de Turquimala a Turquipeor...

El Govern turc construirà la mesquita més gran del país a Diyarbakir –capital oficiosa del Kurdistan– al mateix lloc on avui es troba l’estadi Atatürk, que porta el nom del fundador de la Turquia laica i moderna. Amb capacitat per a 20.000 persones, la seva arquitectura prendrà com a model la mesquita Al-Nabaui (el Profeta, amb referència a Mahoma) de Medina, a l’Aràbia Saudita, segons ha explicat el governador d’aquesta província kurda al sud-est del país. Competirà amb una altra mesquita, també de dimensions colossals: la que està previst que es construeixi a Istanbul. S’aixecarà sobre el turó de Camlica, des d’on es divisa completament la metròpoli. Ocuparà 15.000 metres quadrats.

Dos dies després que el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, donés a conèixer la seva edificació a finals de maig, milers d’islamistes recorrien la principal artèria de Diyarbakir –que va ser capital d’un imperi que va durar sis segles– per retre homenatge als nou turcs assassinats per comandos israelians a bord del vaixell Mavi Marmara a les costes de Gaza fa dos anys. La pancarta deia: “Llibertat per a Jerusalem”.

Aquestes notícies són un reflex més de la deriva conservadora i islamista a la Turquia d’Erdogan. Quan els símptomes augmenten i sempre apunten en la mateixa direcció, és fàcil encertar en el diagnòstic. El partit del Govern, el de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), en el poder des del 2002 i liderat pel carismàtic Erdogan, s’ha deixat anar definitivament. La seva presumpta agenda oculta –islamitzar el país– ja no és tal, atès que cada vegada és més pública i visible. Sobretot des que l’AKP va guanyar les últimes eleccions el juny del 2011, amb gairebé la meitat dels vots.

La setmana passada es va donar a conèixer que Fazil Say, un dels músics turcs de més prestigi internacional, pot acabar a la presó. Un jutjat d’Istanbul va acceptar l’acta d’acusació pel qual la fiscalia demana per a ell un any i mig entre reixes. El seu delicte? Penjar a la xarxa social Twitter comentaris que el fiscal considera “insultants als valors religiosos” de Turquia. Frases del tipus: “Onsevulga que es trobi una persona estúpida o un lladre, sempre hi ha també creients en Déu. Es tracta d’una paradoxa?”.

Així mateix, protagonistes de dues sèries de televisió d’èxit –si alguna cosa uneix els turcs de tota classe i condició són les hores davant l’aparell– han estat obligats a casar-se en la ficció a causa de la pressió del Consell Suprem de la Radiotelevisió turca. Semblen fets no relacionats entre si però són simptomàtics. Més encara: improbables fa tot just un lustre. I són el resultat d’una constel·lació propícia de diversos factors. En primer lloc, la debilitat a marxes forçades de l’oposició interna, determinada sobretot per la detenció, acusats de colpisme, del 20% dels alts oficials de l’exèrcit, la columna vertebral de la classe kemalista des de la fundació de Turquia.

També hi ha contribuït, sens dubte, l’erosió de la Unió Europea, afligida per una nefasta crisi econòmica. Sense oblidar diversos milers d’opositors a la presó o el desmantellament de l’activisme kurd, també amb diversos milers de detinguts.

És sobretot en el debat sobre l’avortament on ha cristal·litzat el frontisme que viu la societat turca actualment. Erdogan va carregar contra l’avortament no només qualificant-lo d’“assassinat” sinó associant-lo en un macabre joc de paraules amb la matança de 34 civils kurds a mans de l’exèrcit el desembre passat. Kürtaj (avortament) s’assembla a kürt (kurd). Les protestes, des d’aleshores, no han perdut intensitat. Destaca la violenta escomesa de feministes contra la policia a la ciutat d’Eskisehir, amb vuit detingudes. O la campanya de l’oenagé Bianet on sobretot dones turques es fotografien el ventre amb missatges com ara: “El meu cos, la meva decisió”, “No el toquis”, “el cos i la decisió són de la mare”.

Mentrestant, el sector islamista es frega les mans. L’influent intel·lectual verd Ali Bulac parla d’“un consens” que hauria aconseguit “la gran majoria” a Turquia “després de 150 anys d’un llarg i notori interval”. La seva teoria és que el país euroasiàtic es dirigeix ara a les seves “arrels naturals” a l’islam. Ja s’ha dit: l’agenda és pública i visible.

9-VI-12, R. Ginés, lavanguardia