Suecia y Finlandia, camino de la OTAN

Suècia fa el pas: demanarà l'ingrés a l'OTAN

La idea de la primera ministra sueca és que el país s'uneixi a l'Aliança el mes de juny

Suècia sembla decidida. Fa el pas i demanarà l'ingrés a l'OTAN. L'objectiu de la primera ministra sueca, Magdalena Andersson, és que el país s'uneixi a l'OTAN el mes de juny d'aquest any, segons informa el diari suec Svenska Dagbladet. La informació arriba en paral·lel amb Finlàndia, que ha presentat aquest dimecres el seu nou informe de política i seguretat.

Tot just aquest dimarts, el diari suec Expressen explicava en un dels seus articles que Finlàndia havia expressat un desig clar al govern suec que els dos països actuessin junts i sol·licitessin conjuntament el fet de ser membres de l'OTAN. Aquest dimecres estava previst que la ministra finlandesa, Sanna Marin, arribés a Estocolm per conversar amb la seva homòloga sueca. Segons detalla el diari, sembla que tots dos països voldrien sol·licitar ser-ne membres de manera conjunta. 

Fins ara, "neutralitat"

Fins ara, tot i la proximitat amb Rússia (Finlàndia comparteix una frontera de 1.300 quilòmetres), els dos països es mantenien "neutrals" en matèria de defensa, tot i els vincles econòmics amb la Unió Europea. Si finalment tots dos països acaben incorporant-se a l'Aliança, l'OTAN passaria a tenir 32 membres i es reforçaria. Ara per ara, arriba fins a Noruega i Països Bàltics (Estònia, Letònia i Lituània). 

Segons recull el diari britànic The Times, fonts pròximes al govern nord-americà, principal impulsor d'aquesta doble adhesió a l'OTAN de Finlàndia i Suècia, haurien dit que "Putin ha comès un gran error estratègic". Les mateixes fonts, hauria reiterat el mateix diari, recullen que "es tracta d'un tema constant en les converses durant les reunions".

Putin ho veuria com una amenaça

Moscou ja ha dit que una incorporació a l'OTAN de Suècia i Finlàndia seria considerada com "una amenaça a tota l'arquitectura de seguretat i ens portaria a prendre mesures addicionals". El portaveu del Kremlin, Dimitri Poskov, s'ha expressat d'aquesta manera en nombroses rodes de premsa on han sorgit preguntes similars. Davant la publicació d'aquestes informacions dilluns, tal com recull El Mundo, Poskov hauria anat més enllà. "L'aliança és una eina de confrontació", va dir. "Una expansió més gran no portarà una seguretat addicional al continent".

Imatge principal: Magdalena Andersson i Sanna Marin, primeres ministres de Suècia i Finlàndia, respectivament. Les dues funcionàries han mantingut converses que s'espera que se centren en els desenvolupaments posteriors a la invasió russa d'Ucraïna i la possible adhesió a l'OTAN / Efe

la gran excepció és Espanya. Com a cap altre país del món occidental, els franquistes, els seus fills polítics, biològics o econòmics, no han patit cap mena d’ostracisme polític, ni cap mena de mel·liflu càstig per simbòlic que fos. Els franquistes, amb una gran capacitat d’adaptació ―com les nomenclatures comunistes de l’Est―, han passat d’un sistema dictatorial a un de democràtic, si més no en les formes, sense despentinar-se. L’antifeixisme a Espanya és una pura anècdota, malgrat la sang i el dolor que els antifeixistes van patir en carn pròpia, fins i tot ―i no són pocs― pagant amb la seva vida.

Certament, a França, Alemanya o Itàlia, elements de l'autoritarisme d’entreguerres i de la mateixa guerra han gaudit de posicions preeminents i de privilegi en la nova etapa post 1945, però mai amb la força que han tingut a Espanya els seus, diguem-ne, homòlegs. És més, hi ha hagut una cacera del feixista encobert amb prou èxit. Una mostra inversa del que passa aquí: els nostàlgics del feixisme titllant els demòcrates sense embuts de feixistes.

Aquesta és una de les altres grans diferències ―de les modernes, potser la més radical― entre Espanya i l’Europa occidental: la irrellevància de l’antifeixisme. Per això, aquesta setmana ja tenim el primer govern autonòmic de dret ―el de facto, en paraules de Díaz Ayuso, és el seu propi a Madrid―. Els peperos ni s’ha desclenxat, com la cosa més normal del món. Feijóo, cosa amb la qual delectarà la parròquia més un cop i més de cent, s’ha fet l’orni i el dia de la investidura a Valladolid era ves a saber a quina planta de la seva seu ―fins quan?― del carrer Génova, tot representant l’obra que els de Vox li han escrit: La derechita cobarde.