja que l’HDP encara dona suport al CHP– sense que descarrili la seva aliança amb la ultradreta.

Al final, res del que passa no és aliè al suport dels EUA a la branca del PKK a Síria. Encara que fins al mateix Ocalan ha cridat als seus seguidors allà a “tenir en compte la sensibilitat turca”.